És freqüent que alguns testimonis ens demanin als periodistes l’anonimat.
En els camps de la política i de l’economia, la petició acostuma a estar
motivada per interessos: al nostre interlocutor li convé donar a conèixer una
informació o opinió sense que se’n sàpiga qui l’ha revelat. És menys freqüent
que ens demanin l’anonimat per raons personals, perquè ens expliquen una
història que els afecta de forma molt directa i prefereixen no donar la cara.
Els professionals de la informació solem accedir a la petició, tot i acceptant que,
pel fet de venir d’una font anònima, les declaracions perdran força.
Els últims dies he hagut de prescindir d’un testimoni anònim quan ja tenia
el text escrit i entregat. Estava preparant un reportatge sobre persones
adultes que en el seu moment havien estat adoptades i una dona de 36 anys va
accedir a aportar el seu cas amb la condició de no revelar el seu nom. La
història era realment forta. La mare adoptiva era la germana de la dona que
l’havia abandonat. “És un tema que ni jo ni ella tenim resolt”, em va
confessar.
La Maria (nom fictici) neix el 1975, a les acaballes de la dictadura. Els seus
pares, molt involucrats en la lluita contra el règim, formaven una parella
esporàdica que només davant d’un embaràs inesperat s’havien plantejat de
conviure junts. Però no estaven fets l’un per l’altre. Poc després de néixer la
nena, la mare va decidir marxar.
El pare es va fer càrrec de la petita durant un temps, fins que es va veure
desbordat i la va deixar en mans de la família de qui havia estat la seva
companya. La Maria va viure amb la seva àvia materna, depressiva i d’edat
avançada, fins als 9 anys.
A partir d’aquell moment, els pares adoptius van passar a ser la germana de
la mare biològica i el seu marit. “Quan assoleixo la majoria d’edat, demano per
via judicial que m’adoptin els meus tiets, per així poder canviar el primer
cognom. Els pares biològics que tenia no m’agradaven”, va explicar.
Amb 20 anys, la Maria se sentia estabilitzada. Tenia parella, per a ella la
mare biològica havia deixat de formar part de la seva vida i només la presència
puntual del pare la destorbava. No necessitava res més. O això creia.
Uns anys més tard, la mort del pare adoptiu i la maternitat la van dur a
mirar cap a dintre i a fer-se preguntes. “Em vénen al cap moltes coses. Començo
a treballar la psyche i busco l’ajuda de psicòlegs. El tema de l’adopció, que
havia anat aparcant, l’incorporo a la meva vida quotidiana, i recupero la
relació amb el pare biològic. I més endavant, quan faig la segona adopció,
d’una nena, intento establir contacte amb la mare, molt poc a poc, a l’antiga, mitjançant
carta. No em volia fer mal ni que allò generés cap expectativa”.
Li va faltar temps per arribar a conèixer-la. La dona va morir abans que
poguessin trobar-se. “Vaig anar al seu enterrament, i allà conec a la seva
parella, els seus amics, el lloc on vivia. M’expliquen com havia viscut ella
l’abandonament i puc reconciliar la seva història amb la meva”.
La Maria va recalcar que tot aquest procés l’ha hagut de fer sola. “No he
sabut parlar del tema amb la meva mare (adoptiva). No és que el tema sigui tabú
a casa, és que jo sóc un tabú, el fet que existeixi és un tabú dins de la
família. Per a ella és un tema no resolt, que la fereix, i que no sé si
resoldrem mai. Jo he après a acceptar el que hi ha. Però, en el seu cas, era la
seva germana la que m’havia abandonat!”.
El més difícil d’assumir? “Entendre perquè no interessava a la mare
biològica. De petita em preguntava si hi havia alguna cosa dolenta dintre meu
que provoqués el seu desinterès”.
Va ser precisament aquesta necessitat de trobar respostes el que la va dur
a recuperar la relació amb les persones que l’havien concebut. “A casa em deien
que la crida de la sang és una bestiesa, però tots els éssers humans necessitem
saber a qui m’assemblo, a quina hora vaig néixer, com estava de salut… De
petita era ploramiques i no sabia perquè. És de gran que ho racionalitzes i ho
incorpores a la teva vida”.
Uns dies després d’entregar el reportatge, la Maria em va trucar per dir-me
que preferia que el seu cas no sortís publicat. Va afegir que el text, que li
havia deixat llegir, li havia agradat, però que passava per un moment molt
delicat en la seva vida i que només el fet de saber que la història pogués ser
de domini públic li estava provocant angoixa. Òbviament, vaig accedir a la seva
petició. La Maria estava vivint l’angoixa del nen abandonat. Segons els
experts, és una angoixa que es repeteix al llarg de la vida en aquelles
persones que, precisament quan més febles eren, van ser abandonades per aquells
qui en teoria més se’ls haurien d’haver estimat.
