Publicat al diari Ara el 12 de novembre de 2011
Diu que, fa ja cosa de mig segle, un capellà i un pagès anaven en carro cap al poble veí per un camí de ferradura. El ritme era lent i el religiós, que temia fer tard a una cita, es va queixar: a aquell ritme no arribarien mai. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió, l’home que menava el carro va començar a proferir els renecs i blasfèmies habituals i l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.
Els catalans som malparlats. El 1980, la professora d’institut Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca i en un sol poble va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones formes. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat.
En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut o torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.
Segons Carme Plaza, el renec te una funció catartica, d’alliberament d’emocions contingudes i de sentiments humans. Serveix per expressar força, rabia i frustracio, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.
Per ser efectiva, la paraulota ha de ser emprada amb èmfasi i, curiosament, sempre acostuma a referir-se als mateixos temes: la religió, l’origen de la vida, el sexe, els excrements i els animals de tir.
Ara bé, si comparem amb altres cultures, els catalans parlem pitjor? Lluís Payrató, doctor en Filologia Catalana i autor del llibre Català col·loquial, no gosa donar una resposta científica: “Tenim una gestualitat més continguda que al sud i bastant més viva que la gent del nord però no hi ha cap treball científic que permeti comparar amb altres països”.
Des de Washington, el periodista Antoni Bassas descriu la forma d’actuar dels nord-americans: “Estan fortament educats en les formalitats, i això fa la vida més ordenada però no necessàriament més agradable ni molt menys sincera”; “aquí tothom està educat per saludar-se amb un ‘què tal, com està vostè?’, que, òbviament no espera una resposta literal ni extensa, però actua de reconeixement mutu”; “no sentiràs mai una paraulota a la tele. Estan censurades amb un xiulet i les cadenes són les primeres que ho vigilen per no haver de pagar una multa”.
També l’escriptor Jordi Soler, nascut a Mèxic de pares catalans, esquiva respondre de forma oberta a la pregunta de si som uns malparlats. Per via mail, en aquest cas des del Canadà, Soler explica que Mèxic “és un país on la llengua és plena de cortesies, on res es diu directament, sinó que es fa a través d’un serpenteig barroc”. L’escriptor va aprendre a parlar de forma directa i sense circumloquis en una llar catalana a l’exili, raó per la qual a Mèxic sovint l’han titllat d’“home rude i ximple”.
“La forma de parlar catalana és bastant brusca. Tot i això, aquesta qualitat entra, igual que la cortesia, en el regne de l’apariència: quan has après el codi, s’hi conviu sense cap problema. Després de quasi una dècada de viure a Barcelona he arribat a un acord amb mi mateix, que no és més que la síntesi natural de la meva condició d’híbrid: prefereixo la rudesa catalana, que és molt més clara i té menys duplicitats, però prefereixo conversar a la mexicana, on hi ha molta cortesia al parlar amb una altra persona, es discrepa quan s’ha de fer i no tant com a punt de partida, com succeeix aquí, on molt sovint la primera frase del teu interlocutor és ‘no t’equivoquis’, encara que ell estigui radicalment equivocat”.
Steve Gamester (52 anys, Gran Bretanya)
Steve va arribar, fa 25 anys, amb el cap ple d’idees preconcebudes. S’havia imaginat un país de toreros i lolites, catòlic practicant, i el contacte amb la realitat, el que es va trobar a Àvila i després a Barcelona, li va deparar moltes sorpreses. Mai hagués pensat que, tant a Catalunya com a Castella, la gent fos “tan mal parlada”, que estigués tan “acceptat l’ús públic de paraulotes i la blasfèmia”.
Aquest professor d’anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes assegura que els professionals llatins “són molt més educats al parlar que els catalans”, i posa alguns exemples: “Aquí tothom diu cony, una paraula que a Anglaterra està molt mal vista, o hòstia, que em va sorprendre molt descobrir què significava; però el que més em va sorprendre és la diversitat de paraulotes que hi arriba a haver”. Aquesta sorpresa, explica Gamester, és compartida per gent d’altres països, com russos i alemanys, que passa per la seva classe, on han arribat a debatre sobre el tema.
Paula Gadaleta (26 anys, Argentina)
La Paula distingeix dos tipus de catalans: els de soca-rel i els que tenen els seus origens a Andalusia o a altres zones d’Espanya. Els segons criden més i diuen paraules més gruixudes, o com a mínim posen més èmfasi en els seus exabruptes, puntualitza, mentre que els “cent per cent catalans són més tranquils, més educats, i quan diuen insults no ho sembla, perquè s’expressen de forma més suau”.
Aquesta argentina d’ulls foscos va tenir un nòvio català i fa vuit anys que viu a Barcelona, així que quasi tots els catalans que ha conegut eren barcelonins. Si compara amb el seu país, la Paula no pensa que els catalans siguin especialment malparlats, “tot i que hi ha gent que quan parla sembla que doni ordres”. Les principals diferències les troba en les formes. Al seu Buenos Aires natal, si agafa un autobús els homes la deixen seure o la fan passar primer. Pensa que és una qüestió de modales, que, potser sí, “aquí s’han perdut”.
Machiko Watanabe (36 anys, Japó)
La Machiko està casada amb un català i fa un any que viu a Catalunya. A costa de sentir “merda”, “cony” i “collons” a tort i a dret, ha acabat acceptant que les paraules gruixudes formen un més dels trets culturals a què s’ha d’acostumar per viure entre nosaltres. Tot i que no li resulta fàcil.
Al seu país costa molt sentir paraulotes, vocabulari groller o insults. Només les pronuncien els homes i quan es troben en cercles reduïts i de plena confiança. Pronunciar una paraula fora de to a la feina equival a l’acomiadament immediat i resulta impensable que una dona pugui dir una paraula més alta que l’altra. “Allà alguns homes diuen merda i coses pitjors. Si ho sento no ho vull escoltar, perquè està molt malament”, explica. A l’arribar a Barcelona, al principi es posava vermella quan sentia la forma de parlar dels homes –i fins i tot les dones!-. Amb el temps, ha après a ignorar el que no li agrada.
Insults nostrats
Carme Plaza va fer una relació de renecs al llibre El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca. Aquí n'hi ha alguns dels més nostrats:
Bacona
Mala bèstia
Cap de ruc, de cony, de mort
Carabassot, carallot
Cigala
Esgarrapacristos
Recristina puta, puta d'oros
Enza
Fava
La figa de ta mare
Fotre, fúmer, xotre
La mare del tano
Lladre de Cristo
Repunyeta
Mal llamp
Pollós, tinyós, tronxo
Les freixures de Déu
El déu que t’aguanta
El déu que et va fotre
Enze
Fava
Figa
La figa de ta mare
Fill de la grandíssima puta
Fotre, fúmer, xotre
Hòstia, rehòstia, hòstia de Déu, hòstia divina, hòstia consagrada… (óstic, ósmit, òsmia, ospa,
ospedreta, os pedrer, òndia…)
Lladre de Cristo
Mal llamp
Mala llet
Mare de Déu
La puta mare
La mare del tano
Mariconàs
Merderada
Tocar els ous
Podrit
Pollós
Porc
Repunyeta
Puta barata, puta d’oros, fill de puta…
Tinyós
Tronxo
