Històries d'adoptats

Publicat al diari Ara el 10 de juny del 2012

Cari McCay (foto: Ferran Forné)

Fa unes dècades adoptar no era fàcil ni socialment acceptat, i sovint se silenciava la veritat. Molts fills adoptius han hagut de recórrer en solitari el camí fins a l'edat adulta i construir una identitat pròpia sols o amb l'ajut de professionals. Alguns ens expliquen la seva infantesa i com van superar l'abandonament. Tots recomanen als pares explicar sempre la veritat i assumir des del principi que les necessitats d'un fill adoptiu són diferents que les d'un de biològic.

"Als 15 anys em vaig tancar en mi mateixa. Pensava que el fet que la gent es fiqués amb mi era culpa meva, perquè era diferent, i dels pares, per posar-me en una situació en què jo era la rara . A l'institut em deien «negra de merda» cada dos per tres… Allò m'estava minant i vaig començar a dur una doble vida. A casa volien que sortís amb els amics i anés a la discoteca, però com que ja sabia que tindria problemes perquè em deixessin entrar, me n'anava a passejar. Davant dels pares feia veure que la meva vida era normal i, com que ningú m'entenia, em guardava els problemes per a mi. Passava molt temps sola, m'agradava escoltar la ràdio, descobrir la música negra americana, el soul, el jazz, el blues… i em vaig interessar per la lluita dels negres dels Estats Units pels seus drets. Somiava que aquí algun dia podia passar el mateix i que jo podria arribar a ser una persona normal".

Cari McCay té 42 anys i expressa els seus sentiments amb una convicció que et deixa glaçat. Se li nota que s'ho ha treballat a consciència i des de fa anys. Aquesta dona enèrgica i de pell fosca com el carbó va ser adoptada als sis anys després d'haver passat dos terços de la seva curta vida en una institució religiosa per a nenes òrfenes. La seva infantesa va estar marcada per unes situacions que afecten la majoria de nens adoptats: sentir-se diferent dels companys de classe, assumir l'abandonament per part dels que en teoria més se l'haurien d'estimar, el sentiment de culpa, fins i tot, perquè, si la van deixar, segur que era per alguna cosa que havia fet malament… "L'adopció és un tema que toca a fons els sentiments i defineix el tipus de persona que seràs d'adult", reflexiona.

El seu pare biològic era un militar nord-americà destinat a la base aèria de Torrejón de Ardoz i la mare procedia de l'excolònia espanyola de Guinea Equatorial. Es van separar poc després de néixer ella. Ell se'n va tornar al seu país i ella es va traslladar a Barcelona, on tenia família i on va morir quan la nena tenia tot just dos anys. Ningú es va fer càrrec de la nena, que va ingressar a l'orfenat de la Congregació de Mares dels Desemparats, al barri de la Salut. Tenia un germà, que va ser adoptat.

"No tinc records negatius d'aquella època. Això sí, que hi havia bastantes baralles -encara conservo dues cicatrius a la cara-, i que totes teníem assignat un número que ens posaven a totes les peces de roba, com a Auschwitz. El meu era el 36. Les nenes que hi vivíem veníem de situacions familiars complexes. Allà érem el pitjor del pitjor, i quan les monges ens treien al carrer ens sentíem assenyalades".

Dels 6 als 15 anys va ser una època feliç. Els pares d'una monja la van adoptar i la van portar a viure a Pedralbes. "Va ser meravellós. Passo de disposar d'una atenció nul·la a tenir-ho tot en tot moment", recorda complaguda.

Els problemes van començar quan la van fer fora del col·legi femení on estudiava i va ingressar en un institut mixt. És en aquest moment, quan pateix el racisme dels seus companys, que tot se li desmunta. "Als 12 anys em començo a veure com a negra. Fins a aquell moment em mirava al mirall i em veia blanca. Alguna cosa no encaixava quan jo em veia blanca i els altres em deien negra, i d'una forma no agradable. Em vaig adonar de fins a quin punt era important el color de la meva pell i em vaig conscienciar que allò tindria conseqüències en la meva vida".

Durant deu anys, la Cari es va tancar en ella mateixa sense trobar ningú que l'entengués. "No vaig ser una noia rebel. Era una persona tan enfonsada que no tenia ni forces per ser-ho", deixa anar sense que li tremoli la veu.

Fins que, als 25 anys, es produeix la gran catarsi. Ja emancipada dels pares, un dia rep una trucada de la policia de Mallorca. Havien trobat mort el seu germà biològic. "L'havien enterrat en una fossa i em van donar les quatre coses que tenia. Va ser molt dur saber que era mort i que ja no hi tindria cap relació. Havia tingut problemes de droga, prostitució i estava en procés de canvi de sexe". Va tornar a Barcelona commocionada i els pares la van rebre com si no hagués passat res. Va dir prou. Va decidir desaparèixer del mapa i se'n va anar a Londres.

Un passat compartit

La capital britànica va ser un descobriment. Els deu anys que hi va viure li van ensenyar un món ple de colors i possibilitats. Quan va anar al banc i va veure que el director de l'oficina tenia el mateix to de pell que ella es va adonar que no hi havia impossibles. A la ciutat cosmopolita es va relacionar amb un grup d'homes i dones d'altres ètnies que també havien estat adoptats de petits. Amb ells compartia un passat de soledat, incomprensió i baixa autoestima, i a poc a poc es va retrobar amb ella mateixa i va recuperar la força.

El 2006 torna a una Barcelona diferent de la que havia deixat. Les adopcions internacionals s'han popularitzat i ella decideix posar la seva experiència vital a disposició de les famílies. Funda l'Associació Gerard, en homenatge al germà mort, comença a fer xerrades d'adopció interracial i col·labora amb l'Instituto Familia y Adopción.

"M'agradaria que les famílies adoptin sabent què implica tenir un nen d'una altra raça. Una adopció implica que abans hi ha hagut un abandonament i que per tant les necessitats d'aquest fill, i més encara si és d'un altre color, seran diferents de les d'un fill biològic".

Avui, McCay i la seva parella estan en llista d'espera per adoptar un nen.

Molts adoptats han hagut de recórrer en solitari el llarg camí fins a l'edat adulta. De petits els van amagar la realitat i quan es van fer grans van haver de construir, ells sols o amb l'ajuda de professionals, una identitat pròpia.

"No he sabut parlar-ne amb la meva mare adoptiva", confessa una noia que va ser adoptada dins de la seva mateixa família i que demana l'anonimat. En el seu cas, la mare adoptiva era la germana de la biològica, així que la situació va resultar molt difícil d'assumir per a totes dues. "No és que el tema sigui tabú a casa, és que jo sóc un tabú a la família. Per a ella és un tema no resolt, que la fereix, i que no sé si resoldrem mai. Era la seva germana la que em va abandonar!"

El més difícil d'assumir? "Entendre per què no interessava a la mare biològica. De petita em preguntava si hi havia alguna cosa dolenta dintre meu que provoqués el seu rebuig". Va ser precisament aquesta necessitat de trobar respostes el que la va dur a recuperar, quan va ser major d'edat, la relació amb les persones que l'havien concebut. "A casa em deien que la crida de la sang és una bestiesa, però tots necessitem saber a qui m'assemblo, a quina hora vaig néixer, com estava de salut… De petita era ploramiques i no sabia per què. És de gran que ho racionalitzes".

Ricardo Subirats i Susana Nieto (foto: Ferran Forné)

Retrobament

Ricardo Subirats, de 32 anys, i Susana Nieto, de 50, són parella. Des de l'adolescència, ell sabia que els cognoms que figuraven al seu DNI no eren els dels seus pares biològics. Tot i que ho havia descobert per indiscrecions dels pares adoptius, mai havia tingut un interès especial de localitzar-los. Fins que va anar amb la seva companya al Registre Civil per inscriure's com a parella de fet. En saber els noms dels seus progenitors, la Susana en va tenir prou amb mitja hora de cerca a Google per trobar el telèfon del pare del Ricardo. L'home es va quedar clavat en sentir la història que aquella dona desconeguda li explicava. Al final, ella li va dir: "Li dono la nostra adreça i el telèfon. Faci el que cregui que ha de fer".

Tres hores més tard, el pare de Ricardo es presentava al seu domicili i, després de 24 anys de separació, es retrobava amb el seu primer fill. "El més fort va ser veure que era calcat a mi", explica el Ricardo. "Després vam estar parlant i em va explicar que tot havia passat sent ell molt jove, en una relació amb una noia amb la qual ni tan sols eren nòvios i que m'havien deixat en adopció perquè no em podien mantenir. També em va dir que la meva mare era morta".

El Ricardo ha pogut restablir la relació amb el seu pare biològic, tenir una germana, com sempre havia desitjat, i dos germans que se sumen al germà que ja tenia per la banda de la família adoptiva. En definitiva, se sent feliç de tenir una família gran i complexa, amb vincles de sang i adoptius.

La Susana va tenir menys sort. La dona del Ricardo va ser abandonada després que els seus pares se separessin. Nascuda a Madrid, es va criar a Barcelona a casa dels avis paterns i mai va ser oficialment adoptada.

La Susana, el Ricardo i el seu fill es van presentar en una ocasió a casa de la mare, però la dona no en va voler saber res. Li va dir que ja tenia família i que se'n tornés a Barcelona. "Va ser molt fort -recorda Ricardo-. Li va girar l'esquena i ni tan sols li va voler fer un petó".

"Com a conseqüència d'això -continua la Susana-, no tinc família, perquè els meus avis ja van morir". Això sí, tot i que hi ha invertit molts esforços sense resultat, conserva l'esperança de trobar algun dia el seu pare. Pel que sap, viu a Àvila i va ser un destacat actor secundari de moltes pel·lícules espanyoles dels anys setanta i vuitanta i va treballar al costat d'artistes com Fernando Esteso i Manolo Escobar.

"A la Susana -reflexiona el Ricardo- l'haurien d'haver donat en adopció. En no fer-ho, li han impedit tenir família. Jo, al cap i a la fi, abans de trobar el meu pare biològic ja tenia pares i un germà".

Tant la Cari com el Ricardo van ser adoptats en una època en què aquests casos estaven poc reglamentats, així que els dos celebren la protecció que actualment rep el menor. "Fa temps que les coses es podrien haver fet d'una manera que ajudés a normalitzar aquestes situacions -subratlla el Ricardo-. Recomanaria als pares adoptius que expliquin als seus fills el que hi ha, sense amagar res, i que n'assumeixin totes les conseqüències. Fer-ho d'una altra manera és caure en un engany, perquè a la llarga se sap tot i el fill se sent traït. És el que està passant ara amb els casos dels nens robats durant el franquisme".

Antonio Barroso, de 43 anys, és una de les persones que més ha lluitat perquè s'aclareixin els milers de casos d'adopcions irregulars que han aparegut els últims anys a l'Estat. Ell va començar a sospitar que era un nen adoptat als 6 anys, quan un company de classe li va etzibar que no era fill de la seva mare. Els pares sempre ho van negar, però els plors de la seva mare quan li treia el tema li feien veure que les sospites tenien un fonament. De manera que passava moltes nits plorant a la seva habitació.

Als 38 anys les sospites es van confirmar. Un dia, li va trucar un amic des de l'hospital per explicar-li el que el seu pare, a punt de morir, li acabava de confessar que tots dos havien estat adoptats, que els havien "comprat" per 200.000 pessetes a una monja a Saragossa.

"Vaig aconseguir parlar amb la meva mare i em va explicar tota la veritat -recorda l'Antonio-. De sobte, vaig descobrir que havia viscut tota la vida enganyat. Així que a partir d'aquell moment vaig deixar tot el que estava fent. Em vaig posar a investigar i vaig fundar l'associació Anadir, que avui ja té més de 2.000 socis".

"El que tortura és no tenir resposta a un munt de preguntes. T'acabes obsessionant. Actualment, visc dels amics. M'he fos tots els estalvis i he venut tot el que tenia; ahir em vaig desprendre de l'Audi A4. M'és igual. Potser ja no trobaré la meva mare i, si la trobo, que seria meravellós, segur que hi tindria una relació diferent. Però el que vull, per damunt de tot, és saber la veritat".

Antonio Barroso (foto: Manolo García)

Qui sóc, d'on vinc

El 1974, quan Montserrat Freixa (69 anys) i el seu marit van adoptar el seu fill Xavier, acabat de néixer, els nous pares es trobaven envoltats d’una gran incomprensió. “Ara, l’adopció està socialment acceptada però en aquell moment la gent no ho entenia. Poca gent ho feia i alguns pares canviaven de pis perquè els veïns no haurien entès que tinguessin un fill sense haver vist primer a la dona embarassada”.

Per fer entendre fins a quin punt ha canviat la percepció que la societat té de l’adopció, Freixa explica que, fa uns anys, una dona de la seva edat que no havia pogut tenir fills li va reconèixer: “Que burra que vaig ser! Hauria d’haver estat tan valenta com tu”.

Però adoptar tampoc era fàcil, fa prop de quaranta anys. Les famílies que assumien la paternitat d’un fill engendrat per una altra mare havien de decidir elles soles si explicaven al petit la veritat, com avui recomanen tots els experts, o si es deixaven vèncer per la temptació de callar. L’entorn empenyia a silenciar una veritat incòmoda. A Montserrat Freixa, la seva mare li va preguntar “vols dir que no li faràs mal si li dius que no és fill teu?”. Aplicant el sentit comú, ella i el seu marit van arribar a la conclusió que pitjor seria amagar informació. I van optar per ser transparents.

Des del moment que es va fer càrrec del Jaume, Freixa, que avui és professora de Psicologia de la Universitat de Barcelona, es va adonar de les necessitats dels pares adoptats, i es va proposar posar el seu gra de sorra perquè les famílies que venien al darrera trobessin més suport i informació. Va crear un màster en acolliment, adopció i postadopció i avui és membre de la Fundació Teresa Gallifa.

En la seva doble condició de mare i experta, Montserrat Freixa explica que a un nen adoptat “te l’estimes igual que a un biològic, però hi ha unes diferències. Es pregunten qui sóc, d’on vinc, per què estic aquí o per què la mare em va deixar. Tenen un sentiment d’abandó que els acompanyarà sempre”.

Per a Freixa, el més important per al nen és crear el vincle amb els nous pares. “Quan s’ha fet, aquest no es trencarà encara que hi hagi problemes. Els pares ho aguanten tot. Perquè l’adoptat molts cops prova fins on pot estirar. Hi ha adolescents que s’escapen de casa pel gust de veure als pares emprenyats i comprovar si és cert que se l’estimen”.

A partir dels 6-8 anys, quan el fill entén què significa haver estat adoptat, es pot passar una setmana seguida preguntant per aquella dona que el va dur a la panxa: qui era, perquè el va deixar, on vivia… “Després ho relativitza i està tranquil sabent que hi ha una altra mare. Fins que arriba l’adolescència, que és quan les persones construim la nostra identitat. En el seu cas, és més difícil lligar-ho tot, perquè li falta una peça del trencaclosques. Els pares ho han d’explicar i, després, quan és adult, té una vida igual o millor que els fills biològics”.

Això sí, amb alguns trets específics. Precisament pel fet d’haver estat abandonat quan més feble era, al fer-se gran l’adoptat necessita tenir-ho tot sota control. A més, manté un alt grau de dependència dels pares, als quals truca sovint per informar-los sobre el que fa i el que deixa de fer. I qualsevol pèrdua que tingui, sigui un fet banal o la mort d’una persona propera, li provoca un gran trasbals: li fa reviure la pèrdua primera.

Un altre moment delicat és a l’hora de plantejar-se tenir descendència. Especialment les dones, perquè ser mare va associat a un assumpte que resulta trascendental per a algú que desconeix fins i tot l’aspecte físic dels seus pares: la genètica. La sorpresa arriba en el moment de néixer el fill. En aquest moment, les pors s’esvaeixen. Descobrir que per primer cop a la vida hi ha algú amb uns trets físics semblants als seus fa que se sentin menys soles en aquest món. “El millor que m’ha passat a la vida va ser veure que el meu fill biològic era clavat a mi!”, li confessava a Freixa en una ocasió una assistent a una taula rodona.

Per a Mireia Sala, psicopedagoga experta en llenguatge, els adoptats tenen encara un altre tret característic. “Són poc acadèmics. La seva prioritat és sobretot social. Són mes emocionals, busquen ajudar als altres, ser estimats i valorats. Rebre la seguretat que comporta l’abandó”.

Mireia Sala reconeix que l’adopció té dues cares: la dels nens que s’han integrat en la família sense problemes i la dels que arrosseguen un passat dolorós. A la seva consulta arriben els casos problemàtics, i és d’aquests dels què parla, de nens i nenes que han passat anys en institucions en els seus països d’orígen, en ocasions mancats d’estímuls i de l’atenció necessària (segons els experts, cada tres mesos passats en un orfenat suposen un mes de retard en la incorporació de nous aprenentatges).

Sala parla també de nens nascuts de mals embarassos, de fills de mares alcohòliques o drogaddictes, de nens maltractats o que han patit abusos sexuals, de nens a qui ningú a l’orfenat treia del llit o als qui donaven pastilles per dormir. Però Sala es refereix també a pares poc conscients del que han viscut els fills i que, un mes després de ser a Barcelona, ja pretenen escolaritzar-los, quan el més prudent seria esperar i, quan arribés el moment, dur-los a centres en els quals, a més de no ser els únics ètnicament diferents de la classe, tinguessin un seguiment individualitzat.

“Hi ha un contrast molt fort entre pares i fills –reflexiona la psicòloga-. D’una banda ens trobem uns nens que vénen de la deprivació màxima, que és la vida en una institució, i de l’altra uns pares de classe mitjana, amb estudis i sovint de professions liberals, sense problemes economics. Intentem casar extrems, families sanes amb nens a qui tot els ha fallat. I molts d’aquests problemes apareixen ara, que molts dels nens adoptats els últims anys arriben a l’adolescència”.

Les dues expertes es mostren partidàries de revisar l’actual sistema d’adopció. Mireia Sala i Montserrat Freixa defensen les fòrmules obertes, en les quals el fill manté el contacte amb la família biològica. “S’ha de mentalitzar als nens que no són orfes, que tenen dues famílies”, diu Sala. “Al nostre país es diu que ningú vol l’adopció oberta però jo crec que sí. Resoldria molts dels problemes que ara tenim”.