Publicat a El Periódico del 23 de juny del 2011
He somiat que, per superar la tensió de les últimes setmanes, polítics i indignats impulsaven una acció sense precedents. Durant un mes, els parlamentaris acampaven a plaça de Catalunya. L’àgora oferia un aspecte inusual. Miquel Iceta es passejava amb un piercing al nas, Alicia Sánchez Camacho s’havia rapat al zero per suportar millor la calor i Oriol Pujol, amb unes extensions rastes, ajudava Dolors Camats a fer una pancarta. Les corbates i els vestits Armani reposaven sota les lones de la comissió de Guardarropia.
Celebraven una assemblea. Van discutir sobre quina ha de ser a partir d’ara la seva bandera i, com que no es posaven d’acord ni sobre la necessitat de posar-la ni sobre el lloc on s’hauria de situar, ja de matinada van decidir crear dues subcomissions per estudiar el tema.
També va crear controvèrsia l’ús dels lavabos. Els acampats del PP reclamaven separació per sexes, mentre que els d’ICV eren partidaris dels urinaris mixtes i a l’aire lliure. I abans que els senyors diputats es retiressin a les seves tendes, des de la comissió de Megafonia van demanar a Artur Mas –aquests dies ha renunciat al tracte de Molt Honorable- que retiri el timó de vaixell que ha col·locat al mig de la plaça i a Felip Puig que es deixi de passejar amb un bat de beisbol.
Com sol passar, el somni s’ha interromput quan arribava el moment més interessant. Era quan polítics i indignats es reunien a la plaça de Catalunya per fer un brain storming col·lectiu. Havien de consensuar unes mesures socialment justes per sortir de la crisi, però, per desgràcia, no els puc dir com acabava. Sols recordo que hi havia un desig compartit perquè de la convivència al voltant del foc regenerador de Sant Joan en sortís un alè d’esperança.
