Va succeir no fa gaire, el meu informador no pot precisar més. A la seu de Televisió de Catalunya tenien un problema amb els gats. Es colaven dins dels magatzems on s’hi guarden vestuari, decorats i equipament divers que apareix en els programes de la nostra i, com que ningú els feia fora i com que allà s’hi estava bé, els gatets van convertir les instal·lacions de TV3 en casa seva. En poc temps, els petits felins van arribar a constituir una colònia de dimensions considerables, i van sorgir els primers problemes: roba i sofàs destrossats, males olors, risc d’insalubritat... A la vista que la proliferació gatuna era imparable, algú va dir prou. Aquells gats no podien seguir allà, calia trobar-hi una solució. D’acord que no se’ls podia matar, als pobres animalons, però res no impedia de contractar a una persona perquè se’ls endugués.
I així es va fer. A partir d’aquell dia, de tant en tant es presentava a Sant Joan Despí un home que els caçava amb unes gàbies-parany. Era fàcil suposar el trist final que esperava als animals, però hi havia una coincidència unànime que era millor no preguntar. L’home de les gàbies resolia el problema i amb això a TV3 tothom es donava per satisfet.
El sistema va funcionar durant un temps, fins que un matí l’home de les gàbies es va creuar en el seu camí amb Pilar Rahola, que arribava puntual a la seva cita diària amb Els matíns de Josep Cuní. A l’adonar-se que portava uns gats tancats en gàbies, la periodista no es va poder estar de preguntar a aquell desconegut on els portava, i davant la resposta dubtosa del seu interlocutor –“m’han dit que me’ls emporti…”-, Rahola es va ensumar el que passava i els ulls de li van encendre de còlera. “Com pot ser que TV3 faci una cosa així!, TV3 mata els gats!, això no es pot permetre…”. La periodista, fora de si, va armar un escàndol. Com més convincents intentaven ser els arguments dels treballadors de la tele per convèncer-la que era el millor que es podia fer, més irada es mostrava ella. Fins que Rahola, auto-erigida en salvadora dels gatets, va emetre un veredicte d’obligat compliment: “Aquests gats s’han de portar a una gossera municipal perquè els cuidin. O demà quan vingui em mostreu un justificant conforme s’ha fet, o penso denunciar-ho”.
L’amenaça va tenir un efecte immediat. Atemorits per por a veure’s involucrats en un escàndol de la Rahola , el personal de TV3 que havia protagonitzat l’escena va córrer a telefonar a l’ajuntament de Sant Joan Despí, on van ser informats que el municipi no es feia càrrec d’aquests casos. Havien de trucar a una gossera del Maresme. I a la gossera del Maresme els van dir que sí, que els portessin els gats però que no se’ls podrien quedar. L’únic que podien fer era esterilitzar-los, al mòdic preu de 90 euros per cada gat.
I ja veus a dos treballadors de TV3 carregant les gàbies amb els gats en un cotxe i portant-los al Maresme. “Aquests gats com es diuen i a qui pertanyen?”, va ser el primer que els van preguntar en arribar a la gossera. I un d’ells, d’un humor molt apropiat pel lloc on es trobaven, va respondre en to expeditiu mentre assenyalava els felins: “Doncs són de Televisió de Catalunya i es diuen Terele, Terelo i Terelu!”.
Avui, si algun camió no els ha atropellat, Terele, Terelo i Terelu deuen viure felicos en algun descampat del Maresme o del Baix Llobregat, lliures però esterelitzats. Mentrestant, la resta de la seva família es continua engrandint a les instal·lacions de Televisió de Catalunya gràcies a la intervenció de Pilar Rahola i a costa de l’erari públic, robant menjar de les cuines i dels contenidors d’escombraries. I pel què sembla, allà continuaran durant una bona temporada. Perquè, com resa la dita castellana, ¿quién le pone el cascabel al gato?
