Esmorzar amb antics companys de feina. Ambient de camaraderia i de recordar vells temps, quan compartíem neguits i il·lusions. Moment també per a confessions, per preguntar-nos com ens van les coses i per a bromes innocents. “¿Què? ¿A tu no t’han retallat el sou un 5%, eh?”, em pregunta, sense malícia, un amic. No puc fer altra cosa que dir la veritat: “És cert. A mi no m’han retallat el sou, però aquest any facturaré la meitat que el
Sala de reunions d’un institut de Barcelona. Entre classe i classe, uns professors comenten que estan fatal i que corre el rumor que la Generalitat els retallarà el sou un altre 5%. Una mestra jove sent el comentari i no es pot estar d’afegir que si elles i ells estan malament, ja es poden imaginar els interins que fan un terç de jornada i que, en conseqüència, cobren un terç de sou. “Sí, és una putada”, convenen tots. I segueixen parlant del malament que estan els que treballen –i cobren- a jornada completa.
Els polítics s’han passat tota la campanya electoral criticant-se i parlant del malament que ho farien els altres si guanyessin. Ens hauria agradat que ens diguessin com diantre sortirem d’una crisi a la qual, uns més que altres, ens han conduït. Perquè alguna cosa haurem de fer, ¿no?
Per exemple. Penso que hauríem de trobar un sistema més just i equitatiu per repartir el volum de feina que el país és capaç de generar. Tots en sortiríem beneficiats, els ni-ni, els prejubilats i els jubilats, també els autònoms o els que treballen a la privada, i fins i tot, a la llarga, els que tenen la feina garantida per a tota la vida, els funcionaris. Si no és que volem que els col·lectius que fins ara menys ha notat els efectes de la crisi acabin mantenint tota la borsa de persones que estan a l’atur o que malviuen en la precarietat.
