Publicat al diari Ara del 25 de juliol del 2011
Per què correm?
Ens passem el dia corrent. Per arribar a temps a la feina o a la universitat, per no fer tard a dinar o al partit de futbol amb els amics, per satisfer als nostres caps o als nostres familiars, per agafar l’autobús o perquè no se’ns colin al súper. I quan hem acabat totes les obligacions, ens vestim de curt, ens posem les sabatilles i sortim… a córrer. No tenim remei. Realment, per què correm?
L’afició a córrer pels carrers i parcs va sorgir a la ciutat de Nova York als anys setanta com una activitat esportiva associada a la salut que per primer cop es practicava a la via pública, fora dels recintes esportius tradicionals, i oberta a gent de tots els sexes i edats. A aquella primera onada futinguera se n’hi ha afegit una altra, molt més massiva, des de fa un parell d’anys.
Córrer és l’esport en estat pur i sense intermediaris, la lluita contra un mateix, sense cap element físic o mecànic –tret de les sabatilles- que s’interposi entre l’atleta i el terra. És el corredor contra els seus límits, lluitant per arribar més lluny i per ser més veloç. Un esport que es practica des de molt abans que l’esport fos esport, quan els homes corrien per pur instint de supervivència, perseguits per feres salvatges que els volien devorar.
Avui, que proliferen els mitjans mecànics per desplaçar-nos, la major part de corredors s’inicia en aquesta activitat per qüestions de salut, per perdre pes o per sentir-se bé. I de seguida que han assolit un nivell de forma que consideren satisfactori, molts d’ells senten la necessitat de posar-se a prova i medir-se a d’altres aficionats. Per als que han deixat enrere la fase d’iniciació–també batejada en to burlesc com operació biquini o ruta del colesterol-, la següent passa per fer el salt dels entrenaments en solitari o en companyia d’unes poques persones a les curses populars multitudinàries.
El calendari anual de curses de cinc o deu quilòmetres creix de forma imparable des de fa anys. I, en paral·lel, també ho fan les xifres de participants en proves més exigents. La mitja marató de Barcelona va tenir aquest any 8.000 inscrits, el 50% més que l’edició del 2010. En una xifra semblant es mou la mitja fins ara més popular, la de Granollers. I la prova reina del calendari català, la marató de Barcelona, ha superat enguany els 15.000 participants, el doble que el 2007.
Conseqüències de la massificació: algunes curses, com la de Granollers o la de Bombers, opten per limitar el número d’inscrits, la qual cosa provoca que s’exhaureixin les places disponibles mesos abans que soni el tret de sortida.
Una altra dada que serveix per mesurar l’increment de l’afició: aquesta tardor es publicaran dos llibres diferents que proposaran als barcelonins llocs on anar a córrer. Un, d’Eliseu T. Climent (editorial Alpina), inclou rutes per Collserola. El segon és Barcelona corre, de Pere Bosch i Núria Blanco. L’edita l’Ajuntament i aplegarà els escenaris més adequats per practicar footing per la ciutat.
Està clar que la tecnificació i les tendències també han arribat al fins ara auster món del footing. Calçats de 150 euros, malles de mil colors, pulsòmetres, GPS, fundes per a l’iPhone… Tot sigui per no perdre el ritme.
Marta Carranza (51 anys)
“El que no entenc és que hi hagi gent que no corre”
“Em passo la setmana entre Barcelona i Madrid i, allà on vagi, sempre porto les sabatilles a la maleta. A tot arreu trobo un petit nucli de gent amb el qual puc sortir a córrer: de vegades ho fem a l’hora de dinar, si no puc al vespre i altres dies a les set del matí, abans de començar la jornada laboral. M’omple molt. Quan la jornada s’acaba, sovint penso que és el millor que he fet en tot el dia”.
Marta Carranza (51 anys) va començar a fer esport de molt petita. Va competir en gimnàstica fins als 17 anys i al deixar-ho va estudiar Educació Física i la carrera de Psicologia. A nivell professional, ha dedicat bona part de la seva carrera a la promoció de l’esport des de l’àmbit educatiu i actualment treballa al Consejo Superior de Deportes.
“Per què corro? –Carranza es pren un temps abans de respondre-. A mi m’aporta molt. Suposo que sempre he buscat la manera de fer esport, i córrer té una cosa que cap altra activitat física té, i és que pots fer-ho en qualsevol lloc. És un esport en què, encara que no l’hagis practicat abans, millores molt ràpid i de seguida veus que assoleixes els teus objectius”.
Furgant una mica dintre seu, Carranza diu que per a ella “córrer és un descans. Mentre ho faig, em passen pel cap mil coses però també aconsegueixo posar la ment en blanc, que és el mateix que assoleixen els que practiquen la meditació. Els del grup de Madrid sempre diem que les merdes que portem a sobre, després de córrer es queden a la Casa de Campo. A mesura que corres vas deixant llast pel camí”.
Carranza interromp l’enumeració dels avantatges, tan obvis per a ella, que té fer fúting, es queda un moment pensativa i, de sobte, s’exclama: “El que no entenc és que hi hagi gent que no corre!”. Però de seguida corregeix: “És cert que no és a l’abast de tothom. Hi ha gent que té contraindicacions, com problemes crónics de genoll o d’esquena, i també t’ha d’agradar una mica el sacrifici corporal, cosa que de vegades no descobreixes fins que ho proves”.
En tot cas, Carranza és una convençuda que l’esport és una escola per a la vida. “Aprèns a acceptar compromisos i a complir-los, descobreixes els teus límits quan perds i aprèns a dir que no, o al contrari, aprèns a traspassar-los i donar una mica més. Els valors que transmet l’esport et serveixen després a la vida. En ocasions, amics que fan una vida més sedentària em pregunten si no em fa mandra sortir a córrer els dies que plou. Moltíssima!, els dic, però m’agrada aprendre a superar-ho”.
Ricard Serra (65 anys)
“La majoria de la gent s’exigeix massa”
El cardiòleg Ricard Serra Grima (65 anys) pertany a la primera fornada de futinguers. Tota la vida havia practicat esport de competició i quan va deixar les pistes de bàsquet va passar una llarga temporada buscant una nova modalitat que el motivés. Als 35 anys va trobar la inspiració: es va enganxar a la primera moda del fúting arribada dels Estats Units.
Córrer va esdevenir una passió. Ho feia de forma regular i metòdica, amb entrenaments planificats a consciència, renunciant sovint a petits plaers quotidians com les trobades amb els amics, acostumant-se a anar a dormir d’hora per poder descansar bé. Volia fer maratons, i en va fer, fins a vuit, arribant a acumular fins a 150 quilòmetres setmanals.
A l’edat de 46 anys va obtenir la seva millor marca, 2 hores i 45 minuts. El secret? “Disciplina, disciplina i disciplina”, resumeix Serra.
Després dels Jocs Olímpics, no recorda si va ser el 1993 o el 1994, una lesió de maluc el va obligar a penjar les sabatilles. “Havia començat a córrer per salut i per sentir-me be, però els exercicis havien estat massa intensos”, reconeix ara.
Ricard Serra no troba a faltar el sortir a córrer. Ha substituït les sabatilles d’atletisme per les sabatilles de muntar en bicicleta i pel banyador que es posa quan va a la piscina. Segueix practicant esport regularment, “quasi cada dia. Tot és qüestió de saber el que estàs en condicions de fer en cada moment”.
Amb vint anys d’experiència professional vinculada al Barça i amb un llibre publicat sobre les bondats de l’exercici físic, aquest cardiòleg de l’hospital de Sant Pau recomana a tothom que faci l’activitat que es vegi en condicions de fer, sempre i quan pugui compaginar-ho amb la feina, i que no s’obessioni. “Un percentatge molt alt de la gent que surt a córrer són persones que mai havien fet res abans i que es pensen que, a més de córrer, no hi ha altres esports. A més, la majoria s’exigeix massa. Comencen a fer-ho per salut però de seguida acaben pendents de les marques, de superar als amics a les curses o de millorar els seus temps. Competir no és dolent, però cal saber fer-ho”.
Un escriptor maratonià
L’exercici físic ha estat sovint denigrat des dels cercles intel·lectuals. En diverses èpoques, pensadors, filósofs i escriptors han tendit a considerar que cuidar el cos era incompatible amb l’exercici artístic o literari. És més: la figura de l’esportista sovint ha aparegut contraposada a la de l’intel·lectual. Qui volia excel·lir en el camp de la creativitat a la força havia de dur una vida desordenada, bohèmia i malsana.
Al llarg de la història hi ha hagut infinitat de creadors que han compaginat la seva activitat creadora amb la pràctica assídua, fins i tot professional en algun moment de la seva vida, de l’esport. Hi ha casos notoris, com el de Hemingway, que va fer boxa, natació, atletisme i rugby, però també els d’Albert Camus o Nabokov, que van ser jugadors de futbol.
El cas més recent d’escriptor esportista és el del japonès Haruki Murakami. Premi internacional Catalunya 2011 i amb prop de trenta maratons a les cames, Murakami explica en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010) de quina manera ha contribuït l’exercici físic a la seva carrera literària. En un text que en poc temps s’ha convertit en la bíblia del corredor que omple curses populars a tot el món, l’escriptor transmet amb un llenguatge senzill les sensacions i vivències que experimenta un corredor davant la primera cursa o la primera marató, davant la por al fracàs o l’estat d’eufòria amb què creua la línia d’arribada després de mesos d’entrenament sacrificat i solitari.
Paraula de Murakami
“Garebé tot el que sé d’escriure ho he après corrent cada dia”
“Escriure una novel·la s’assembla molt a córrer una marato”
“L’únic rival que hi ha en una cursa de llarga distància ets tu tal com eres abans de la cursa”
“Pràcticament mai no penso mai en res que tingui gaire sentit. Quan corro corro i prou. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit”
“Ningú no comença a córrer perquè algú l’hi recomani. Qui comença a córrer és perquè està fet per córrer”
“Fer córrer la gent que no vol córrer o la gent que no està feta per córrer és una tortura absurda”
“Perdre és inevitable. No hi ha ningú que pugui guanyar sempre. La vida és una autopista en què no pots circular tota l’estona pel carril més ràpid”
“Hi ha molt poques raons per fer les coses i una camionada per no fer-les”
“Si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys”
“Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure (i per a mi també d’escriure)”
“No sóc humà. Sóc una maquina que no sent res. Només he de continuar avançant” (mantra que es repeteix mentre fa un ultramarató de 100 km )
“¿Per què tants milers de persones haurien de córrer quaranta-dos quilòmetres si no s’ho passessin bé?”
“Encara que sigui un acte inútil com abocar aigua en una olla que té el cul foradat, com a mínim l’esforç que hi poses queda dins teu”
“Penso continuar corrent fins que el cos m’ho permeti”
 |
La crisi ens fa córrer
L’any 2009, el fabricant de sabatilles Asics va fer l’enquesta més gran realitzada a Europa per conèixer los movitacions que impulsen cada dia milions de persones a vestir-se de curt i sortir a córrer. Les raons inicials més importants per sumar-se a la marea que des de fa un parell d’anys envaeix pobles i ciutats és posar-se en forma (54% dels enquestats) i perdre pes (40%), però a la llarga els enquestats revelen que ho fan per equilibri mental, per diversió i per alleujar l’estrés. El benestar que els reporta esdevé un estímul per continuar.
L’enquesta, realitzada a 3.500 persones de Regne Unit, Holanda, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia i Espanya, confirma una pila d’estereotips sobre els ciutadans de cada país. Així, els alemanys es revelen com uns corredors diligents i que mai no abandonen, els francesos com uns amants de la bona vida i que corren per diversió, els holandesos són pràctics i els espanyols es molesten amb facilitat. Però el treball també trenca alguns arquetips. Per exemple, als espanyols els agrada córrer a l’hora de la migdiada i els llatins no són precisament els més ganduls. Al contrari, són als qui més els agrada córrer.
Per què van començar a córrer? Els espanyols ho van fer sobretot per posar-se en forma i per perdre pes, aspecte que en la resta de països té molta més incidència. Altres raons per posar-s’hi són per millorar el rendiment en altres esports o per satisfacció mental.
Perdre pes. De mitjana, els corredors europeus aspiren a perdre 6,1 quilos. Els holandesos s’emporten la palma, ja que volen treure’s de sobre 9,5 quilos, mentre que espanyols i italians (5,6), francesos (4,8) i britànics (4,7) tanquen la classificació.
Per què segueixen corrent? Els espanyols són els que fan més ho fan per prescripció mèdica i els que menys continuen per aconseguir un objectiu. Els anglesos són els que més segueixen per estar prims, els belgues per ser més competitius en altres esports, els italians per reduir l’estrés, els francesos per sentir-se bé, els alemanys perquè han pres una determinació i els holandesos per aconseguir un objectiu.
Dones. Un terç de les corredores europees s’havien iniciat en aquesta activitat en els últims dotze mesos (l’estudi és del 2009). Les alemanyes són les que corren distàncies més llargues (5,6 quilòmetres), superant els homes britànics (5,3).
Per què córrer i no un altre esport? Perquè poden fer-ho quan i on volen i perquè no necessiten tenir unes qualitats especials.
Corredors fidels. “Com a poble fervent, els espanyols són molt enèrgics i consideren aquesta activitat com una part important de les seves vides. Apassionats per aquest esport, solen sortir a córrer una mitjana de deu cops al mes, el que els converteix, juntament amb els italians, en la nacionalitat més fidel a aquesta activitat”, revela l’estudi.
La crisi. El 43% dels enquestats creu que la crisi actual afecta la seva activitat esportiva (hi destinen menys diners, triguen més a canviar l’equipament i corren més). Espanya, el país més afectat per la recessió, encapçala les respostes afirmatives. En l’àmbit comunitari, la majoria d’europeus valora que sigui una pràctica assequible.
Corren sovint? Els italians, amb els espanyols a una distància curta, encapçalen la llista. A la cua, holandesos, belgues i francesos.
Temps i distància. Tot i fer-ho amb menys assiduïtat que els llatins, alemanys i francesos són els que corren distàncies més llargues (6,4 quilòmetres), per davant d’espanyols i belgues (6,0) i italians (5,8). De mitjana, els europeus corren 33 minuts per sessió (39 minuts els homes i 28 les dones).
Raons per no córrer. Potser pel clima, els britànics són els corredors als qui menys costa trobar una excusa per quedar-se a casa, mentre que els italians, els més disciplinats, rarament renuncien a la rutina esportiva. Entre els espanyols, els principals motius per deixar de córrer són les lesions, el mal temps i els compromisos amb familiars i amics.
Lesions. Els espanyols són, després dels italians, els atletes que pateixen més lesions. El 15% no pren cap tipus de precaució. Curiosament, són els més rigorosos a l’hora de fer estiraments i en l’ús de calçat específic. Quan tenen una lesió, són els primers a assenyalar el calçat com el culpable dels seus mals.
Sol o acompanyat. També a l’igual que els italians, els espanyols són els corredors a qui més agrada sortir en companyia. La paradoxa és que són els que més sovint ho fan sols.
Música. Espanyols i italians són els col·lectius menys aficionats a escoltar música mentre corren. Els seus grups preferits són El canto del loco i U2, mentre que a Europa les preferències es decanten per Coldplay, Springsteen, U2, Metallica i AC/DC.
Llocs per córrer. Els espais oberts, com els boscos i el camp, o els carrers són els llocs preferits dels corredors europeus, però hi ha diferències significatives en funció de la procedència. Els britànics senten predilecció pels gimnasos, els francesos pel camp i els espais més citats pels espanyols són, en aquest ordre, els parcs, els carrers i els gimnasos. Només el 9% es decanten pels boscos.
Què deuen pensar de mi?
Els corredors espanyols es mostren molt susceptibles davant dels factors externs que es troben pel camí. Es preocupen del que pensen els altres, observen als atletes amb què es creuen i el que més els molesta mentre corren són els gossos i les caques de gos. En aquest aspecte, els atletes de l’estat mostren diferències importants respecte als d’altres països. Així, els alemanys es preocupen pels vianants i pels ciclistes, els anglesos per estar sols i els italians pel trànsit i la pol·lució.
“Els espanyols es molesten i s’irriten amb facilitat per factors externs –revela l’estudi d’Asics-. I, amb un 11%, són el país que se situa a la cua dels que no troben res que els molesti. De fet, passen la major part del temps pensant en com els veuen els altres corredors i els molesten, més que a cap altre europeu, els insults cap a la seva persona”.
Així mateix, es mostren molt compromesos amb l’activitat que realitzen. Consideren que córrer és una activitat important en les seves vides i el 50% declara que no té cap intenció de deixar-ho.
Mentre corren, solen pensar en les coses que veuen, en les relacions personals o en fer la llista de la compra. Comparats amb alemanys, britànics, francesos, italians, holandesos i belgues, són els que menys pensen en la feina i els que menys aconsegueixen desconnectar i no pensar en res.
