Publicat a El Periódico del 12 de gener del 2012
Diumenge passat, el programa 30 Minuts reproduïa una frase espontània de qui ha estat el president de la Diputació de Castelló els últims setze anys que les càmeres van caçar al vol al finalitzar la inauguració del flamant aeroport de la ciutat. “¿Us agrada l’aeroport de l’avi?”, preguntava Carlos Fabra als seus néts sense cap pudor. No semblava que Fabra estigués fingint, quan, orgullós de l’obra acabada d’estrenar, presumia davant dels petits del seu aeroport. I diem seu perquè qui ha governat Castelló així el considera i perquè el centre aeroportuari està presidit per una escultura de 24 metres d’altura obra d’un artista amic seu.
Carlos Fabra té diverses causes pendents, per suborn, tràfic d’influències i delicte fiscal. Tot i que és possible que, com en ocasions anteriors, els tribunals l’absolguin, davant d’una part de l’opinió pública, ha quedat retratat, ulleres de sol incloses. De les seves paraules es desprèn una concepció caciquil de la política que segueix imperant en algunes comunitats. Sense anar més lluny, els expresidents valencià i de les Illes seuen aquests dies a la banqueta dels acusats. Les acusacions que pesen contra Francisco Camps i Jaume Matas són en apariència poc rellevants. Un, per haver acceptat el regal d’uns vestits, i l’altre, per pagar a un periodista. Però la percepció d’una part important de la ciutadania és que veiem només la punta de l’iceberg.
Ara que és president del Govern, Mariano Rajoy intenta donar una imatge centrada i desmarcar-se de l’Espanya de la corrupció. Ho tindrà difícil. Encara el 2008 afirmava que Carlos Fabra era un “ciutadà exemplar”.
Salvant les distàncies, que són moltes, m’ha vingut a la memòria la figura d’Al Capone, el mafiós que després de cometre tot tipus de crims en els Estats Units d’entreguerres va acabar entre reixes per una simple evasió fiscal.
