Els que manen estan a la corda fluixa, i ho saben. La crisi econòmica necessita culpables, de la mateixa manera que els ciutadans necessitem atribuir a una cara reconeixible o a un fet concret el mal temps que ha fet l’últim cap de setmana o l’empat del Barça en el darrer partit jugat a casa. No acceptem que els aiguats que ens han espatllat els dies de festa o que el nostre equip perdés sigui fruit dels elements o de la suma d’uns factors que, per ara, queden fora de la nostra capacitat de control o de comprensió. L’home del temps es va equivocar, acusem. O la gespa del Camp Nou estava en mal estat. ¡Fora! ¡Que els canviïn!
En aquesta situació es troben ara els polítics. Els carreguem tota la culpa de la delicada situació actual i, emprenyats com estem, volem que paguin per tot el mal que han fet ells i tots els seus antecessors. Jordi Hereu va ser el primer a provar la medicina. Va convocar un referèndum per reformar la Diagonal creient que el guanyaria de carrer i ara es troba empantanat en una bassa sense saber com sortir-ne. A Catalunya, Montilla té unes perspectives elèctorals pèssimes, mentre que a Madrid n’hi ha hagut prou que Zapatero proposés la ministra Trinidad Jiménez per competir amb Esperanza Aguirre perquè els militants socialistes miressin cap a una altra banda i escollissin un Tomás Gómez menys esquitxat pel llot del govern.
Imaginem que aconseguim fer fora tots els polítics.¿Què passarà després, quan hàgim substituït tots els alcaldes, presidents de comunitat, president i ministres del govern i descobrim que les coses no eren tan senzilles i que tot plegat continua, si fa no fa, igual que abans? Potser llavors ens adonarem que per damunt seu hi havia uns lobbies i poders ocults que manen tant o més que ells i sobre els quals els pobres ciutadans tenim una capacitat d’incidència gairebé nul·la. Si aquest dia arriba, ¿qui ens governarà? Bé, sempre ens quedarà una Belén Esteban.perquè ens curi de tots els mals.
