Publicat al diari Ara el 12 de maig del 2013
Xiringuito de la Barceloneta, el 1988 (Sergio Láinz)
El local de platjamés antic que es coneix amb aquest nom tan popular celebra enguany el seu centenari. El mot derivaria dels cafès que es preparaven amb una mitja els treballadors de les plantacions de sucre de l'Amèrica Central i el Carib, i el van portar a Catalunya els mariners tornats d'ultramar
Fins a cert punt té la seva lògica: el primer local de platja conegut com a xiringuito es va muntar en una de les localitats pioneres en el turisme a Catalunya: Sitges. Encara existeix, es diu Chiringuito i aquest any arriba al centenari.
El local és en una de les zones més transitades del passeig de la Ribera de Sitges, a quatre passos mal comptats del centre. La seva oferta es diferencia poc de la que proposen tots els xiringuitos que a l'estiu proliferen a les nostres costes: terrasses amb taules d'alumini plenes de gent, para-sols, refrescos i tapes diverses a uns preus que, segons les opinions que molts clients han deixat a internet, resulten abusius.
El seu aspecte, però, s'allunya de l'habitual. Una estructura amb coberta a dues aigües pintada amb els colors blau i blanc i amb l'aparença de ser força antiga. "Des de 1913", es llegeix damunt la porta principal. El Chiringuito traspua història. Una història tan curiosa com l'origen del seu nom.
Els bars de platja van aparèixer al segle XIX gràcies a la moda dels banys de mar que va popularitzar el moviment higienista. Eren coneguts com a berenadors i s'ubicaven al costat de les casetes per canviar-se que, de manera inevitable, es van muntar a les primeres platges freqüentades per famílies benestants que fugien de la ciutat a la recerca de natura i salut.
El xiringuito primigeni es devia diferenciar poc dels berenadors de S'Agaró o la Barceloneta. Excepte per la clientela. A principis del segle XX, la gent rica de Sitges que anava a la platja es reunia al Pavelló de Mar. El local que Joan Calafell va obrir el 1913 era freqüentat per classes populars, intel·lectuals i pescadors. I entre ells n'hi havia molts que havien tornat d'Amèrica sense haver fet les Amèriques. Privats dels recursos dels indians que s'havien enriquit, aquells llops de mar continuaven fent-se a la mar cada dia com segurament havien fet els seus avantpassats durant generacions.
L'experiència d'ultramar havia suposat canvis en les seves vides. Alguns de banals, com el de demanar un chiringo o chiringuito quan tenien ganes de prendre un cafè. Ho havien sentit molt, això delchiringo , durant la seva estada al Carib o a l'Amèrica Central. Per fer-se el cafè, els treballadors de les plantacions de sucre posaven cafè mòlt en una mitja i, prement amb una canya, en feien sortir un rajolí de líquid o chiringo . I així va ser com a còpia de sentir demanarchiringos cada dia, Joan Calafell va rebatejar després de la guerra el seu local com a Chiringuito, i es va convertir en el pare de tots els xiringuitos.
Buscant referències
Els descendents de Joan Calafell conserven com un petit tresor l'articleLos chiringuitos , que l'escriptor César González Ruano va publicar el 1949 a La Vanguardia." Hagamos cita de honor a aquel Chiringuito permanente y con mayúscula de Sitges que es algo así como el rey de los chiringuitos, como el gran chiringuito padre", va escriure durant la seva estada a Sitges.
Amb aquest article a la mà, l'any 1999 els propietaris del Chiringuito van consultar a la Real Academia Española si els constava l'existència d'algun altre xiringuito anterior al seu. L'acadèmic Gonzalo Lázaro Carreter, un vell amic de la casa, els va respondre que la referència escrita més antiga que tenien del mot en castellà es remuntava al 1943 i que no tenien constància de cap xiringuito més antic que el seu.
Una cerca a l'hemeroteca virtual de La Vanguardia revela referències més antigues. La primera es remunta al 1918. En l'edició del 8 de juliol apareix citada una Peña Chiringuito que, durant una cursa ciclista de 24 hores disputada al velòdrom de Sants, oferia un premi de deu pessetes al primer corredor que creués la línia d'arribada a una hora concreta, " que el Chispa se adjudica tras un soberbio codo a codo con Llorens ". És a dir, que xiringuito devia ser ja un terme d'ús més o menys corrent a Barcelona i en altres poblacions costaneres.
La paraula xiringuito es va anar popularitzant, associada a bar de mala reputació. I el cert és que el 1924 ja existia un local a Barcelona amb aquest nom. El 17 de juliol, La Vanguardia informava: " Matías Lara Larita y José Vilaseca Vila fueron a divertirse, y en el bar Chiringuito, Vilaseca sacó una pistola amenazando a Larita. Fueron conducidos al Juzgado de Guardia y puestos luego en libertad ".
En una notícia datada el març del 1925, el diari deixava constància d'un altre incident. José Brinquis era jutjat en consell de guerra per haver agredit un agent de l'autoritat. " Según el apuntamiento de la causa, el procesado el año pasado agredió a bastonazos, en el interior del bar Chiringuito, a un agente del cuerpo de vigilancia, causándole lesiones de pronóstico reservado ".
No hi ha dubte que el Chiringuito de Barcelona era un lloc conflictiu. Perquè també el març del 1925, la Prefectura de Policia de Barcelona era informada des de València de la detenció d'Amadeo Lastre Crespo,el Blanco , " presunto autor de la agresión a Antonio Martínez Caso, en el Chiringuito de esta capital ".
Xiringuito s'associava a baixos fons, com demostra la detenció, el 1926, de Joan Quebart Sampedor, un delinqüent conegut amb el sobrenom deXiringuito. I el 1928, el propietari del quiosc Petit Chiringuito buscava un empresari a qui traspassar el local que tenia al Portal de la Pau.
El 1949, els xiringuitos havien fet fortuna i fins i tot n'hi havia a Madrid. "Las piscinas, los restaurantes de las afueras, los 'chiringuitos' de la Castellana -este es el nombre familiar de los aristocráticos aguaduchos...".
Però és amb l'arribada del turisme massiu que els xiringuitos es van escampar pel litoral com una taca d'oli. L'any 1964, el mateix González Ruano es lamentava en to nostàlgic que alguna cosa havia canviat al de Sitges, on durant cinc anys havia escrit els seus articles. " Ya no vienen pescadores, ha desaparecido la gran estufa que había en el centro y han puesto una magnífica y horrible máquina de hacer ruido. Unos niños rubios y gordos, extranjeros, echan monedas a la máquina y con el estruendo de músicas sincopadas es difícil escribir".
S'encetava una nova època, potser no gaire romàntica però sí de gran èxit, que Georgie Dann va sublimar amb una de les seves enganxoses cançons de l'estiu. Acabava de néixer la cultura del xiringuito.
