Retallades de sou als funcionaris, increment de l’edat de jubilació, pensions a la corda fluixa… D’això és del que es parla ara a Espanya, i segurament també, d’aquí a pocs anys, de retallada de drets. I pel què s’ha vist fins ara, sembla que no ens queixarem gaire. En primer lloc, perquè tenim por al que pugui passar, però en últim terme potser perquè en el més profund del nostre ser sabem que tot això era inevitable. A la fi, a base d’hòsties, hem entès el missatge. La nostra societat no podia continuar al ritme de vida desenfrenat que, sobretot alguns, duien les últimes dècades. La vaca no donava per a tants caps de setmana a les Maldives, per a tants Porsche Cayenne ni per a tants gratacels de cristall. The party’s over, que diuen els anglesos. La festa s’ha acabat.
Alguns experts internacionals consideren que a Espanya s’haurien de retallar preus i salaris d’un 15% perquè l’economia torni a ser competitiva. I mentrestant, a l’altra punta del planeta, la Xina torna a marxar amb vent de popa. Després d’una breu aturada, el creixement econòmic del gegant asiàtic va tornar als dos dígits en l’últim trimestre del 2009. Allà els problemes els vénen per una altra banda. Els obrers del país que més exporta comencen a reclamar millores de sou, sindicats lliures, assegurances, ajudes per a l’allotjament o que treballar els dissabtes sigui voluntari. Les protestes, en forma de vaga, van començar a l’empresa que fabrica l’iPhone i l’iPad per a Apple, i d’allà s’han estès a altres en un efecte taca d’oli que, més a la llarga que a la curta, acabaran afectant totes les zones industrials del país.
Resulta revelador observar com, sortint des de punts de partida antagònics, europeus i xinesos tendim a convergir. A la Xina els treballadors empenyeran el seu govern a començar a muntar un estat del benestar que els permeti dur una vida més còmoda. Aquí, mentrestant, no ens queda altre remei que renunciar a algunes de les comoditats a què ens havíem acostumat. Tot, per seguir sent competitius. La crisi no és conjuntural, com ens havíem imaginat. És de fons. Si més no per a nosaltres.
