Publicat al diari Ara el 17 de juny del 2012
foto: Andorra Turisme
Després de bastir
el domini esquiable més gran del Pirineu, Andorra va camí de fer el mateix amb
el món de la bicicleta. El govern andorrà ha fet una aposta molt forta per
atreure els aficionats de les dues rodes al seu territori. Ha senyalitzat els
ascensos a tots els ports de muntanya amb cartells com els que es poden trobar
en carreteres mítiques com Alpe d'Huez o Tourmalet, ha pagat els diners que
fessin falta per tenir finals d'etapa del Tour de França, la Vuelta a Espanya i la Volta a Catalunya, ha
promocionat les seves muntanyes com a destinació de cicloturistes de tot Europa
i ha fomentat l'organització de marxes i la creació de parcs ciclistes.
Andorra ha estat un
referent per als ciclistes catalans des de fa més de mig segle. En uns temps
que a casa nostra les carreteres distaven molt de la perfecció i que a les
botigues especialitzades costava de trobar material ciclista de primera
qualitat, les muntanyes del petit principat pirinenc eren l'objectiu d'aficionats
provinents de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Mentre que uns s'hi
desplaçaven en cotxe, des de pobles i ciutats de Catalunya els més agosarats
s'organitzaven per fer el llarg recorregut amb bici aprofitant l'arribada del
bon temps. Uns hi anaven amb l'única intenció de pedalejar cap a les altures sobre
un asfalt llis com mai no havien somiat. Per a altres, era l'ocasió de
substituir la vella muntura de ferro per una imponent Pinarello d'alumini com
les que muntaven els seus ídols del Tour de França.
L'exciclista
Melcior Mauri recorda que quan era professional pujava sovint a Andorra amb bicicleta
des de Vic per entrenar etapes reina de la Volta i de la Vuelta. "Abans hi havia equips que hi feien
stages de pretemporada. Ser allà els anava bé per entrenar en alçada i per la
diversitat, duresa i història dels seus ports, per la proximitat a Barcelona i
per l'encant de la zona. Donava molt de si", reflexiona Mauri. De la seva
etapa com a director de l'equip Andorra-Grandvalira, el guanyador de la Vuelta del 1991, prefereix
no parlar-ne gaire. Per al govern andorrà el projecte era una forma d'associar
Andorra al món de la bicicleta a nivell internacional, però a finals del 2009 es
va exhaurir per falta de pressupost.
Un dels equips de
prima fila que havien fet concentracions de pretemporada a Andorra va ser el
Festina. Els seus ciclistes corrien amb llicència del país que els acollia i
els desplaçaments es realitzaven amb vehicles amb matrícula del principat. Avui,
tot i que els grans equips es decanten per llocs igualment muntanyosos però de
clima més càlid, com Tenerife i Sicília, hi ha ciclistes que trien Andorra com
a lloc per viure i entrenar.
És el cas de
Joaquim Purito Rodríguez. Fa un
parell d'anys, el flamant segon classificat en l'últim Giro d'Itàlia es va
comprar un apartament a El Tarter. I allà continua, pujant i baixant muntanyes
cada dia com aquell que és boig, sovint en companyia del seu amic Xavi
Florencio. El petit país del Pirineu
li oferia el que necessitava: proximitat al seu Parets del Vallès natal, grans
ports, entrenament de qualitat en alçada i allunyar-se del soroll dels espais
oberts. "En el ciclisme actual, les diferències es medeixen per mil·límetres
i cada detall importa", explica Àngel Edo, exciclista professional i
manager de Rodríguez.
Les carreteres d'Andorra
són també testimoni habitual del pas de dos ciclistes que viuen molt a la vora
i que acostumen a entrenar junts, Joan Antoni Flecha (resident a Puigcerdà) i
el campió del món de mountain bike José Antonio Hermida (a Llívia). I pels seus
camins o corriols més solitaris és possible trobar-hi un pilot de motos enamorat
de la bicicleta com és el francès Cyril Despres. L'accident més greu del quatre
vegades guanyador del Dakar no va ser pilotant una moto, sinó un dia que feia
un descens en solitari en bici des d'un cim andorrà. A mitja baixada se li va
travar la roda davantera i en sortir projectat endavant se li van seccionar les
venes d'un braç amb unes branques. La feina va ser seva per fer-se un torniquet
per tallar l'hemorràgia i arribar a un lloc habitat per demanar ajut.
Els darrers anys, Andorra
ha trobat en les grans rondes ciclistes una forma immillorable de projectar-se
a l'exterior. Des de l'any 2000, Andorra ha acollit set finals d'etapa de la Vuelta a Espanya i cinc
sortides. Tot i això, la repercussió del Tour és infinitament superior. La gran
projecció de la ronda francesa fan extremament difícil per a una ciutat o
municipi qualsevol aconseguir ser principi o final d'etapa. El cost econòmic és
altíssim: a l'Ajuntament de Barcelona li va costar un milió d'euros acollir un
final i un principi d'etapa el 2009, mentre que l'Ajuntament i la Diputació de Girona en
van haver de pagar 200.000 per a la sortida d'una etapa.
L'últim cop que el
Tour va passar per Andorra va ser en la mateixa edició del 2009, en una recorregut
de 224 quilòmetres que sortia de Barcelona. Als milions d'espectadors que van
seguir el recorregut per televisió s'hi van sumar els milers de persones que
van animar els ciclistes a peu de carretera, sobretot en l'ascensió final a
Arcalís, a 2.240 metres
per sobre del nivell del mar. Per als que vulguin emular als seus ídols, el
pròxim 29 de setembre se celebra L'etape,
una marxa cicloturista que reprodueix aquella etapa del Tour del 2009. S'espera
que la convocatòria sigui igual de multitudinària que la tradicional Volta als
Ports d'Andorra, que se celebra des de fa 35 anys i que en les últimes edicions
ha limitat la xifra d'inscrits a mil participants.
Las ascensions més
conegudes d'Andorra són aquelles que han estat escenari del pas de la Volta , la Vuelta i el Tour, com la Comella (1.350 metres ), Pal
(1.757), la Rabassa
(1.821), el port d'Envalira (2.408) i Arcalís. Però n'hi ha moltes altres de
menys conegudes, com la duríssima ascensió al coll de la Gallina (1.910), que
Joaquim Purito Rodríguez va donar a
conèixer i que el pròxim 25 d'agost s'estrenarà a la Vuelta.
El ciclisme viu de
l'èpica. Els escaladors de més fama mundial donen a conèixer els grans cims
dels Alps i dels Pirineus i riuades d'aficionats tracten d'emular després als
seus ídols. Amb l'objectiu d'estimular aquesta mítica, el Govern d'Andorra ha editat
una guia per a cicloturistes i ha incorporat a les carreteres que condueixen
als grans ports una senyalització específica que indica als ciclistes els
quilòmetres que els resten per fer el cim, el desnivell i la cursa i any en què
es van pujar.
Altres mesures per
fomentar el ciclisme com a alternativa al turisme de neu i compres han estat el
traçat de rutes de mountain bike i l'atorgament d'un distintiu específic als
allotjaments turístics que estiguin preparats per acollir ciclistes. Fins avui
hi ha una vintena d'hotels acreditats. Els establiments disposen d'espai per
guardar bicicletes amb seguretat i d'una zona per rentar-les, a més d'un horari
de restaurant adaptat a les necessitats dels esportistes.
Per al Govern
d'Andorra, l'aposta pel ciclisme és una forma de desestacionalitzar i
diversificar l'oferta turística obrint-se a un col·lectiu que des d'alguns
sectors encara rep un tractament marginal.
Josep Maria Cuenca
Flores, autor del llibre Grimpaires sobre
rodes. Històries i anècdotes ciclistes pel Pirineu català i andorrà, creu
que l'èxit d'Andorra com a destinació ciclista es basa en la gran concentració de
llocs atractius que es troben en un espai relativament petit i a l'estratègia de
les autoritats andorranes.
Tot i això, Cuenca
alerta d'alguns riscos: "Andorra ofereix
possibilitats llamineres als cicloturistes d'arreu. La incògnita de cara al
futur és si el principat oferirà, en l'àmbit del ciclisme aficionat, imatges
més o menys similars a les que de vegades es veuen a l'hivern en relació amb
l'esquí: una massificació excessiva que condicioni en bona mesura la pràctica
esportiva".
"Bike parks" per als amants de les emocions fortes
Les grans pistes
d'esquí andorranes han vist en el ciclisme una bona manera d'atreure clients a
les seves instal·lacions quan la neu desapareix de les muntanyes. Tant
Grandvalira com Vallnord ofereixen als aficionats a la bicicleta de muntanya,
en totes les seves variants, la possibilitat d'utilitzar els remuntadors i les
pistes específicament creades per a ells pel preu d'un forfet (uns 22 euros). Els
bike parks de Grandvalira i Vallnord van
sobretot dirigits als amants dels descensos, els salts i les sensacions fortes.
Els que ho desitgin, tenen la possibilitat també de llogar el material
(bicicleta de descens, casc i proteccions) i de fer un curset per iniciar-se en
les modalitats més aèries del ciclisme.
