Publicat al diari Ara del 4 de juliol del 2011
El Tour de França ha començat a rodar. Durant tres setmanes, la televisió ens mostrarà la imatge de 200 ciclistes superant ports de muntanya que fins fa pocs mesos encara estaven coberts per la neu. Als marges de la carretera, suportant estoïcament la calor o la pluja, hi tornarà a haver una gernació d’aficionats que hauran hagut d’esperar durant hores i hores per després veure passar els esportistes en un moment. La major part del públic haurà pujat al Tourmalet o a l’Alpe d’Huez en cotxe o en autocaravanes, tot i que milers de persones ho hauran fet també en bicicleta. Són els bojos pel Tour.
Els seguidors del Tour són quasi tan sacrificats com els ciclistes professionals. El seu esport no es practica en estadis tancats i d’accés restringit. Al contrari, el principal esdeveniment ciclista de la temporada té lloc en alguns dels escenaris naturals més magestuosos de tot Europa, els ports més alts dels Alps i del Pirineu. L’espectacle es desenvolupa per unes carreteres que la resta de l’any romanen en l’oblit, sobrevolades només per voltors famolencs i travessades de tant en tant per algun isard.
Igual que una final de la Champions League
Com en el passat, el ciclisme es continua associant a l’èpica. A l’èpica de l’esforç físic portat al límit. A l’èpica dels noms mítics que han triomfat en aquesta gran prova, com Merckx, Hinault, Lemond, Bartali, Ocaña, Induráin, Bobet, Anquetil, Gimondi o Armstrong, però també a alguns dels que, malgrat haver-hi invertit els millors anys de la seva vida, van fracassar. Aquest seria el cas del francès Raymond Poulidor. L’etern outsider mai va aconseguir guanyar la prova: va acabar tres vegades segon i cinc vegades tercer.
I, finalment, el ciclisme s’associa a l’èpica dels escenaris grandiosos, que evoca a la imatge clàssica de l’home nu (o gairebé) desafiant als elements. Els aficionats al ciclisme es deleixen per pujar a cop de pedal l’Alpe d’Huez, el Galibier, el Mont Ventoux, Luz Ardiden o el Tourmalet, els grans temples on, des de fa un segle, s’han forjat les grans victòries i les grans derrotes els esforçats de la ruta.
Entre els aficionats que segueixen alguna o diverses etapes del Tour en directe, la fòrmula més utilitzada, i econòmica, passa per organitzar-s’ho tot pel seu compte, sense vehicles d’assistència ni zones d’avituallament. Arriben amb cotxe fins a mitja etapa, fan l’últim tram pedalejant, i, en l’últim port de la jornada, esperen l’arribada del pilot. Adreçats a una clientela majoritàriament anglosaxona i força selecta, els darrers anys han proliferat també els viatges organitzats. Els compradors d’aquests paquets turístics paguen milers d’euros per seguir el Tour amb totes les comoditats d’un VIP.
Finalment, els ciclistes que admiren les rutes del Tour però prefereixen estalviar-se les incomoditats que suposa seguir la cursa en directe tenen altres opcions. Una és Etape du Tour, una multitudinària cursa per a aficionats que aquest any se celebra sobre el traçat de dues de les etapes que afrontaran els Schleck i Contador. L’altra és la Luchon-Baiona , una marxa cicloturista de 320 quilòmetres que, cada dos anys, ressegueix el traçat de la primera etapa d’alta muntanya que es va disputar en la gran ronda francesa. En l’edició de l’any passat, organitzada amb motiu del centenari d’aquella efemèride, hi van participar 700 ciclistes. Perquè no hi ha res que satisfagui més als seguidors de la prova que pedalejar pels escenaris on s’ha escrit la gran història del Tour.
Cotxe, carretera i bocata
Cada mes de juliol, Albert Arnau (40 anys) s’gafa un dia o dos de festa i, sol o amb amics, s’acosta fins a França per viure en directe una etapa del Tour. Per a aquest any ja ho té tot planificat. El dia 13 per la tarda, carregarà la bici al cotxe, es desplaçarà fins al departament dels Alts Pirineus i aparcarà al peu del Tourmalet. Si té temps, dormirà un parell d’hores al costat del seu vehicle i cap a les 9 del matí es posarà en ruta, pendent amunt, fins a arribar al mític port de 2.115 metres d’alçada que els ciclistes del Tour van pujar per primer cop el 1910.
Seguidament, l’Arnau baixarà cap a Barèges, des d’on afrontarà el segon i últim port del dia, Luz Ardiden (1.715 metres ). Com sempre, es quedarà en un dels últims revolts, on hi hagi més animació. Es canviarà el maillot i el culotte de ciclista per roba més còmoda, treurà la cadireta plegable de la motxilla i menjarà alguna cosa mentre espera dues o tres hores que arribin els ciclistes.
“Fa vint anys que hi vaig –explica-. La primera vegada va ser el 1991, l’any del primer Tour d’Induráin, i també a Luz Ardiden. Per a mi és una forma de fer bicicleta i turisme ràpid per alguns dels ports mítics del Tour de França, sobre els quals he llegit molt. Allà dalt hi ha un ambient increïble. Per als francesos és una festa, ho disfruten, i jo m’hi apunto. S’anima a tots els corredors, del primer a l’últim, i si algú es posa a córrer al costat d’un ciclista, la resta intentem parar-lo”. Ja només restarà tornar a casa. “La veritat és que no se’m fa gens dur”, confessa amb un somriure.
9.100 euros per seguir el Tour com un VIP
Des de fa una dècada, i gràcies a les victòries de Lance Armstrong, la presència d’anglosaxons al Tour s’ha disparat de forma exponencial. Mentre que els aficionats llatins prefereixen organitzar-se pel seu compte i d’una forma més, en podríem dir, d’estar per casa, anglesos, nord-americans i australians són partidaris de recórrer a agències de viatges que, per unes tarifes gens modestes, es desviuen per acontentar-los.
Les agències Bikestyle Tours (Austràlia), Custom Getaways (Estats Units) i Sports Tours International (Estats Units) tenen, juntament amb la francesa Discover France, l’exclusiva per oferir paquets turístics que permeten viure de forma intensa i amb totes les comoditats la cursa des de dins. Els seus clients poden fer els últims quilòmetres de cada etapa hores amb bicicleta abans del pas dels corredors, gaudint de l’avantatge que suposa saber que al llarg de la passejada trobaran, a peu de carretera, diverses zones d’avituallament reservades per a ells. Un cop creuen la línia d’arribada, els espera un lunch regat amb champagne, accés lliure a àrees VIP, una graderia pròpia i, si ho desitgen, la possibilitat de fer-se fotos en el pòdium dels vencedors.
Evidentment, l’agència s’encarrega de portar les seves bicicletes (el lloguer per a una setmana costa 420 euros) amunt i avall i de traslladar-los als hotels de tres o quatre estrelles en els quals s’allotgen, i on tastaran la rica gastronomia local. Les opcions més exclusives inclouen la possibilitat de seguir tota una etapa des d’un dels cotxes de l’organització o fins i tot des d’un helicòpter.
L’opció amb més demanda és el seguiment de la setmana que el Tour discorre pels Alps. L’australiana Bikestyle Tours l’ofereix per 4.700 euros mentre que el seguiment íntegre de tota la cursa durant tres setmanes amb la mateixa empresa puja fins als 9.100, en ambdós casos a mitja pensió i sense incloure els vols des de les antípodes. Ja se sap. L’exclusivitat té un preu.
Campus de ciclisme
A Espanya no hi ha empreses que ofereixin paquets turístics equiparables als que troben els aficionats anglosaxons. Sergio Pérez, de Pirineo en Ruta, explica que han descartat participar a Etape du Tour a causa del “desproporcionat cost d’inscripció pels serveis que s’ofereixen al cicloturista”. La possibilitat d’oferir un paquet VIP com els de Bikestyle Tours, ni se la planteja.
Pirineo en Ruta sí que oferta uns campus de ciclisme de cinc dies en els quals l’ascens a ports mítics del Pirineu francès es combina amb la presència en alguns finals d’etapa. En aquest cas, la tarifa és de 525 euros.
12.000 aspirants a Contador
Quants aficionats al Barça no pagarien una petita fortuna per jugar un partit de futbol de costellada a l’estadi de Wembley o al Camp Nou? Doncs si fa no fa això es van plantejar els organitzadors del Tour el 1992. Des d’aquell any, cada mes de juliol s’organitza una cursa sobre el mateix recorregut que uns dies abans o uns dies més tard recorreran els ciclistes professionals.
La prova està en teoria oberta a ciclistes aficionats. A la pràctica, Étape du Tour aplega a aficionats de tots els nivells. Valgui com a exemple el que va succeir en l’edició del 2010: el vencedor de la prova va invertir cinc hores i 49 minuts a fer els 174 quilòmetres de l’etapa Pau-Tourmalet, és a dir, només 46 minuts més que el guanyador de l’etapa real, el luxemburgès Andy Schleck, i que el seu amic Alberto Contador.
L’últim va ser un japonès, que va trigar prop de dotze hores. Es va classificar en el lloc 6.888. Darrera seu encara van entrar centenars de ciclistes més, però van ser desqualificats per arribar fora de temps.
Per afrontar el gran increment de participants que Étape du Tour ha registrat els últims anys, l’empresa organitzadora ha preparat per a l’edició del 2011 dues etapes. La primera (l’11 de juliol i de 108 quilòmetres) coincideix amb l’itinerari d’una de les etapes reines del Tour d’aquest any. És la Modane Valfréjus-Alpe
No val la pena preocupar-se per inscriure’s en qualsevol de les dues proves. Les 12.000 places que hi havia previstes estan cobertes des de fa temps.
Luchon-Baiona: rere les passes dels pioners
L’any 1910, Octave Lapize va convertir-se en el primer ciclista que coronava el Tourmalet. Era també el primer cop que una cursa ciclista trepitjava l’alta muntanya. L’organitzador del Tour, Henry Desgrange, havia pensat que, després de set edicions, la cursa s’havia de plantejar nous reptes, per impossibles que semblessin. La recerca de nous al·licients per als espectadors va esdevenir una autèntica tortura per als corredors: l’etapa Luchon-Baiona incloïa un recorregut de 320 quilòmetres i, a més del Tourmalet, passava per altres ports no menyspreables, com el Peyresourde, l’Aspin i l’Aubisque. El cas és que els ciclistes mai havien pujat tan amunt, i menys en una cursa tan exigent. De manera que quan Lapize, el futur guanyador, va haver superat el coll més dur de la jornada, no es va poder estar de maleir els organitzadors per incloure aquell colós enmig del recorregut. “Sou uns assassins!”, els va etzibar quan els va veure.
Amb el pas dels anys, l’etapa Luchon-Baiona -o el trajecte en sentit invers- va esdevenir una clàssica del Tour i els seus ports van ser elevats a la categoria de mite pels aficionats. Des de fa dècades, cada dos anys se celebra una marxa cicloturista que pretén homenatjar els pioners del ciclisme, una colla d’homes que, amb bicicletes de pinyó fix i sense canvi de velocitats, ja eren capaços de superar ports de 2.000 metres .
Mentre que la presència de ciclistes catalans o espanyols a Étape du Tour ha estat sempre molt baixa, a la Luchon-Baiona és molt alta. David Ponti (45 anys) va participar en l’edició de la Luchon-Baiona del 2010, precisament la que commemorava el centenari del primer ascens al Tourmalet. “És per a gent a qui ens agrada molt la bici. L’ambient no és de cursa, sinó de companyerisme, i ens ho prenem amb calma, amb temps per comentar la jugada o per fer-nos fotos. De fet, la marxa es pot fer en un dia, però al nostre ritme, això implicava arribar de nit, de manera que vam preferir fer-la en dues jornades i disfrutar”.
Quin és l’al·licient d’aquestes proves? Com més dures, millor? “És una cursa contra nosaltres mateixos. No pretenem arribar primers ni aparèixer en cap rànquing. El repte ens el posem nosaltres, i com més dur és el repte, més satisfets estem a l’assolir-lo”. Aquest és el repte de David Ponti i de personatges populars com l’exlehendakari Juan José Ibarretxe, que també va participar en la Luchon-Baiona del 2010. “Portava quatre agents d’escorta, tots amb bicicleta”, recorda Ponti.
Malgrat la seva duresa, hi ha marxes força més exigents que la Luchon-Baiona. Perla París-Brest -París. Consisteix a anar de la capital francesa fins a la Bretanya i tornar, i se celebra cada quatre anys sobre un recorregut de 1.200 quilòmetres. Els ciclistes més ben preparats la fan en menys de dos dies -sense parar a descansar- i rememora una cursa maratoniana que es va començar a disputar en una data tan llunyana com l’any 1891. Charles Terront va ser el primer vencedor. Amb una bicicleta de 21 quilos, va trigar 71 hores a completar la distància.
Bona salut, tot i el dopatge
El reguitzell de casos de dopatge que el món del ciclisme viu des de fa més d’una dècada sembla haver afectat poc la popularitat del Tour. La prova francesa manté índexs d’audiència altíssims i, segons els organitzadors, segueix sent el tercer esdeveniment esportiu mundial, només superat pels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol.
Cada any s’acrediten per seguir la prova 3.600 professionals dels mitjans de comunicació i, cada any també, 250 ciutats opten a acollir una sortida o final d’etapa.
Barcelona, candidata a inici del Tour’2014
El 2009, Barcelona va acollir l’arribada de la sisena etapa, que havia començat a Girona, i la sortida de la setena. Per al 2014, la capital catalana aspira a donar un pas més i l’arrencada oficial de la competició. El passat mes de febrer, el llavors alcalde, Jordi Hereu, va presentar de forma oficial la candidatura de la ciutat. El nou batlle, Xavier Trias, va expressar el seu suport a la candidatura.
Llibres per triar i remenar
El Tour de França compta amb una ampla bibliografia. En català, Rafael Vallbona va publicar dos volums sobre Les rutes del Tour (Proa, 2002 i 2004) i Vicent Marçà va escriure Hem fet el Tourmalet (Brosquil, 2000).
En castellà, Javier García Sánchez és l’autor d’El Alpe d’Huez (Plaza & Janés, 1997). De Carlos Arribas, Sergi López Egea i Gabriel Pernau és Locos por el Tour (RBA, 2003) i els mateixos Carlos Arribas i Sergi López Egea van escriure Cumbres de leyenda (RBA, 2005).
