Publicat al diari Ara del 6 de maig del 2012
La fortalesa dels Vilars d’Arbeca és una de les restes ibèriques més impressionants que es conserven a Catalunya. La construcció té 2.800 anys d’antiguitat i, malgrat que els veïns d’Arbeca coneixien de feia temps l’existència d’unes restes molt antigues a pocs quilòmetres del municipi, els arqueòlegs no es van interessar pel jaciment fins al 1975.
L’inici de les excavacions, deu anys més tard, va posar al descobert una joia: una fortificació circular amb catorze torres envoltada per un fossat inundable i a l’interior de la qual hi van viure unes 200 persones entre els segles VIII i IV abans de la nostra era.
L’escriptor arbequí Vidal Vidal destaca que la vila fortificada dels Vilars es troba “al mig de la plana de Lleida, en una cruïlla dels camins que es dirigien a les muntanyes i a la costa, en un lloc que més endavant esdevindria estratègic, poblat pels ilergets però molt proper a on vivien els cossetans”.
Envoltat de camps de conreu i d’un silenci magestuós, Els Vilars amaga com a mínim tres misteris. Vidal n’assenyala un. Per quina raó els íbers van escollir un indret tan “extraordinàriament pla” per instal•lar-se quan l’habitual és que busquessin la protecció d’un turó, molt més fàcil de defensar?
Ell mateix apunta una possibilitat: que ho fessin per l’existència de l’aigua dels rius Corb i Aixaragall, encara que la tria els obligués a bastir una construcció de gran complexitat per a l’època. “La protecció se la van haver de fer ells”, conclou Vidal.
La fortalesa devia ser inexpugnable amb les armes de l’època. Els Vilars disposava del fossat, unes muralles de cinc metres d’alt i, entremig, d’un camp frisi format per pedres clavades verticalment que dificultaven l’accés als visitants hostils.
La vida quotidiana a l’interior del recinte estava marcada per una falta d’espai que devia resultar asfixiant. Perquè certament, el tamany de les cases i dels carrers –alguns d’ells amb clavegueres- és minúscul.
La vila fortificada va estar habitada fins al 325, quan, de forma tan sobtada com inexplicable, és abandonada. La raó d’aquest abandonament després de quatre segles d’ocupació és el segon misteri dels Vilars. Els arqueòlegs han especulat amb la possibilitat que el reduït del recinte, constrenyit per les muralles, impedís el seu creixament i que això obligués a abandonar-lo en temps de pau, però és tan sols una hipòtesi.
El tercer misteri dels Vilars és d’on procedia la gran quantitat de pedres utilitzades en la construcció. El terreny en el qual s’assenta és sedimentari, totalment orfe de material sòlid, així que la resposta s’ha de buscar en les muntanyes que, en dies clars, s’albiren a l’horitzó.
“Dins de la civilització ibèrica, Els Vilars és segurament la resta més important que tenim a Catalunya. Ha permès descobrir restes de cavalls enterrats, s’han recuperat aliments com farines, llavors, ossos o els precedents d’una beguda semblant a la cervesa -explica Vidal-. Però la seva gràcia és que s’ha descobert i exhumat en poc més de vint anys, un temps rècord, en un projecte dirigit per Emili Junyent, de la Universitat de Lleida”.
Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1998, Els Vilars va obrir les portes al gran públic l’any 2010. “Des del sector turístic vam tenir un gran debat amb els arqueòlegs per convèncer-los que un lloc així havia de ser visitable, per donar-lo a conèixer i perquè això permetria generar uns ingressos”, recorda Vidal, que va ser director de Serveis Territorials de Comerç i Turisme de Lleida fins al 2010.
Vidal Vidal recomana completar l’excursió a Arbeca amb la visita a les ruïnes del castell renaixentista que hi ha al poble, aquest sí, situat dalt d’un turó. “Diu la llegenda que tenia tantes finestres com dies té l’any i que cada dia hi entrava el sol per una de diferent i que les reixes eren d’or. Un fet contrastat és que el Ducs de Medinaceli, dels quals depenia, van prometre un duro als qui plantessin olviveres, i que per això es van importar d’Orient Pròxim uns exemplars que van donar lloc a la varietat de l’oliva arbequina, que avui fa el millor oli del món”.
La fortalesa dels Vilars d’Arbeca és una de les restes ibèriques més impressionants que es conserven a Catalunya. La construcció té 2.800 anys d’antiguitat i, malgrat que els veïns d’Arbeca coneixien de feia temps l’existència d’unes restes molt antigues a pocs quilòmetres del municipi, els arqueòlegs no es van interessar pel jaciment fins al 1975.
L’inici de les excavacions, deu anys més tard, va posar al descobert una joia: una fortificació circular amb catorze torres envoltada per un fossat inundable i a l’interior de la qual hi van viure unes 200 persones entre els segles VIII i IV abans de la nostra era.
L’escriptor arbequí Vidal Vidal destaca que la vila fortificada dels Vilars es troba “al mig de la plana de Lleida, en una cruïlla dels camins que es dirigien a les muntanyes i a la costa, en un lloc que més endavant esdevindria estratègic, poblat pels ilergets però molt proper a on vivien els cossetans”.
Envoltat de camps de conreu i d’un silenci magestuós, Els Vilars amaga com a mínim tres misteris. Vidal n’assenyala un. Per quina raó els íbers van escollir un indret tan “extraordinàriament pla” per instal•lar-se quan l’habitual és que busquessin la protecció d’un turó, molt més fàcil de defensar?
Ell mateix apunta una possibilitat: que ho fessin per l’existència de l’aigua dels rius Corb i Aixaragall, encara que la tria els obligués a bastir una construcció de gran complexitat per a l’època. “La protecció se la van haver de fer ells”, conclou Vidal.
La fortalesa devia ser inexpugnable amb les armes de l’època. Els Vilars disposava del fossat, unes muralles de cinc metres d’alt i, entremig, d’un camp frisi format per pedres clavades verticalment que dificultaven l’accés als visitants hostils.
La vida quotidiana a l’interior del recinte estava marcada per una falta d’espai que devia resultar asfixiant. Perquè certament, el tamany de les cases i dels carrers –alguns d’ells amb clavegueres- és minúscul.
La vila fortificada va estar habitada fins al 325, quan, de forma tan sobtada com inexplicable, és abandonada. La raó d’aquest abandonament després de quatre segles d’ocupació és el segon misteri dels Vilars. Els arqueòlegs han especulat amb la possibilitat que el reduït del recinte, constrenyit per les muralles, impedís el seu creixament i que això obligués a abandonar-lo en temps de pau, però és tan sols una hipòtesi.
El tercer misteri dels Vilars és d’on procedia la gran quantitat de pedres utilitzades en la construcció. El terreny en el qual s’assenta és sedimentari, totalment orfe de material sòlid, així que la resposta s’ha de buscar en les muntanyes que, en dies clars, s’albiren a l’horitzó.
“Dins de la civilització ibèrica, Els Vilars és segurament la resta més important que tenim a Catalunya. Ha permès descobrir restes de cavalls enterrats, s’han recuperat aliments com farines, llavors, ossos o els precedents d’una beguda semblant a la cervesa -explica Vidal-. Però la seva gràcia és que s’ha descobert i exhumat en poc més de vint anys, un temps rècord, en un projecte dirigit per Emili Junyent, de la Universitat de Lleida”.
Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1998, Els Vilars va obrir les portes al gran públic l’any 2010. “Des del sector turístic vam tenir un gran debat amb els arqueòlegs per convèncer-los que un lloc així havia de ser visitable, per donar-lo a conèixer i perquè això permetria generar uns ingressos”, recorda Vidal, que va ser director de Serveis Territorials de Comerç i Turisme de Lleida fins al 2010.
Vidal Vidal recomana completar l’excursió a Arbeca amb la visita a les ruïnes del castell renaixentista que hi ha al poble, aquest sí, situat dalt d’un turó. “Diu la llegenda que tenia tantes finestres com dies té l’any i que cada dia hi entrava el sol per una de diferent i que les reixes eren d’or. Un fet contrastat és que el Ducs de Medinaceli, dels quals depenia, van prometre un duro als qui plantessin olviveres, i que per això es van importar d’Orient Pròxim uns exemplars que van donar lloc a la varietat de l’oliva arbequina, que avui fa el millor oli del món”.
