Tomàs Molina
Els ciutadans ens hem preguntat amb raó aquets dies si no n’hem fet un gra massa amb les previsions de neu. Els homes del temps ens alertaven que podien caure fins a deu centímetres en el territori on es concentra bona part de la població de Catalunya, però que el pitjor serien les glaçades que s’esperaven després.
En l’episodi de neu del 2010, Protecció Civil havia decretat alerta per risc de nevades abundants i localment intenses a partir de 200 metres . Per bé que la notícia ocupés un espai poc destacat en els informatius previs a la nevada, les carreteres van acabar col·lapsades, Barcelona paralitzada i pobles de Girona sense llum ni aigua durant dies. La tempesta va sorprendre el conseller Saura a Mallorca i va servir de munició perquè CiU fustigués durant setmanes al tripartit.
Aquest any ha estat diferent. El temor a veure’s en la posició de Saura fa dos anys ha obligat al conseller Felip Puig a actuar amb un zel al qual estem poc acostumats. Ha fet bé, perquè més val prevenir que haver d’acudir després a rescatar a milers de conductors atrapats en els seus cotxes. El que ha fallat, un cop més, són les previsions dels meteorpologs. Amb tots els radars, satèl·lits i estacions d’observació in situ de què disposen, anticipar quin temps farà demà continua tenint una dosi d’adivinació semblant a la esgrimeixen els grans gurús de l’economia quan ens informen de com evolucionarà l’atur els pròxims anys. Finalment, la neu caiguda va ser molta menys de la que s’esperava, i tot per culpa de la tramuntana empordanenca. Josep Pla ja ho deia; “L’Empordà és un impressionant laboratori meteorològic, un camp de batalla en activitat gairebé incessant entre les dues forces que alternativament dominen, totalment o parcialment, el país”. De vegades faríem bé de fer més cas del que ens diuen els homes de la terra. O de no permetre que unes imatges de radar ens impedeixin veure el cel.
