Publicat al diari Ara el 13 de gener del 2013
Sarah Palin pensava que l'Àfrica era un país i Nixon que Mauritània era illa Maurici. Ken Jennings repassa en el llibre 'Un mapa al cap' la història de la cartografia i les anècdotes dels que no saben orientar-se.
La ignorància del conjunt de la població nord-americana sobre temes relacionats amb la geografia és utilitzada pels millors còmics del país per expressar estupidesa. Als annals de les pífies monumentals hi figuren amb lletres d'or Marilyn Monroe, que a la pel·lícula Els senyors les prefereixen rosses deia que volia visitar "Europa, a França", i la candidata a la vicepresidència Sarah Palin, que creia que l'Àfrica era un país. El 1970, el president Nixon va mantenir una entrevista amb el primer ministre de l'illa Maurici convençut que qui tenia al davant era el líder de Mauritània. Nixon no entenia que el seu interlocutor s'entestés a parlar de l'estació de seguiment espacial que els Estats Units té en aquell país tropical i rebutgés la cooperació en agricultura de secà que ell li oferia. Fins que, encara convençut que parlava amb el president d'un país que acabava de trencar relacions diplomàtiques amb els Estats Units, Nixon li va passar una nota al secretari d'Estat en què li preguntava: "Per què diantre tenim una estació de seguiment espacial en un país amb qui hem trencat relacions?"
Ken Jennings compila un munt d'exemples sobre l'especial relació que els nord-americans tenen amb la geografia en el llibre Un mapa en la cabeza(Ariel). Mirant de trobar respostes, l'autor explica que els ciutadans dels EUA són dolents en aquest camp per les grans dimensions del país i perquè l'aïllament era quasi una declaració de principis en el moment de la fundació dels Estats Units: els primers colons pretenien desconnectar de la resta del món.
L'any 1983, el professor David Helgren, de la Facultat d'Humanitats i Negocis de la Universitat de Miami, va posar un senzill test als seus alumnes. Sobre un mapamundi en blanc, els universitaris havien de situar trenta ciutats i països. La divulgació dels resultats de la prova va ser motiu d'escàndol nacional: més de la meitat ignoraven on són Chicago, Islàndia o el Quebec, i un 43% no sabien situar Londres.
Per tal de contribuir a pal·liar aquell desastre, National Geographic va posar en marxa el 1989 el National Geographic Bee, un concurs dirigit a alumnes de secundària que cada any compta amb milions de participants. Els concursants demostren que tenen uns coneixements de geografia impressionants, segons va poder comprovar Jennings en la celebració de la gran final del 2010. Els 55 finalistes han de ser capaços de respondre correctament a preguntes com "On és Hyesan?" (capital de la província de Yanggang, a Corea del Nord). I tenen converses com aquesta: "Ets de Nova Jersey? Newark és la ciutat més gran de l'estat, 273.000 habitants l'últim cop que ho vaig mirar". A la qual cosa l'altre respon: "El punt més elevat del comtat de Sussex és a 549,5 metres".
Homes i d'origen asiàtic
Després de més de vint edicions, el concurs de National Geographic permet treure algunes conclusions sobre el perfil dels guanyadors: solen viure en llocs petits dels Estats Units, són d'origen asiàtic i homes en una aclaparadora majoria. En l'edició del 2010, de 55 finalistes només n'hi havia dos que no fossin d'origen asiàtic i només hi havia dues noies.
Ken Jennings confirma el tòpic que diu que les dones s'orienten pitjor que els homes, i ho argumenta. "Els homes primitius sortien en expedició a caçar en totes les direccions i sempre havien de poder trobar el camí de tornada a la cova, per la qual cosa van desenvolupar la memòria cinèsica, mentre que les dones recol·lectaven aliments més a prop de casa i van desenvolupar la memòria de localitzar objectes. En poques paraules, els homes es van fer millors a l'hora de trobar llocs, mentre que les dones es van fer millors a l'hora de trobar coses". Per aquest motiu, afirma, la seva dona troba més fàcilment les claus del cotxe per casa i ell se'n surt millor amb els mapes.
La bretxa biològica entre homes i dones a l'hora d'orientar-se no és immensa, assegura Jennings, però existeix. Es podria eliminar si nois i noies tinguessin exactament la mateixa educació i estímuls des que són petits i si elles rebessin les mateixes ajudes que pares, educadors i la societat en general dediquen als nens al llarg de tota la vida. Un petit pas seria que els pares deixessin a les nenes explorar el territori més pròxim a casa tal com ho deixen fer als nens.
Ken Jennings hauria estat un perfecte competidor al concurs del National Geographic. En primer lloc perquè és un fanàtic de la geografia, d'aquells que de petits estudiaven llistes de població de pobles i ciutats, que sabien que l'illa de Victòria, al Canadà, és la més gran triple illa (llac-illa, llac-illa, llac-illa) del món o que la taca de naixement que Gorbatxov té a la cara és quasi idèntica al perfil de Tailàndia. I en últim terme perquè es va fer molt conegut als Estats Units en convertir-se en la persona que més diners ha guanyat mai en concursos de televisió (més de 3 milions de dòlars).
El llibre de Jennings parla del mapamundi invertit que es van inventar a Austràlia, en el qual el continent australià apareix al centre i a la part superior, mentre que Amèrica i Europa queden relegats a situacions marginals. Afirma que els primers mapes de carreteres eren els que es feien per guiar els pelegrins a Terra Santa i esmenta el cas dels deu milions de dòlars que la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va pagar pel mapaWaldseemüller, del 1507, el document més antic en el qual apareix la paraula Amèrica.
Sobre el descobriment d'Amèrica, Jennings l'explica així: el primer viatge transatlàntic de Colom es va inspirar en una carta de navegació que li havia enviat el matemàtic italià Paolo Toscanelli, però l'explorador havia calculat la distància fins a les Índies basant-se en la matemàtica de Ptolomeu. Si no arriba a ser perquè entremig hi havia Amèrica, diu Jennings, "mai més hauríem tingut notícies seves".
El nou continent s'hauria d'haver anomenat Columba en honor del seu descobridor, però en canvi va rebre el nom d'Amerigo Vespucci. Colom creia haver arribat a Orient. Va ser Vespucio qui es va adonar que en realitat el genovès havia descobert un nou continent.
Mapes mentals
Els primers mapes van ser mentals. Ja els feien els homínids quan decidien modificar la seva ruta de cacera habitual per evitar l'amenaça d'un depredador. El pas següent va ser plasmar aquella imatge mental sobre un paper o qualsevol altre objecte. Els protomapes més antics que es conserven serien una gravats de Babilònia, un plat de bronze de la dinastia xinesa Zhou i un papir grec que representa la península Ibèrica. Per la seva banda, el gran Atles Català del 1375 és el primer en què apareix dibuixada una rosa dels vents.
Després de segles sense grans canvis, els mapes estan, avui, en un moment crucial a causa de la popularització del GPS, els smartphones i les tauletes. En el termini de vint anys, Google Earth preveu arribar a confeccionar el mapa del món perfecte, en què cada centímetre del planeta tindrà la resolució d'un píxel sobre la pantalla. El salt qualitatiu que això suposarà és impressionant, atès que actualment hi ha zones amb una resolució de 15 metres per píxel.
El problema, assegura Jennings, és que les eines basades en el GPS són tan còmodes i fàcils d'usar que acaben atrofiant el nostre sentit per orientar-nos. "És un símptoma d'una cultura que externalitza cada cop més la seva capacitat espacial encomanant-la a la tecnologia, i un cop desapareix ja no es recupera", sentencia.
