Publicat al diari Ara el 9 de desembre del 2012
Foto: Pere Tordera
Un poblet preciós de mitjana muntanya, amb un nucli petit i ben conservat. El veïnat hi és escàs i de paraula, acostumat a moure's en un clima fresc i saludable. Els camps i boscos que l'envolten conformen un entorn natural pròxim, ple de cases pairals disseminades. Els visitants hi troben tranquil·litat, vistes panoràmiques i cels nets, i un cop asseguts a taula poden gaudir d'una bona cuina a un preu raonable. Quants pobles de Catalunya encaixarien en aquesta descripció? Per al cineasta Marc Recha, sobretot un: Collsuspina, on va viure durant "un bon grapat d'anys".
De petit hi havia anat amb els pares i, quan ja va ser major d'edat, Recha va triar Collsuspina per viure-hi. Quan se li pregunta què va trobar allà dalt, respon sense dubtar: "Tranquil·litat total". La mateixa tranquil·litat que havia conegut quan, sent un nen, va descobrir els seus boscos de roure i d'alzina, els pins i la verdor dels seus prats.
La població de Collsuspina va néixer al voltant d'un hostal isolat a mitjans del segle XVI. L'establiment era un lloc de parada habitual de viatjants, comerciants i bandolers. Era al Coll de l'Espina (o de s'Espina), al traçat del camí ral que comunicava Vic i Manresa. El poble va créixer i el 1910 ja tenia 361 habitants, 86 edificis, dos hostals, una escola mixta i tartana per anar a Vic, segons la Geografia general de Catalunya de Carreras Candi.
El local que va donar lloc a Collsuspina encara existeix. Es diu Can Xarina i va camí de complir els cinc segles d'activitat quasi ininterrompuda. Marc Recha el coneix bé i per aquest motiu no dubta a recomanar una visita al veterà casal gòtic-renaixentista. Bé sigui per a un àpat ("bons vins, carn excel·lent i tracte familiar") o per contemplar els seus finestrals d'estil gòtic tardà.
Marc Recha creu que val la pena conèixer Collsuspina per gaudir de la natura i de les vistes panoràmiques "impressionants" que s'ofereixen al visitant. Situat a mil metres d'altitud, en dies clars és possible veure amb tota nitidesa el massís del Montseny, les punxes de Montserrat i els cims nevats del Pirineu.
El municipi té una característica singular. Les seves muntanyes recullen aigües de tres rius, el Ter, el Besòs i el Llobregat, que desemboquen en punts tan distants com són les platges de l'Estartit, Sant Adrià i el Prat.
"És un poble petit, elevat, envoltat de camps, rouredes, i on es poden trobar força bolets i gent afable i de tracte pròxim", sintetitza Recha. Sobre el clima, el director de Pau i el seu germà i L'arbre de les cireres -l'únic film en català seleccionat a la secció oficial del Festival de Cinema de Canes- assegura que és sec i força ventilat: "Quan neva ho fa amb intensitat i a l'estiu és un lloc ideal per fugir de la xafogor de la costa".
Quan hi vivia, Collsuspina permetia a Recha escriure sense haver d'estar pendent del rellotge, i ara aprofita que només hi va de visita per retrobar els vells amics que hi va deixar.
Bosc de Casanovas
A més de la tranquil·litat, en què tant insisteix Recha, a Collsuspina val la pena passejar pel bosc de Casanovas, un espai protegit on creixen roures centenaris; el carrer Major i el nucli antic, que conserva l'estructura vuitcentista original; l'església de la Mare de Déu del Socors (finals del segle XVI), a qui sovint recorrien els viatgers antigament, o l'ermita romànica de Sant Cugat de Gavadons, situada al nord del poble.
Collsuspina pertany a Osona a nivell administratiu, però els seus habitants sempre han tingut més relació amb el Bages, i amb Moià. Cap allà recomana Recha que anem d'excursió i que ho aprofitem per menjar al restaurant Les Voltes de Sant Sebastià. "En Jaume i l'Edu us faran gaudir de la cuina amb majúscules, amb molta simpatia i un sentit de l'humor d'alta volada".
Això sí, a l'hora de dormir hem de tornar a Collsuspina, perquè Collsuspina és... "Necessari", conclou Recha.
