La meitat dels fabricants de bicicletes que van participar fa poc en una fira internacional mostraven vehicles elèctrics. Marc Augé, autor del llibre Elogio de la bicicleta, somia en una ciutat sense vehicles de motor, silenciosos i nets, que circularan per una ciutat endreçada i més humana. Diu que el Bicing de Barcelona i el Vélib de París han servit perquè els ciutadans recuperessin el plaer de moure’s i gaudir d'unes ciutats que, segons profetitza, tendeixen a humanitzar-se. És aquesta afirmació una utopia o una realitat possible? És cert que s’acosta una revolució urbana? És possible imaginar una ciutat silenciosa i més habitable? La gent deixarà d’anar a viure a fora i es revaloritzarà el centre?
Ja fa més de deu anys que vaig fer el pas. Fins al 2010, circulava amb moto cada dia de Cerdanyola a Barcelona fins que jo i la meva parella ens vam cansar dels desplaçaments diaris, del perill, del desgast i de la sagnia econòmica i de temps que suposava anar cada dia amunt i avall. Si treballem al centre, visquem també al centre, ens vam dir. I així ho vam fer.
Durant un temps vaig conservar la moto, mentre que la meva dona es desplaçava amb bici. No sé com va ser però de cop i volta un dia em vaig cansar de les creixents incomoditats que suposava buscar aparcament i circular entre els cotxes, i em vaig passar a la bicicleta. Des de llavors ja no l’he deixat. La bici em permet arribar a la majoria de llocs en poc temps i a un preu imbatible. Però, més important encara, he recuperat el plaer de desplaçar-me a un ritme més que tranquil per la ciutat. Amb la bici evites els carrers més desagradables, les gransvies, els carrers aragons i les diagonals, i optes per rutes més pacífiques i relaxades. Vas a una velocitat més humana i descobreixes racons que desconeixies o per on feia temps que no hi passaves. Aquí un parc i allà una botiga rara. Amb bici la ciutat és més gran i més humana, com deia l’escriptor. Sents l’aire a la cara, aprecies el pas de les estacions i sents a la gent com parla.
Reconec, però, que la bici té inconvenients importants en el dia a dia per a molta gent, i per a mi mateix molts cops. A l’estiu fa calor i sues, i a Barcelona, segons on vagis, hi ha pujades.
La solució per a molts serà la bici elèctrica, que ha fet grans millores i que en farà molts més en el futur. D’aquí a pocs anys les bicicletes elèctriques seran més o menys ràpides i lleugeres. En condicions normals deixaràs la bateria a casa i pedalejaràs fins a la teva destinació, i només en cas de necessitat o quan en tinguis ganes t’encomanaràs a l’energia elèctrica i deixaràs que els wats acumulats facin l’esforç per tu. Ja no només seran els joves o els esportistes els que podran rodar per la ciutat a cop de pedal. La bici elèctrica obrirà les portes a un ventall de població molt més ample i es convertirà en un substitutiu del ciclomotor, de les cames de molts vianants i de molts conductors que no volen renunciar a l’ús del vehicle particular.
Faltarà que adaptem les ciutats a una realitat que tot just ara, per culpa de la crisi, de la creixent consciència ecològica i de la data de caducitat dels combustibles fòssils es comença a insinuar. I és més que probable que en uns anys passem dels carrils bici als carrers bici. De la mateixa manera que ara els vehicles de motor tenen carrils d’ús exclusiu, també els usuaris de les dues rodes i sense motor disposaran d’avingudes d’ús exclusiu que els permetran travessar Barcelona, des del Besòs fins al Llobregat, del mar a la muntanya, sense por a ser arrossegats per la marea d’automòbils, furgonetes i motos que espremen el seu motor cada vegada que el semàfor es posa verd.
Amb la bicicleta elèctrica, potser algun dia es farà realitat la societat utòpica que imaginava Marc Augé: “Montar en bicicleta nos devuelve, por un lado, un alma de niño y, a la vez, nos restituye la capacidad de jugar y el sentido de lo real. (…) El mero hecho de que la práctica de la bicicleta proporcione así una dimensión perceptible al sueño de un mundo utópico en el que el placer de vivir sería la prioridad de cada persona y aseguraría el respeto de todos, nos da una razón para abrigar esperanzas. Retorno a la utopía, retorno a lo real, da lo mismo. ¡Arriba las bicicletas, para cambiar la vida! El ciclismo es un humanismo”.
