És una reacció recurrent des de fa més d’una dècada. Cada cop que hi ha una mobilització de masses més o menys sobtada, s’atribueix l’èxit de la convocatòria al paper que hi han jugat les noves tecnologies. Ja va passar amb els SMS del pásalo que després de l’11-M conduïrien a la derrota del PP en les generals del 2004, i una cosa semblant es repeteix ara amb la revolució que viu el món àrab. Facebook, Twitter i Youtube han tingut un paper cabdal en la caiguda de Mubàrak i de Ben Alí. En tots els casos, la reacció dels espectadors distants acostuma a ser la mateixa: ens meravellem i ens sorprenem davant les increïbles possibilitats que ofereixen les noves formes de comunicar-se i perdem de vista el més obvi: que la tecnologia, a més de obnubilar-nos amb dissenys hípersuperfashion, ha de tenir també una utilitat. I la té, és evident. Perquè aviam, ¿de quina altra manera s’havien de comunicar els joves tunisians i egipcis, sinó utilitzant els mitjans més eficaços que tenien al seu abast? ¿Trucant-se per telèfon? ¿Enviant convocatòries per fax o per télex? ¿O potser penjant cartells en els taulons d’anuncis, com es feia en la Xina de Mao?
Internet permet trobar gairebé qualsevol cosa que busquis, tant sigui feina, sexe o amor, fins a algú que et compri una nevera vella, que et vengui un pis o un restaurant per anar a sopar. A partir del 2011, es podrà dir que Internet també serveix per organitzar una revolució.
I de passada l’èxit de les revoltes contradiu aquells que es lamenten que les xarxes socials només provoquen aïllament i unes relacions deshumanitzades. Cert que hi ha gent que té animades converses virtuals amb els seus amics del Facebook i que després no els saluden quan se’ls troben pel carrer. Però aquests dies hem vist que també serveixen per a causes nobles. La imatge de la mare egípcia reconeguent amb els ulls plorosos que els seus fills havien aconseguit el que els pares veien impossible és súmmament reveladora.
