Duesaigües, un respir discret al Baix Camp

Publicat al diari Ara el 28 d'octubre del 2012

Castell d'Escornalbou

El dramaturg Enric Nolla coneixia Duesaigües només pel que el seu pare li havia explicat de petit. Nascut i criat a Caracas, fill de catalans emigrats a les Amèriques a la recerca d'una vida millor, no hi havia estat mai. Per al seu pare, Duesaigües eren els orígens enyorats, la família de la qual s'havia separat, la casa on havien nascut diverses generacions de Nolla, la terra seca. Per a l'Enric, que només n'havia sentit històries llunyanes, el paradís perdut del seu progenitor eren només unes arrels exòtiques amb les quals el 1991, a l'edat de 25 anys, es va retrobar.

"Els primers records de Duesaigües -se sincera Enric Nolla- estan totalment impregnats dels records del pare, que des de la llunyana Veneçuela m'explicava històries de com era la seva vida de pagès. Jo sempre he intentat resseguir les seves passes i, si t'he de dir la veritat, la imatge que tinc més present és la primera vegada que vaig veure el meu pare, el meu oncle i el meu cosí plegant avellanes en un tros a prop del poble. Et semblarà una bestiesa, però jo no havia vist un avellaner en la meva vida".

Un cop va arribar a Catalunya, la vinculació amb el poble i els seus orígens va ser molt ràpida. Tant, que ara no podria passar sense. Hi va gairebé cada setmana amb la seva mare, "perquè no perdi del tot els lligams amb els familiars i coneguts". Junts s'estan a Ca la Marina, la casa familiar: "Hi ha unes bones vistes de l'ermita de Santa Bàrbara, a dalt de tot del castell de la baronia d'Escornalbou! És molt tranquil·la i me l'he fet al meu gust, respectant les formes constructives tradicionals".

Duesaigües permet a Enric Nolla "desconnectar" de la seva vida professional a Barcelona. És, diu, "un respir discret". Aprofita les estades al municipi del Baix Camp per llegir, descansar i fer petites excursions per l'entorn. "Visito alguns trossos que havien sigut de la família, a l'estiu baixo a la platja, a Cambrils, que és només a deu minuts en cotxe... De vegades procuro no fer res i no faig res". Aquesta manca d'activitat, tan difícil d'aconseguir a la gran ciutat, li permet mimetitzar-se amb l'entorn i admirar-se "de la vida senzilla i essencial" que hi porten les menys de 200 persones que hi resideixen.

Raons per visitar Duesaigües? Nolla en cita tres: passar uns dies de tranquil·litat en un indret autèntic que encara conserva la vida dels pobles rurals, fer alguna excursió per les muntanyes i gaudir de racons naturals "discrets però atractius".

A les portes del Montsant

Tot i ser petit, aïllat i solitari, Duesaigües està molt ben comunicat amb Reus i Cambrils i és a les portes del Priorat i de la serra del Montsant. "L'entorn està molt poc explotat, i malgrat la presència d'alguns molins de vent d'última generació, encara conserva racons molt especials i bucòlics". Nolla cita la serra de l'Argentera ("impactant") o les muntanyes on hi ha el monestir de Sant Miquel d'Escornalbou ("s'hi mantenen amb molta bellesa boscos exuberants de pins i alzines").

L'excursió a peu fins al monestir és la gran recomanació d'aquest home de teatre (Hurracan , Tractat de blanques , El berenar d'Ulisses...). La pujada és forta, diu, però l'esforç paga la pena. Sortint del cementiri, inclou una primera parada a la font de la Vilamanya, "després es passa per dintre del cor d'un bosc d'alzines meravellós: si hi vas a l'estiu, és inimaginable la frescor que transmet". I després cap amunt, per un camí ben senyalitzat i pavimentat, fins a arribar a l'antic monestir, des d'on es pot gaudir d'unes vistes privilegiades de la plana del Baix Camp i visitar el magnífic edifici. Les parts més antigues daten del segle XII i a partir del 1910 va ser reconstruït pel filantrop Eduard Toda.

Com a excursions facultatives, des de Duesaigües baixa l'antic camí ral que condueix a l'embassament de Riudecanyes. I pujant al coll de la Teixeta s'accedeix als pobles vinícoles del Priorat i del Montsant.

La cita

"Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa, els núvols l'emmantellen i besen dolçament, el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l'ona, i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona, i té a sos peus la raça de catalana gent".

Obres completes, Escornalbou, Salvador Estrem i Fa

Pratdip, el país dels gossos vampir

Publicat al diari Ara el 5 d'agost del 2012

Catalunya és un país de contrastos severs. A tretze quilòmetres de la costa, a només un quart d'hora de cotxe des d'una atrafegada localitat turística com és Miami Platja, hi ha Pratdip, un poblet solitari i silenciós del Baix Camp envoltat per un circ de muntanyes i on, segons Joan Perucho, habitaven uns perillosos gossos vampir anomenats dips.

Diu la tradició que aquesta peculiar espècie de gos va assetjar el municipi i el seu voltant durant segles. Els dips perseguien els humans que gosaven recórrer aquells paratges de nit i causaven estralls entre els ramats. I fins i tot s'ha escrit que el poble va acollir durant un temps un senyor feudal amb tendències vampiresques, en la línia del comte Dràcula.

Al darrera de les temibles bèsties devoradores de sang hi ha la imaginació d'un escriptor amb una gran capacitat per fantasejar. És cert que en un retaule del segle XVII que es conserva a l'ermita de Santa Marina de Pratdip i en l'escut del poble apareixen representats uns gossos. Però l'artista Martí Rom, que va conèixer i tractar Perucho, acaba amb un mite que quan va aparèixer publicat al llibre Les històries naturals va molestar els veïns de Pratdip.

"Molta gent ha conegut Pratdip per la llegenda dels dips, que segons Perucho eren uns gossos vampir, però és tot una invenció seva. Vaig conèixer l'escriptor, m'havia presentat alguna obra. Ell treballava a Móra la Nova i passava per la carretera del poble com a drecera per dirigir-se a la costa, així que sabia que els gossos formaven part de la seva imatgeria i s'ho va fer venir bé per construir una fantasia", explica Martí Rom.

Un cop aclarit que Pratdip no té ni ha tingut mai gossos vampir, de seguida hem d'afegir que el poble té molts altres atractius. Per a Martí Rom, que té taller a Barcelona i que està molt vinculat al veí Mont-roig del Camp, les escapades que periòdicament fa a la comarca li serveixen per relaxar-se i desconnectar. Li agrada passejar pels voltants de Pratdip, per un terreny sec i enlairat, ple de garrofers, oliveres, ametllers i avellaners, amb murs de pedra seca que separen els camps.

"És un espai que respira tranquilitat i pau, un bon lloc per reflexionar, amb el xoc que representa que en un quart d'hora ets enmig del tràfec de l'Hospitalet de l'Infant i de Miami Platja", reflexiona.

Per als visitants que arriben procedents de la costa, Pratdip és com una aparició després de deixar enrere la plana i fer un tram de carretera ple de revolts que s'endinsa en la serra de Llaberia. "Te'l trobes de sobte, i abans el contrast encara era més gran perquè hi arribaves per una carretera ferèstega i ombrívola. Al davant tens un poble petit i arrodonit situat dalt d'un turó, amb la torre de l'antic castell i l'església al capdamunt -explica Martí Rom-. És d'aquells llocs que conserven la seva autenticitat, que ha canviat poc els últims cinquanta anys i on poca gent hi va. De la seva fesomia, les úniques novetats són la piscina municipal i la cooperativa agrícola que hi ha a l'entrada".

Des del nucli urbà, quatre quilòmetres carretera amunt, s'arriba a l'ermita de Santa Marina (segle XVI), un lloc molt popular entre els pratdipencs per les seves fonts, pel seu restaurant i perquè cada mes de juliol és la destinació final d'una romeria en la qual, segons es deia antigament, totes les noies que hi anaven solteres en tornaven amb parella.

La carretera mor dalt de tot de la serra, al municipi de Llaberia. Martí Rom recomana aquesta excursió molt especialment. "És un nucli format per habitatges que als anys seixanta havien quedat quasi completament abandonats i on només hi vivien algunes persones grans. Les cases han estat recuperades per gent de Reus o Tarragona, en alguns casos per familiars de la gent que hi vivia. Des d'allà hi ha una vista molt maca del Baix Camp. Tens el cap de Salou i Cambrils als peus".

I, tornant cap a la plana, a la sortida del poble hi ha una escultura, obra de Martí Rom, que representa un gos (o potser és un dip) que rep i acomiada els visitants.