10 exploradors que han fet història

Publicat al diari Ara el 17 de febrer del 2013

Els primers exploradors trigaven dècades a completar els viatges de descoberta als confins de la Terra. Gràcies als avenços tecnològics, els actuals fan les seves gestes en pocs dies. Uns i altres van arribar allà on ningú havia estat mai abans, o almenys així van ser valorats en el seu moment

MARCO POLO (1254-1324). En un viatge de 24 anys, va arribar fins a la Xina

El mercader venecià va fer un viatge de 24 anys pel centre de l'Àsia i la Xina durant el qual va tenir una relació molt estreta amb el poderós emperador mongol Kublai Khan. Marco Polo no era el primer europeu a recórrer la Ruta de la Seda. Molts altres mercaders abans s'havien jugat el tipus en un recorregut de milers de quilòmetres i ple de perills. Però ningú més va deixar constància escrita del seu periple, segurament per evitar la competència: un dels productes més preuats que transportaven les caravanes era la mirra, que es pagava al mateix preu que l'or.

De tota manera, l'aventura asiàtica de Marco Polo no va tenir només motivacions econòmiques. El venecià, acompanyat del seu pare i del seu oncle, feia també de missatger i ambaixador vaticà: duia una carta que el papa de Roma adreçava a Kublai Khan en què li oferia una aliança per frenar l'expansió de l'islam.

Marco Polo i el relat del seu viatge, recollit per Rustichello de Pisa al Llibre de les meravelles del món, ens descobreix uns països que fa set segles eren totalment ignots i que els segles següents inspirarien nombrosos viatgers, inclòs Cristòfor Colom.

RUY GONZÁLEZ DE CLAVIJO (s. XIV - 1412). Ambaixador de Castella davant de l'emperador mongol

Els testimonis dels pocs viatgers que arribaven de l'Orient van crear en l'Europa medieval un imaginari que situava a l'Est un jardí de l'Edèn ple de luxe i exuberància. Per això els reis i emperadors miraven de tenir bones relacions amb els seus governants. El 1403, Enric III de Castella va enviar una ambaixada a l'Orient Llunyà per establir contacte amb el conqueridor Tamerlà, que ambicionava restaurar l'imperi de Genguis Khan. Ruy González de Clavijo va aconseguir arribar fins a Samarcanda i tornar-ne viu: cap altre ambaixador no ho havia aconseguit abans.

L'intent d'Enric III d'aliar-se amb els mongols contra els turcs es va frustrar per la inesperada mort de Tamerlà quan es disposava a envair la Xina. Tot i això, la crònica d'aquell viatge es convertiria en un testimoni únic de la fastuosa vida a la cort de l'ambiciós mongol. En el text que va escriure al seu rei, Clavijo descriu Samarcanda com una ciutat més gran que Sevilla, en la qual tots els carrers tenien aigua corrent, i la majoria de cases, jardí. Tamerlà el va rebre en una tenda de seda guarnida amb un arbre de plata del qual penjaven robins, maragdes, turqueses, safirs, perles i ocells d'or. El mite d'Orient no parava de créixer.

IBN BATTUTA (1304-1368/69). El Marco Polo àrab

Força menys conegut que el venecià, el tangerí Ibn Battuta ha estat considerat el Marco Polo àrab. Ibn Battuta va sortir de Tànger tot sol el 1325 amb l'única intenció de complir el deure musulmà de pelegrinar a la Meca. Però acabaria fent un viatge de 24 anys i 120.000 quilòmetres de recorregut. Va tenir temps de visitar tres vegades la Meca, passar per Aràbia, Egipte, Palestina, Síria, l'Iraq, el Kurdistan, Anatòlia i Constantinoble. Va arribar fins a la vall de l'Indo, va viure deu anys a l'Índia i les illes Maldives, on va exercir de jutge, va seguir per Ceilan i Bengala, fins a arribar a la Xina. El 1347 va decidir tornar a Tànger, on arribaria dos anys més tard.

El granadí Ibn Yuzayy va deixar constància escrita del periple de Battuta en un llibre ple de descripcions dels llocs per on va passar. Com a exemple, l'any 1326 va tenir el privilegi de veure encara en peu el mític far d'Alexandria, construït per Ptolemeu quinze segles abans. Dues dècades més tard, quan torna a passar per la ciutat del delta del Nil, la torre, de més de cent metres d'altura i considerada una de les set meravelles del món clàssic, havia estat devastada per un terratrèmol.

ZHENG HE (1371-1433). Una flota xinesa de 300 vaixells explora l'Índic

Molt abans que Colom desembarqués a Amèrica, una immensa flota naval capitanejada per l'almirall xinès Zheng He va explorar de manera sistemàtica l'oceà Índic i, segons algunes hipòtesis, va arribar al continent americà i a Austràlia. Les set expedicions de Zheng He són una excepció en la història del país que va inventar la brúixola. La Xina trenca el seu habitual aïllament i expandeix l'àrea d'influència molt més enllà de les seves fronteres naturals.

Les flotes de Zheng He tenien fins a 300 vaixells que arribaven a doblar les dimensions de La Pinta, La Niña i La Santa María. Hi havia embarcacions especialitzades en el transport de cavalls, càrrega, aigua i tropes, mentre que la resta eren naus de guerra o patrulleres.

Però a diferència de les expedicions europees a partir del segle XVI, les xineses van entrar poc en combat. Les tripulacions es dedicaven sobretot a recollir ambaixadors dels països que visitaven i a establir-hi relacions comercials, així com a la recol·lecció de plantes i animals. L'arribada de les primeres girafes a la Xina va crear estupefacció: la gent creia que eren animals mitològics. Però els viatges van resultar ruïnosos. Poc després de la mort de Zheng He, la Xina es va tornar a tancar.

JAMES COOK (1728-1779). La Gran Bretanya aconsegueix el domini dels mars

El gran explorador britànic simbolitza el canvi en el control dels mars: de mans d'Espanya i de Portugal cap a l'emergent Regne Unit. James Cook explora el planeta a la recerca de terres encara no explotades per potències europees. Va recórrer la costa est d'Austràlia, Nova Zelanda, Hawaii i Terranova. Però els seus mèrits van molt més enllà de l'establiment de colònies. A bord de l' Endeavour i del Resolution, va introduir l'ús del cronòmetre per determinar la longitud on era un vaixell i va desenvolupar una intensa activitat científica.

Els viatges de Cook van permetre determinar que la Terra Australis no existia o bé queia en latituds polars. Fins a aquell moment, els cartògrafs sostenien que el mític continent havia de ser el contrapès necessari per compensar la gran massa de terra emergida que hi havia a l'hemisferi nord. Cook també va demostrar que el consum de cítrics reduïa de manera dràstica el risc de patir escorbut. I també arran dels seus viatges va arribar la paraula cangur a Europa: "gangaru", repetien els aborígens als anglesos per dir-los que no els entenien. I kangaroo és el nom que els anglosaxons van posar a l'immens marsupial.

Cook va fer tres grans viatges d'exploració. En el tercer, mentre buscava un pas entre l'Atlàntic i el Pacífic, va trobar les illes Hawaii, on acabaria morint a mans dels indígenes, que el van devorar.

ALÍ BEI (1766/1767-1818). El primer europeu que va pelegrinar a la Meca

El català Domènec Badia i Leblich va ser un espia al servei dels reis Carles IV d'Espanya i Lluís XVIII de França. Es va fer la circumcisió, es va convertir a l'islam i el 1803 va emprendre un viatge de cinc anys pels països àrabs. Rebatejat com a Alí Bei l'Abbassí i amb una identitat falsa que el convertia en descendent del profeta, Badia va pelegrinar a la Meca, cosa que el va convertir en el primer europeu conegut que visitava la ciutat on va néixer Mahoma.

Alí Bei es va passejar pels països musulmans vestit amb una gel·laba mentre anotava tot el que li cridava l'atenció sobre la fauna exòtica, la flora, els accidents geogràfics, les ciutats, l'astronomia i les societats locals. Va tenir ocasió de conèixer l'escriptor romàntic Chateaubriand, i el llibre que va escriure en tornar a Europa, en francès, va ser tot un èxit: inclou una de les millors descripcions del Marroc de l'època, de Palestina i Egipte. Dos exploradors de la talla de Richard Francis Burton i Von Humboldt es van declarar admiradors seus.

Com a espia, Alí Bei va fracassar. No va aconseguir que Espanya incrementés la seva presència al nord de l'Àfrica i al Pròxim Orient ni fer seu el govern del Marroc, com pretenia. El polifacètic barceloní va morir a Damasc el 1818 en el seu segon viatge a Orient.

DR. LIVINGSTONE (1813-1873). "El doctor Livingstone, suposo?"

Se'l recorda per una frase, però va ser molt més. Metge i missioner, David Livingstone va ser un dels descobridors de l'interior de l'Àfrica. Va explorar Botswana (molt abans que el rei Joan Carles hi anés a caçar elefants) i el riu Zambezi, va travessar el desert de Kalahari en condicions penoses, va descobrir les fonts del riu Congo -ell va creure que era el naixement del Nil- i unes cascades que va batejar amb el nom de la reina Victòria.

Les seves bones intencions -eradicar l'esclavatge i establir relacions amistoses amb els indígenes- van tenir conseqüències imprevistes per a ell. Va ser rebut i premiat per la reina, els seus articles i conferències van despertar la curiositat pel continent africà i es va iniciar la carrera per la colonització.

Convertit en una celebritat, Livingstone va rebre l'encàrrec d'explorar els llacs Nyasa i Tanganika. Després d'anys de no tenir cap notícia seva, dos diaris van confiar a Henry Stanley una expedició de recerca. Stanley va descobrir que Livingstone no s'havia perdut. Duia una vida plàcida a la ciutat d'Ujiji. És per això que la trobada amb Stanley va ser tan formal ("El doctor Livingstone, suposo?").

A partir d'aquí, els seus camins se separen. El famós doctor moriria un any més tard en un poblat de Zàmbia. El seu cos va ser enterrat a l'abadia de Westminster; el seu cor, a l'Àfrica.

ROALD AMUNDSEN (1872-1928)

1897-1928      L'ambició de ser el primer conquereix el pol sud

L'èxit sovint és per a una única persona, però un home sol difícilment hauria assolit el seu objectiu sense els fracassos dels que el van precedir i sense una competència aferrissada. El noruec Amundsen va aprendre els secrets de les regions polars del seu compatriota i amic Fridtjof Nansen, que es va quedar a les portes del pol nord. Anys més tard va dirigir la primera expedició que navegava pel pas del Nord-oest, entre l'Atlàntic i el Pacífic, i el 1908, quan es preparava per conquerir el pol nord, va saber que un nord-americà assegurava haver-hi arribat.

Amb un sentit pràctic prodigiós, Amundsen va canviar de plans i, sense dir res a ningú, va dirigir el vaixell cap al sud. A l'Antàrtida va coincidir amb l'expedició del britànic Scott. En termes futbolístics, la cursa cap al punt més meridional del planeta va tenir un guanyador inapel·lable (Amundsen va arribar 34 dies abans que Scott) i un final tràgic: la mort per fam i fred dels integrants de l'equip britànic.

El resultat de les dues expedicions va deixar, per a futurs exploradors, dues lliçons: els gossos eren més apropiats que els poneis per moure's per les regions polars i les robes fetes amb pells de foca eren les millors de l'època per combatre el fred extrem.

EDMUND HILLARY (1919-2008)

1951-1985      Everest, la conquesta de ll'últim lloc de la Terra

La conquesta de l'Everest, el 1953, era l'última gran fita que a l'ésser humà li restava per assolir. La gesta del neozelandès Edmund Hillary i del sherpa Tenzing Norgay va ser tota una conquesta en el sentit més clàssic de l'exploració: esforç i patiment per arribar allà on mai ningú havia estat mai.

Com la majoria d'exploradors, Hillary va descobrir de molt jove el seu interès pels reptes. Va començar a escolpir el cos en les caminades de dues hores que feia cada dia, descalç, per anar a l'escola i intentant acontentar un pare intransigent i un professor de gimnàstica. Als 16 anys es va interessar per l'escalada i, després d'haver fet els principals cims del seu país i dels Alps, als 34 va formar part d'una expedició fracassada a l'Everest. Un equip britànic es va fixar en ell i dos anys més tard, el neozelandès i Norgay arribaven al punt més alt del planeta. "No hem conquerit la muntanya -va reconèixer amb tota humilitat-; ha estat ella que s'ha inclinat".

Hillary va rebutjar premis i mencions, i va dedicar els 55 anys que li restaven de vida a noves gestes per cims, pols i rius. Hauria pogut viure de rendes fins a la vellesa, però va preferir treballar per millorar les condicions de vida dels sherpes i del Nepal.

STEVE FOSSETT (1944-2007)

1985-2007      L'homè dels rècords va solcar cels i oceans

La Terra se'ns ha quedat petita. Sense terres ignotes per descobrir, la imaginativa ment humana inventa aparells que li permetin solcar el cel i els oceans a la màxima velocitat. Un dels màxims representants d'aquests esperits intrèpids és el nord-americà Steve Fossett. Va aconseguir 116 rècords del món en vaixell, avió, planejador i globus, la meitat dels quals encara segueixen vigents.

Fossett es va fer milionari a la borsa de Chicago i als 37 anys va deixar els negocis per convertir-se en l'home que tenia el rècord del món de rècords del món. El 2002 es va convertir en el primer home que aconseguia fer realitat el somni de fer la volta al món en globus, en solitari i sense escales, el 2004 va ser el primer a fer la volta al món per mar sense escales a bord d'un catamarà i el 2005 va ser el primer a fer la volta al món en aeroplà, també en solitari i sense escales.

Fossett, que deia que es dedicava a l'exploració per plaer, va desaparèixer el 2007 quan sobrevolava el desert de Nevada. Igual que Zheng He, Cook, Ali Bei, Livingstone i Amundsen, va morir mentre feia allò que més li agradava.

Dones intrèpides en lluita contra els prejudicis

L'exploració i descoberta del món ha estat un territori vedat per a les dones. Només unes poques dames van gosar anar contra la corrent i, enfrontant-se als prejudicis i la moral imperants, van endinsar-se en territoris desconeguts.

Per a la periodista i viatgera Cristina Morató, les més grans exploradores van ser dues espanyoles que van seguir el rumb de Colom: Isabel Barreto i Mencía Calderón. "Barreto va ser la primera i única almirant de l'Armada. El 1595 va liderar l'expedició més llarga d'aquella època a través del Pacífic a la recerca de les illes Salomó. Tot i que el seu nom avui no diu res, la seva gesta va estar a l'altura de les de Magallanes i Orellana".

Mencía Calderón va liderar una expedició "èpica" formada per 50 dones que, a mitjans del segle XVI, va recórrer 1.600 quilòmetres de selves, rius i muntanyes fins arribar a Asunción (Paraguai). Un cop al seu destí i després de sis anys de viatge, van poder complir amb l'ordre reial de contribuir al "millorament de la sang" local.

Autora de llibres com "Viajeras intrépidas y aventureras", "Las reinas de Africa", "Las damas de Oriente" o "Cautiva en Arabia", Morató explica que dames audaces com Ida Pfeiffer, Mary Kingsley o Isabella Bird van fer els primers estudis de camp entre tribus desconegudes, van aixecar mapes i van recollir espècies per als museus més importants. "Ho van fer sense el suport ni el finançament de les grans societats geogràfiques, que els van donar l'esquena", subratlla.

Pel fet de ser dones, aquelles "valentes" van topar amb els perjudicis socials. "En aquella Anglaterra victoriana -reflexiona Morató-, una dona que viajava sola era titllada de boja, excèntrica i immoral. Es creia que el contacte amb els nadius salvatges corrompia la puresa de les seves ànimes". Però van aconseguir el que volien, demostrant que, "amb valor, determinació i una força de voluntat indestructible, fins i tot una tranquil·la mestressa de casa o una soltera puritana podia convertir-se en una gran exploradora".