El Port de la Selva: gent dolça, costa salvatge

Publicat al diari Ara el 6 de gener del 2013

D'entrada fa broma i diu que no vol recomanar a la gent que vagi al Port de la Selva perquè ja n'hi ha prou, de visitants, sobretot els mesos d'estiu. Però de seguida s'hi repensa i recula. El dibuixant Carles Romeu, exninotaire a Fotogramas, El Jueves,Por Favor i El País i encara actiu a les pàgines d' Interviú, recorda amb enyorança el virginal poblet de pescadors que va conèixer de petit, "fa més de mig segle", quan els seus pares el portaven a estiuejar en aquell indret idíl·lic al nord del cap de Creus i totes les activitats, sempre relacionades amb el mar, que hi ha fet al llarg de quasi tota la seva vida.

"La meva relació amb el Port de la Selva comença a l'edat de tres mesos, quan, a la pujada de Garriguella, el cotxe del pare es rescalfava i la mare em donava el biberó en un voral de la carretera", explica Romeu. Hi anaven quinze dies cada estiu, ja a finals dels anys quaranta, en plena postguerra. El pare era molt amic d'un home que estava casat amb una filla del poble.

"La senyora de la casa, la Fermina Guanter, era una cuinera extraordinària. Ens feia fricandó amb moixernons i cama-secs, peix al forn, suquet de clavell amb picada d'ametlla... O llagosta, que en aquell temps encara no era un menjar de rics. Eren plats de pobres però estaven...", rememora Romeu amb salivera a la boca.

El viatge des de Barcelona era llarg. Fins a dotze hores trigaven a arribar al Port, després d'una llarga aturada a Girona per dinar i fer la migdiada a casa de l'oncle Ventura i de les preceptives parades per deixar refredar el motor del cotxe després de cada pujada. Quan, de nits, la Fermina veia els llums d'un vehicle que baixava cap a Port, cridava al seu marit: "Són ells, ja són aquí!" Així de rar era veure un cotxe per aquelles contrades a segons quines hores.

Romeu té records del Port de la Selva, el racó de Catalunya elegit pels lectors de l'ARA, de fa cinquanta anys, tot i que també de més recents. Recorda, per exemple, que la majoria de cases no tenien aigua corrent, que molts edificis estaven destrossats pels bombardejos de la Legió Còndor el 1938 i que hi havia un bruixot a qui els veïns amagaven regals i diners a sota d'una pedra, i l'endemà trobaven remeis per als mals que patien.

Però els seus records estan relacionats, sobretot, amb el mar, amb les cales íntimes a les quals només es podia arribar a rem, amb les barques de tot tipus que ha tingut, amb la pesca i el vent, sempre omnipresent, que castiga aquell turmentat paisatge.

"Hi havia tant peix que amb deu minuts de pesca en tenies prou per alimentar tota la família. A mi m'agradava que fos un poble de pescadors, i al·lucinava amb les tonyines de dos metres que veies nedant dins de la badia, o acostar-te a l'inhòspit cap de Creus, que és la Costa Brava en el sentit més bèstia".

Un paradís perdut

Romeu reconeix que el Port de la Selva ha estat per a ell un "paradís perdut". Però ja no. Ha canviat molt, massa, es queixa. Hi ha dies que no pots ni entrar en barca a la badia de Cadaqués de la quantitat d'embarcacions que hi ha. "No pots ni pescar ostres, els musclos han desaparegut i amb les garotes està passant el mateix. Tot són turistes, tothom es compra una embarcació sense que li preguntin si la sap portar". De bitotxos, per exemple, una rara espècie marina que, un cop a la boca, és com una "bufetada de mar", fa sis o set anys que no en veu cap ni un.

Malgrat tots els malgrats, malgrat que ja no és el poble que havia conegut i malgrat les vuit operacions que ha patit els últims anys, Carles Romeu segueix anant al Port de la Selva sempre que pot. L'últim estiu no ha pogut fer-hi el que acostumava. S'ha dedicat a acabar les seves memòries (acaben de sortir publicades a l'editorial Astiberri amb el títol Ahora que aún me acuerdo de todo, o casi), a fer molta vida social i poc mar. "Ara hi vaig per mirar-me la postal", comenta lacònic el dibuixant.