Els supervivents dels Andes

Publicat al diari Ara el 13 d'octubre del 2012

Dia 13 d'octubre del 1972. Un avió de la força aèria de l'Uruguai es disposa a travessar la serralada dels Andes enmig d'una forta tempesta. A bord hi van els joves integrants de l'equip de rugbi Old Christians Boys, acompanyants i la tripulació. El vol mai arribarà a la seva destinació final, Santiago de Xile. L'aeronau perd alçada fins que s'estavella contra els nevats cims andins, a 3.500 metres d'altitud. De les 45 persones que havien començat el viatge, 16 aconseguiran sobreviure miraculosament. El relat dels 72 dies que el grup va passar perdut en un terreny inhòspit, amb temperatures de fins a 40 graus sota zero, sense aliments, sense cap possibilitat de ser localitzat pels equips de salvament, va commocionar tot el món. 40 anys més tard, la història dels supervivents dels Andes segueix sent un exemple extrem de lluita per la supervivència.

La polèmica es va suscitar pocs dies després del rescat. Què havien menjat les 16 persones per aconseguir sobreviure 72 dies enmig d'una glacera? De bon principi, els al·ludits van respondre que els aliments que duien a l'avió, però de seguida van caure en contradiccions i van haver de reconèixer que la base de l'alimentació havien estat els cossos dels companys de viatge morts. Després de moltes consideracions de tipus moral, després que alguns d'ells es neguessin a fer-ho, després de rebutjar recórrer a les restes dels familiars i de les dones, la fam els va obligar a tots a recórrer a l'antropofàgia per evitar morir d'inanició.

La societat no els va condemnar quan es va saber què havien fet. Al contrari: en lloc de ser apedregats pels carrers de Montevideo, com ells es temien, es van convertir en herois a l'Uruguai i en tot el món.

En l'heroïtzació d'aquell drama hi va tenir molt a veure el llibre ¡Vi ven! , de l'anglès Piers Paul Read. L'autor recorda que, quan es van conèixer els detalls de la història, el seu editor el va enviar a Montevideo per convèncer les famílies que ell era la persona idònia per posar-la sobre el paper. I ho va aconseguir, imposant-se a altres autors amb més renom, com Gay Talese, gràcies al fet de "no ser ianqui", de tenir una edat semblant a la dels protagonistes i de ser catòlic com ells.

"La història era tan forta que era millor presentar-la sense floritures. No calia que l'autor digués al lector el que havia de pensar, sinó que fos el lector mateix que decidís. Els detalls podien resultar xocants per a moltes persones, però si s'excloïen la gent podia arribar a creure que havien succeït coses pitjors que les descrites en el llibre", explica Read.

¡Viven! es va convertir en una obra de lectura obligada per a diverses generacions de lectors. Se'n van vendre cinc milions d'exemplars i el 1992, en complir-se el vintè aniversari de l'accident, va ser portada al cine pel director Frank Marshall.

El drama humà viscut pels supervivents dels Andes tenia prou ingredients perquè no calgués afegir-hi interpretacions o valoracions. En primer lloc, el vol 571 de la força aèria de l'Uruguai mai s'hauria d'haver enlairat amb les condicions meteorològiques que hi havia aquell 13 d'octubre. El dia abans, la tripulació havia decidit aterrar a la ciutat de Mendoza a causa del mal temps. I l'endemà, tot i que la tempesta continuava, van prosseguir el viatge.

L'aparell es va desviar de la ruta, va començar a fer sacsejades en entrar dins d'una potent formació nebulosa, va caure 1.500 metres en creuar successius pous d'aire i es va acostar perillosament als cims més alts. L'alarma de col·lisió es va activar i les bromes i els acudits dels passatgers es van convertir en xisclets i pregàries.

El pilot va evitar un impacte directe contra una cresta, però la cua i l'ala dreta van impactar lateralment contra unes roques: una part del fuselatge es va desprendre juntament amb dues fileres de seients. Un altre impacte va arrencar l'ala esquerra i les restes de l'avió van lliscar suaument per la falda d'una vall coberta de neu. Més de la meitat dels ocupants de l'avió van sobreviure a l'accident, si bé n'hi havia que tenien ferides greus i moririen en les hores immediates.

Els 27 supervivents es van haver d'organitzar per sobreviure a la falta d'aliments, medicines i roba d'abric. I tot això sabent, quan ja feia onze dies que estaven perduts a la muntanya, que s'havien abandonat les tasques de recerca i que, en conseqüència, després de 66 vols de reconeixement, les autoritats els donaven per morts.

La segona part del drama es va produir la nit del setzè dia. Una allau va matar vuit persones mentre dormien, entre elles Marcelo Pérez, el capità de l'equip de rugbi i l'home que el primer dia havia dirigit les tasques de salvament. Les condicions es van endurir encara més: l'espai habitable dins del fuselatge es va reduir, es van produir noves morts per ferides gangrenades i els aliments es van començar a exhaurir.

Sense possibilitats de comunicar-se amb el món per ràdio, el 12 de desembre Nando Parrado, Roberto Canessa i Antonio Vizintín van abandonar l'avió carregats amb tres motxilles plenes de provisions per anar a buscar ajut (Antonio Vizintín acabaria tornant per una lesió). Després de caminar deu dies sobre la neu en unes condicions penoses, l'onzè dia van contactar amb un traginer xilè de nom Sergio Catalán, que és qui comunicaria al món la miraculosa aparició dels supervivents del vol 571.

De la glacera a Harvard

Quaranta anys després de l'accident dels Andes, els 16 supervivents són homes madurs que ja han superat la seixantena i que han après a conviure amb una tragèdia que va trasbalsar de dalt a baix les seves vides. Han concedit centenars d'entrevistes recordant aquells 72 dies passats a l'alta muntanya, molts d'ells han escrit llibres i onze imparteixen conferències sobre superació personal en parròquies o en universitats tan prestigioses com la de Harvard.

Cada 22 de desembre es reuneixen per recordar el dia que van ser rescatats i estan units per uns vincles tan forts que entre ells s'anomenen germans . Al cap i a la fi, a la muntanya havien construït una societat nova i isolada del món. Per superar aquella tragèdia, només un d'ells va necessitar ajut psicològic. Un altre, ja jubilat, es dedica a pintar quadres, sempre paisatges de muntanya i neu. I un tercer diu que mai va tenir malsons i que no hi ha res de què es penedeixi.

A la muntanya era diferent. Alfredo Delgado explicava el 1973, un any després de l'accident: "Mentre era a la muntanya somiava que duia la meva vida normal, la de sempre, a Montevideo, i mentre dormia creia que allò de l'avió era un malson [...]. Cada vegada que em despertava era un cop brutal: obria els ulls i em trobava la lletra fosforescent del cartellet de l'avió que deia «Exit»".

Per als més devots, la victòria davant l'adversitat només s'explica per la seva creença en l'existència d'un ésser superior. En canvi, per a Nando Parrado, un dels personatges claus perquè el grup seguís lluitant, "va influir més el rugbi que la formació religiosa". I, per suposat, les ganes de seguir vivint.

"Crec que, a partir de la seva experiència, molts d'ells senten que han après alguna cosa important sobre la vida i la naturalesa humana, i ara alguns volen parlar sobre el que han après davant d'audiències de tot el món", assegura Piers Paul Read.