Carta oberta al conseller Cleries

Hi ha informacions que no s’haurien de donar mai a la lleugera, i menys quan aquestes tenen fortes implicacions emocionals per a moltes famílies i afecten a menors. En un primer moment, quan sents al conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, dir que 72 fills adoptats a Catalunya han estat abandonats pels seus pares adoptius, el més normal és que se’t geli la sang. Si el conseller afegeix que d’aquests nens i nenes el 63% prové de l’adopció internacional, ens preguntem què diantre passa amb l’adopció internacional perquè s’abandonin aquests nens, que ja havien estat abandonats una primera vegada.

Però les xifres, agafades individualment, diuen molt i diuen poc. De vegades cal conèixer una mica el context o tenir referents per poder-nos situar. És evident que 72 nens adoptius abandonats sempre serà una xifra excessiva. A l’igual com passa amb els accidents de trànsit o amb les víctimes de la violència domèstica, cal fer tots els esforços per arribar a l’ideal de zero nens abandonats, zero morts a les carreteres i zero dones mortes pels seus marits. Tot i això, cal ser realistes i tenir clar que la consciència humana té viaranys que sovint resulten inescrutables per a la resta de la societat.

És odiós recórrer a les estadístiques quan parlem de vides humanes, però si el conseller vol parlar de números, agafem la calculadora i parlem de números. La xifra de 72 nens i nenes que van ser abandonats pels pares adoptius representa un 0,6% de les 12.000 adopcions que s’han realitzat a Catalunya des de l’any 2000. Si fem una lectura inversa de la xifra facilitada pel conseller ens adonarem que el 99,4% d’aquells nens que un dia van arribar de Rússia, la Xina, Colòmbia o del costat de casa nostra avui segueixen vivint, és de suposar que feliços, amb els seus pares adoptius.

Per saber si el 0,6% de les adopcions que acaben en un desastre imperdonable és una xifra alta o baixa hauríem de saber primer quin percentatge d’abandonaments es produeix quan els pares són biològics. A continuació, hauríem de veure què passa als països del nostre entorn i comparar. Una xifra: a França, país que ens porta uns quants anys d’avantatge en la matèria, es considera que el 2% de les adopcions estan condemnades al fracàs. Tot i que les institucions oficials mantenen en secret les xifres concretes, el diari France Soir publicava fa dos anys que, dels 4.000 nens que són adoptats cada any, 80 són retornats pels seus pares (sí, sí, cada any).

El dels abandonaments és un tema tabú tant a França com a Catalunya. Al darrera hi ha raons socio-culturals i, sobretot, l’imperatiu màxim de protecció del menor. Però cal que siguem conscients que a Catalunya hi ha actualment quasi 8.000 menors en centres d’acollida de la Generalitat. Aquests menors –entre els quals es compten els 72 adoptats abandonats- passen una mitjana de prop de quatre anys institucionalitzats a l’espera que finalitzin els complicats tràmits perquè puguin ser acollits, adoptats o que, senzillament, compleixin 18 anys i abandonin definitivament els centres on s’han criat.

A banda de preguntar-nos què passa amb aquests nois quan són majors d’edat, hauríem de reflexionar sobre d’on provenen els milers de nens que viuen en aquests centres. La resposta, gens agradable, ens portaria a concloure que aquest immens contingent infantil i juvenil el formen nens i nois abandonats a casa nostra i menors sense família arribats il·legalment al nostre país.

I la gent hauria de saber també que la immensa majoria de famílies que fan una adopció internacional ho fan després de descartar l’adopció nacional pel ferragós i llargs que resulten els tràmits –tot i haver-hi 8.000 nens en centres d’acollida- i per la indefinició sobre l’estatus del nen que suposa.

És preocupant, com diu el senyor Cleries, que 72 nens adoptats hagin estat estat abandonats, segons va declarar a Europa Press en una nota d’agència que després van reproduir infinitat de mitjans. És fins i tot lògic que per corregir aquesta xifra a la baixa, el conseller de Benestar Social i Família anunciï que la Generalitat incrementarà els requisits per obtenir el Certificat d’Idoneïtat (CI), un tràmit que ja actualment és força exigent i que suposa superar un seguit de proves per les quals els pares biològics mai hauran de passar. Encara que aquesta criba no serveixi per descartar tota la tipologia de casos que es poden arribar a produir.

Ara bé, dit tot això crec que en certs temes s’hauria de ser més prudent. Els nens que arriben a l’adopció van ser abandonats per les seves famílies biològiques en el moment de néixer o quan aquests ja havien complert uns anys. En els cursos que organitza la Generalitat per obtenir el CI s’intenta inculcar als futurs pares adoptius que el seu fill ha de conèixer quins són els seus orígens i que molt possiblement, a mesura que es faci gran, el menor li reaparegui la por a ser abandonat per segona vegada. Coneixent aquesta realitat, s’entén que les autoritats franceses silenciïn la informació relativa als dobles abandonaments mentre tracten de resoldre aquests casos de forma discreta. El que resulta incomprensible és que el conseller de Benestar Social i Família doni xifres concretes sobre nens doblement abandonats.

Els temes relacionats amb els infants sempre són molt sensibles a ulls d’una opinió pública que majoritàriament desconeix en quines condicions es realitzen les adopcions. Amb la seva actuació, el conseller ha creat un alarmisme innecessari i ha criminalitzat un col·lectiu, el dels pares adoptants, que no s’ho mereix. Un aclariment de la seva part serviria per desterrar la idea de pares sense cor que pot haver arrelat entre una part de la població i per vetllar per la protecció de l’infant.