Segueix rient, ho necessitem

Publicat a El Periódico del 15 de novembre de 2011

Per primera vegada en ma vida, escric un article a l’ordinador del pare, sobre el mateix teclat, avui moll de llàgrimes, del qual van sortir centenars de columnes d’opinió. Què puc explicar sobre la persona que, juntament amb la meva mare, em va dur al món i que em va ensenyar –si més no ho va intentar- a mirar al món amb curiositat, amb una mirada escèptica i irònica? Quan jo dubtava de quina carrera estudiar, ell em deia que no em fes periodista, tot i que ja era massa tard. Sense voler-ho, m’havia inoculat el virus del periodisme, el més perillós de tots. Si ell havia viscut aquesta feina amb tanta passió, estava clar que alguna cosa bona havia de tenir.

Ell havia estat qui colava sota mà els meus primers escrits als diaris, modestes cartes al director redactades per un adolescent. I el 1982, quan tenia 18 anys, el meu primer article amb motiu del Mundial de futbol. Jo n’havia quedat molt orgullós, després d’escriure’l. La decepció va venir l’endemà, quan va sortir publicat a El Periódico. Enlloc del meu nom, anava signat per un inexistent Gabriel Peunzu. Amb la meva inexperiència, m’havia oblidat de signar-lo, de manera que ho havia fet ell. Però amb tan mala lletra que les teclistes s’havien confòs i havien llegit Peunzu allà on deia Pernau. Sense saber-ho, el pare m’acabava de donar la primera lliçó d’humilitat professional.

No cal que ho digui, ell ha estat el meu mestre i el meu referent, la persona en qui de jove t’emmiralles encara que tampoc vulguis ser exactament com ell.

L’hospitalització que va patir l’estiu del 2009 el va deixar en una cadira de rodes i, el que potser és pitjor en una persona que sempre havia treballat l’intel·lecte, li va impedir de fer totes aquelles coses que a ell tant li agradaven: llegir els diaris, escriure, buscar xarfarderies per internet, recompilar acudits, veure les notícies per televisió o els partits del Barça. Ell era un nouvingut a la tecnologia, tot i que s’hi havia adaptat força bé. Aquests últims mesos he pensat quina llàstima que no hagi tingut ocasió de conèixer Twitter, perquè s’hi hauria divertit molt. Tot i que no crec que hi hagués escrit gaire –no era gaire amant d’expressar el que sentia-, segur que s’hauria fet un fart de retuitejar i de llegir les frases enginyoses que altres hi aboquen.

Avui, els que hem estat al seu costat volem pensar que no l’acomiadem del tot. Preferim pensar que el 31 de juliol del 2009, quan va signar el seu últim Opus Mei en aquest diari, el pare va marxar de vacances. Volem pensar que, allà on sigui, segueix fent conya sobre totes les situacions surrealistes, divertides o tragicòmiques que succeixen cada dia aquí baix. Al cap i a la fi, la seva forma de ser anava escrita en el seu nom. La majoria el coneixia només com a Josep Pernau. El segon cognom era Riu, i dir-se Riu és quasi una predisposició genètica per explotar la conya i l’ironia com ell va fer durant tants anys. Allà on siguis, pare, segueix rient. Més que mai, els d’aquí baix ho necessitem.