Gabriel Pernau articles

L'Espanya decent de Rajoy

2012-03-08T19:54:00.000+01:00

Publicat a El Periódico del 8 de març del 2012

Mariano Rajoy va dir dissabte en un miting a Lucena que Espanya complirà amb els objectius de dèficit perquè és “un país decent i seriós”. Obviarem que digués que Espanya complirà quan el dia abans havia anunciat en roda de premsa a Brussel·les just el contrari, és a dir, que complirà l’any que ve, no aquest. Fixem-nos en la culminació de la frase: Espanya, com a país decent que és, complirà. Observem que el president del govern va pronunciar la frase amb tota la naturalitat i sense donar-hi gaire importància, com de passada. Ell, que és un home d’ordre, que defuig la polèmica i opta pels fets consumats, va associar la paraula decent a un comportament correcte i honest, a fer el que toca. O almenys a dir que ho faràs i que després ja ho veurem.

La decència de Rajoy ens remet a l’Espanya de Cuéntame… La gent decent era la que se sotmetia a les regles, la que respectava les jerarquies i l’statu quo, la que no protestava i obeïa amb submissió el que dictava el superior. Tant se val que el ciutadà s’enfrontés a decisions injustes del pare, mestre o director. La gent decent complia sense protestar. La gent com cal anava a missa els diumenges, sortia als carrers de Barcelona per passejar, comprar el tortell o per vitorejar al Caudillo. La resta, els que no passaven per l’aro, eren, ja se sap, els enemics, els marxistes, les hordes judeo-macòniques o, per dir-ho en terminologia actual, els antisistema. I com que ser inclòs dins dels innombrables estava molt mal vist, la majoria acotava el cap i seguia al ramat.

Ara que la tirania es diu Mercats, siguem decents i fem el que toca. Acceptem les retallades sense protestar i sense manifestar-nos, siguem responsables i vetllem per la bona imatge del país. No fos cas que ens confonguessin amb Grècia i espantéssim tots els Sheldon Adelson que somien a omplir Catalunya de casinos i –encara més- camps de golf.

Paste

2012-03-02T17:39:00.002+01:00

El Govern evita Twitter

2012-02-27T18:37:00.002+01:00

Els membres del Govern tenen poca tirada per Twitter. Dels dotze polítics que integren l’executiu català, només Joana Ortega, Lluís Recoder, Ferran Mascarell i Josep Lluís Cleries utilitzen de forma assídua la xarxa social que ha experimentat un major creixement l’últim any. Cinc consellers i el president de la Generalitat, Artur Mas, tenen compte al seu nom a Twitter, i fins i tot bastants seguidors en el cas de Mas, però cap d’ells ha enviat mai un sol tuit amb el seu nom. Els consellers Francesc Xavier Mena i Pilar Fernández Bozal, titulars d’Empresa i Ocupació i de Justícia, ni tan sols tenen un compte reservat per si algun dia es decideixen, per fi, a llançar-se a la xarxa.

Els consellers fidels a Twitter sumen sumen poc menys de 30.000 seguidors a Twitter. En plena era digital i quan polítics com Barak Obama (12,7 milions de seguidors) van demostrar ja fa anys la força que poden arribar a tenir les xarxes socials per transmetre a la ciutadania la seva activitat pública, sorprèn la poca predisposició dels polítics catalans a estar en contacte directe amb els seus governats. Més encara quan els moviments socials demostren, dia rere dia, la seva capacitat de mobilització i d’oposar-se als mitjans de comunicació oficials a través d’internet.

Els consellers més actius a Twitter són Lluís Recoder (11.461 seguidors i 6.320 tuits), Joana Ortega (6.463 i 1.276) i Josep Lluís Cleries (2.892 i 1.472), mentre que Ferran Mascarell, el quart i últim usuari del Govern, en fa un ús molt esporàdic. El 27 de febrer per la tarda, feia cinc dies que havia tuitejat per última vegada, però l’anterior tuit es remuntava ja al passat 28 de setembre.

La curiositat l’aporta el compte @felippuig. Tot i no haver tuitejat mai des del seu compte, el conseller d’Interior té els seus tuits bloquejats, per qüestions de seguretat, es pot pressuposar.

Nom i càrrec	Compte	Seguidors	Segueix	Tuits	Últim tuit
Artur Mas, president de la Generalitat	@arturmas	1.043	2	0	--
Joana Ortega, Vicepresidenta, Governació i Relacions Institucionals	@joanaortega	6.463	3.961	1.276	Fa 3 hores
Andreu Mas-Colell, Economia i Coneixement	@amascolell	30	0	0	--
Irene Rigau, Ensenyament	@irenerigau	170	0	0	--
Boi Ruiz, Salut	@boiruiz	57	0	0	--
Felip Puig, Interior	@felippuig	0	0	0	--
Lluís Recoder, Territori i Sostenibilitat	@lluisrecoder	11.461	562	6.320	Fa 6 hores
Ferran Mascarell, Cultura	@ferranmascarell	7.769	23	149	Fa 5 dies
Josep Maria Pelegrí, Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural	@jmpelegri	43	0	0	--
Josep Lluís Cleries, Benestar Social i Família	@jlcleries	2.892	191	1.472	Fa 5 dies
Francesc Xavier Mena, Empresa i Ocupació **	----------	--	--	--	--
Pilar Fernández Bozal, Justícia **	----------	--	--	--	--

* Tuits bloquejats
** No tenen compte a Twitter
(Informació recollida el 27 de febrer del 2012)

Carta oberta al conseller Cleries

2012-02-24T17:36:00.001+01:00

Hi ha informacions que no s’haurien de donar mai a la lleugera, i menys quan aquestes tenen fortes implicacions emocionals per a moltes famílies i afecten a menors. En un primer moment, quan sents al conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, dir que 72 fills adoptats a Catalunya han estat abandonats pels seus pares adoptius, el més normal és que se’t geli la sang. Si el conseller afegeix que d’aquests nens i nenes el 63% prové de l’adopció internacional, ens preguntem què diantre passa amb l’adopció internacional perquè s’abandonin aquests nens, que ja havien estat abandonats una primera vegada.

Però les xifres, agafades individualment, diuen molt i diuen poc. De vegades cal conèixer una mica el context o tenir referents per poder-nos situar. És evident que 72 nens adoptius abandonats sempre serà una xifra excessiva. A l’igual com passa amb els accidents de trànsit o amb les víctimes de la violència domèstica, cal fer tots els esforços per arribar a l’ideal de zero nens abandonats, zero morts a les carreteres i zero dones mortes pels seus marits. Tot i això, cal ser realistes i tenir clar que la consciència humana té viaranys que sovint resulten inescrutables per a la resta de la societat.

És odiós recórrer a les estadístiques quan parlem de vides humanes, però si el conseller vol parlar de números, agafem la calculadora i parlem de números. La xifra de 72 nens i nenes que van ser abandonats pels pares adoptius representa un 0,6% de les 12.000 adopcions que s’han realitzat a Catalunya des de l’any 2000. Si fem una lectura inversa de la xifra facilitada pel conseller ens adonarem que el 99,4% d’aquells nens que un dia van arribar de Rússia, la Xina, Colòmbia o del costat de casa nostra avui segueixen vivint, és de suposar que feliços, amb els seus pares adoptius.

Per saber si el 0,6% de les adopcions que acaben en un desastre imperdonable és una xifra alta o baixa hauríem de saber primer quin percentatge d’abandonaments es produeix quan els pares són biològics. A continuació, hauríem de veure què passa als països del nostre entorn i comparar. Una xifra: a França, país que ens porta uns quants anys d’avantatge en la matèria, es considera que el 2% de les adopcions estan condemnades al fracàs. Tot i que les institucions oficials mantenen en secret les xifres concretes, el diari France Soir publicava fa dos anys que, dels 4.000 nens que són adoptats cada any, 80 són retornats pels seus pares (sí, sí, cada any).

El dels abandonaments és un tema tabú tant a França com a Catalunya. Al darrera hi ha raons socio-culturals i, sobretot, l’imperatiu màxim de protecció del menor. Però cal que siguem conscients que a Catalunya hi ha actualment quasi 8.000 menors en centres d’acollida de la Generalitat. Aquests menors –entre els quals es compten els 72 adoptats abandonats- passen una mitjana de prop de quatre anys institucionalitzats a l’espera que finalitzin els complicats tràmits perquè puguin ser acollits, adoptats o que, senzillament, compleixin 18 anys i abandonin definitivament els centres on s’han criat.

A banda de preguntar-nos què passa amb aquests nois quan són majors d’edat, hauríem de reflexionar sobre d’on provenen els milers de nens que viuen en aquests centres. La resposta, gens agradable, ens portaria a concloure que aquest immens contingent infantil i juvenil el formen nens i nois abandonats a casa nostra i menors sense família arribats il·legalment al nostre país.

I la gent hauria de saber també que la immensa majoria de famílies que fan una adopció internacional ho fan després de descartar l’adopció nacional pel ferragós i llargs que resulten els tràmits –tot i haver-hi 8.000 nens en centres d’acollida- i per la indefinició sobre l’estatus del nen que suposa.

És preocupant, com diu el senyor Cleries, que 72 nens adoptats hagin estat estat abandonats, segons va declarar a Europa Press en una nota d’agència que després van reproduir infinitat de mitjans. És fins i tot lògic que per corregir aquesta xifra a la baixa, el conseller de Benestar Social i Família anunciï que la Generalitat incrementarà els requisits per obtenir el Certificat d’Idoneïtat (CI), un tràmit que ja actualment és força exigent i que suposa superar un seguit de proves per les quals els pares biològics mai hauran de passar. Encara que aquesta criba no serveixi per descartar tota la tipologia de casos que es poden arribar a produir.

Ara bé, dit tot això crec que en certs temes s’hauria de ser més prudent. Els nens que arriben a l’adopció van ser abandonats per les seves famílies biològiques en el moment de néixer o quan aquests ja havien complert uns anys. En els cursos que organitza la Generalitat per obtenir el CI s’intenta inculcar als futurs pares adoptius que el seu fill ha de conèixer quins són els seus orígens i que molt possiblement, a mesura que es faci gran, el menor li reaparegui la por a ser abandonat per segona vegada. Coneixent aquesta realitat, s’entén que les autoritats franceses silenciïn la informació relativa als dobles abandonaments mentre tracten de resoldre aquests casos de forma discreta. El que resulta incomprensible és que el conseller de Benestar Social i Família doni xifres concretes sobre nens doblement abandonats.

Els temes relacionats amb els infants sempre són molt sensibles a ulls d’una opinió pública que majoritàriament desconeix en quines condicions es realitzen les adopcions. Amb la seva actuació, el conseller ha creat un alarmisme innecessari i ha criminalitzat un col·lectiu, el dels pares adoptants, que no s’ho mereix. Un aclariment de la seva part serviria per desterrar la idea de pares sense cor que pot haver arrelat entre una part de la població i per vetllar per la protecció de l’infant.

Las Vegas del Llobregat

2012-02-23T16:03:00.001+01:00

Publicat a El Periódico del 23 de febrer del 2012

Barcelona opta a acollir el megacomplex d’oci i joc que el magnat Sheldon Adelson projecta construir a Espanya. En joc hi ha 15.000 milions d’euros i 200.000 llocs de treball directes i indirectes, i aquestes són xifres que un governant no pot menystenir. Sí, d’acord, haurem de fer una mica els ulls grossos. Perquè Mister Adelson condiciona la inversió a algunes concessions per part de l’administració. Demana, per exemple, que es permeti fumar en els seus casinos, que es reformi l’Estatut del Treballador, les lleis d’estrangeria i d’evasió de capitals, exempció de les quotes de la Seguretat Social, que l’Estat avali un préstec i avantatges fiscals. Res, minúcies. L’Eurovegas portarà diners i això és el que ara mateix necessitem. No siguem tan primmirats i saltem-nos les lleis. ¡Estem parlant de Las Vegas! ¿Haurem d’edificar en ple delta del Llobregat? Ja no vindrà d’aquí. Per acabar de convèncer el senyor Adelson , fem que el municipi del Prat es passi a dir Las Vegas de Llobregat, convertim el riu en un canal navegable perquè els ferris que ara atraquen al port puguin desembarcar els turistes directament a les taules de joc i construïm una rutilant passarel·la il·luminada amb llums de neó que enllaci l’aeroport amb els grans hotels que es construiran.
L’Eurovegas oferirà llocs de treball a milers de famílies castigades per la crisi. És una oportunitat d’or per reconvertir els operaris de Panrico i Derbi en crupiers, perquè les hostesses de Spanair que s’han quedat sense feina aprenguin a servir cubates i daiquiris, perquè els joves que van canviar els estudis per la construcció treballin d’aparcacotxes i perquè les xineses que fan massatges a la Barceloneta puguin realitzar el seu treball en unes condicions més dignes. Tot sigui per Las Vegas. Tot sigui per sortir del forat. Al preu que sigui.

Correu que el món s'acaba. Els maies van anunciar que d'aquí deu mesos arribaria la fi del món; ens ho hem de creure?

2012-02-21T20:25:00.000+01:00

Publicat al diari Ara el 21 de febrer del 2012

Les anomenades profecies maies vaticinen que el món del materialisme i de l’odi s’extingirà definitivament el 21 de desembre del 2012. Avui, 21-02-2012 (un bonic capicua), estem a deu mesos justos del 21-12-12 que tant temen alguns. És un bon dia per preguntar-nos sobre l’obsessiva necessitat dels éssers humans de posar dia i hora a una fi del món que de forma inexorable, i segurament imprevisible, en un moment o altre arribarà.

Meritxell Tous n’està fins al capdamunt que li preguntin per les prediccions maies. “Tu també?”, etziba, amb veu fastiguejada, al periodista que la truca per demanar-li informació. No és el primer. Doctora en Història d’Amèrica per la Universitat de Barcelona i una bona coneixedora de les cultures precolombines, Tous té una resposta provocadora a un dels temes que des de fa mesos incendia internet. “Els maies es van equivocar. La fi del seu nom no era el 2012, com havien predit, sinó el 12 d’octubre del 1492”, quan Colom va arribar a Amèrica.

Ja més posada en el seu rol de dona de ciència, Tous explica que, per als maies, el temps era cíclic, amb múltiples inicis i finals. Segons el que ens ha arribat de la seva cultura, ara estariem al final de la cinquena i última era, que va començar el 3114 abans de Crist, quan es va iniciar l’última creació.

“Que el món sigui cíclic tenia un avantatge per a l’elit: els que manaven controlaven el temps, com els monestirs europeus a l’edat mitjana. Quan el que havien predit no arribava, sempre podien dir que havia estat gràcies a ells, amb la qual cosa justificaven davant de la societat la seva permanència en el poder”.

L’antropòloga Josefina Roma explica que la convicció que s’esdevindrà una fi del món i l’esforç per predir quan arribarà és un exercici propi de societats molt avançades, que utilitzen els seus coneixements matematics o d’astronomia per intentar situar aquest moment.

Les profecies apocalíptiques neixen i es reprodueixen per un condicionament religiós, assegura Josefina Roma. “Les principals religions parlen que hi haurà una fi dels temps. En els primers temps del cristianisme la gent estava convençuda que es vivien els últims moments del món per la interpretació que feien de les paraules de Jesús i per la recent destrucció del temple de Jerusalem. Aquesta idea va perdurant al llarg dels segles i reapareix en moments concrets”.

Segons Roma, les profecies ressorgeixen quan, per exemple, el calendari arriba a una data rodona. Va passar quan la nostra civilització s’acostava a l’any mil. La població tenia la impressió que s’havia tancat un cicle i vivia amb pànic el seu adveniment. “Aquests missatges s’escampen més fàcilment en moments de guerres, crisis o desastres. Succeixen uns fets que alguns interpreten com a signes del que altres havien predit, i ja hi tornem a ser. És el que està passant amb les prediccions maies: una altra cultura ha dit que el nostre cicle s’acabar, els nord-americans, que són tan donats a aquestes coses, ho senten i engrandeixen el missatge”.

Altres profecies apocalíptiques apareixen de forma aleatòria sense motiu aparent. “Quan jo era joveneta, als anys seixanta, també es deia que s’acabaria el món, i als vuitanta. Al final, arriba el dia, no passa res i els profetes ho justifiquen dient que els temps de Déu són diferents dels nostres”.

I amb tanta predicció catastrofista com ha aparegut des de finals del segle XX, encara hi ha gent que se les creu?, preguntem a l’antropòloga Josefina Roma. “No, però per si de cas…”.

La notícia és la predicció

L’escriptor Òscar Pàmies n’està tip de prediccions catastrofistes. I això que el 1996 va publicar el llibre de relats Com serà la fi del món (Edicions 62), en què cada història contenia una forma diferent d’acabar amb el planeta. Transcorreguda més d’una dècada del canvi de mil·leni, Pàmies creu que el 2012 “és l'última oportunitat del sensacionalisme apocalíptic per seduir-nos o espantar-nos. Cada cop som més els curats d'espants que ja no ens creiem els fabricants de notícies espantoses”.

Pàmies es mostra crític amb els mitjans. Segons escriu en el seu blog, el succés és notícia abans que es produeixi. Després que s’hagi anunciat per activa i per passiva l’arribada del desastre, al final “ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar”. Però això és el de menys. “La notícia és la predicció”, assegura. I mentrestant no arriba l’espectacle, ell espera la caiguda del meteòrit “amb un cucurutxo de crispetes” a les mans.

El cinema i el gènere apocalíptic

Hollywood ha utilitzat tot tipus de recursos per fer-nos imaginar com podria ser l’extinció de la nostra espècie o del planeta: invasions zombis o al·lienígenes, meteòrits que avancen de forma imparable cap a la Terra, dragons que desperten d’un llarg letargi per destruir-nos, edats de gel que converteixen el planeta en una nevera, virus desconeguts capaços d’exterminar els éssers humans, continents amenaçats pel desglaç dels pols o perquè el Sol s’apaga… Títols com Waterworld (1995), Tweelve monkeys (1995), Independence Day (1996), Armageddon (1998), Deep Impact (1998), 28 Days Later (2002), El imperio de fuego (2002), The day after tomorrow (2004), La guerra dels mons (2005), La profecia 666 (estrenat el 6 del 6 del 2006), Children of men (2006, amb un argument que recorda al Mecanoscrit del Segon Orígen de Manuel de Pedrolo), Sunshine (2007), I’m legend (2007), El día en que la tierra se detuvo (2008, remake d’una pel·li del mateix títol del 1951), El fin de los tiempos (2008), Presagi (2009), 2012 (2009), Senyals del futur (2009) o The road (2009) són només els més destacats d’una nissaga esdevinguda gènere.

Terminator (1984) va encetar la veta amb els seus cyborg intentant aniquilar a les persones, però hi ha precedents més remots amb El planeta dels simis (1968) i les seves seqüeles. El que és indubtable és que amb la fi del segle XX va arribar una eclosió de pel·lícules apocalíptiques que encara continua i que sembla no tenir fi.

Joan Ferrer, degà de la Facultat de Lletres de la UdG i professor d’Estudis Hebreus

Els textos bíblics han inspirat infinitat de profecies sobre la fi del món. El degà de la Facultat de Lletres de la UdG, Joan Ferrer, que és expert en l’Antic Testament i professor d’Estudis Hebreus, nega que la Bíblia fos escrita amb la intenció d’anunciar què passaria en el futur. Explica que la confusió arrenca a l’Edat Mitjana fruit d’una lectura dels textos sagrats, i concretament dels llibres de Daniel i de l’Apocalipsi, en un context diferent d’aquells en què van ser escrits. És a partir d’aquest moment, assegura, que neix l’obsessió de “posar una data a la fi del món”.

--Així doncs, els textos sagrats no anticipen esdeveniments?

No, indiquen que el temps del Mal té una i fi i que el control del temps és en mans de Dëu. Durant l’època medieval es llegien els textos en clau mística i es pren de forma literal que els estels cauran o que hi haurà terratrèmols. Són situacions que succeeixen en moments de crisi. Volien saber exactament en quin moment seria i intentaven situar-ho en dates concretes, sovint quan coincidien diversos zeros al calendari.

--Per tant, no té sentit plantejar-se si les suposades profecies bíbliques s’han complert?

En absolut. La profecia no pretén endevinar el futur. Apareixen en moments de por, crisi o persecucions amb la intenció de donar esperança.

--Quina relació hi ha entre les profecies bibliques i les laïques?

Són una lectura moderna dels Textos Sagrats.

--Les profecies apocalíptiques són un tema recurrent…

Apareixen en moments de por envers d’infinitat de coses, la crisi econòmica, malalties o malvestats de tota mena, i els qui les fan pretenen fer troballes enginyoses en els Textos Sagrats. El dia i l’hora que serà la fi del món no el sap ni el Fill de Déu, només el sap el Pare. Ho diu la Biblia de forma explicita. Això tanca qualsevol especulació.

Ai, la premsa! En el fons som uns romàntics...

2012-02-17T17:35:00.002+01:00

Pena, molta pena per la situació que viu el sector de la premsa. No em vull posar nostàlgic, recordar l’edat daurada del periodisme escrit ni plantejar-me què pensaria el pare si li hagués tocat viure aquest final de cicle. Mira que se’ns havia avisat per activa i per passiva del que s’acostava. És més, aquests avisos els havíem escrit molts de nosaltres mateixos per als nostres lectors, però arriba l’hora i resulta que els periodistes no estàvem preparats per a això. Encara que de portes enfora semblem uns escèptics i uns descreguts, en el fons som uns romàntics. Estem tan obsedits a conèixer la realitat dels altres que no ens fixàvem en la que frega la nostra pell. I ara, de sobte, descobrim que el tren és a punt de passar-nos per sobre.

Els diaris de paper desapareixen. Queden les pantalles però el negoci fa aigües. I sense negoci, sense empreses periodístiques que facin diners, és molt difícil que hi pugui haver bon periodisme. I no em parleu de periodisme ciutadà, que una cosa és que qui és testimoni d’un succés enviï quatre tuits explicant el que ha vist i una de molt diferent elaborar una informació clara, objectiva i contrastada d’una forma que resulti atractiva per al gran públic.

Dijous passat, Dinaw Mengestu, un escriptor que col·labora en alguns dels grans mitjans dels Estats Units, explicava en una entrevista a El País que el van enviar a Uganda per escriure un gran reportatge, de deu o dotze pàgines. Quan vaig llegir que havia tingut un mes per recollir la informació i un mes més per elaborar-la i convertir-la en un text em van venir ganes de sortir al balcó i posar-me plorar. Dos mesos per fer un reportatge! En aquestes vuit setmanes, un periodista de casa nostra hauria escrit ben bé quaranta pàgines de diari!

És cert, el periodista reconeixia que havia estat un luxe, i d’acord, pocs mitjans al món es poden permetre un luxe qatarià d’aquest calibre. Però si baixem al nivell del nostre país ens trobem que les vies per fer bon periodisme s’extingeixen a una velocitat que alarma als periodistes i que hauria de preocupar també a la resta de la societat. Per al periodista, les tarifes han caigut tan en picat que ja no et pots plantejar d’anar als llocs per parlar amb la gent. Tot ho has de fer per telèfon o mail, de pressa de pressa, perquè si ets freelance i et paguen 150 euros la doble pàgina, l’única manera que et surtin els números és que siguis capaç d’escriure el text en dos dies com a màxim. I passar de seguida a un altre tema, que sigui divertit i enginyós, o sexy, com em va aconsellar una vegada un inexpert cap de secció.

Alguns pensareu que els periodistes hem estat uns ingenus i que no hem tocat de peus a terra, que això d’internet ja es veia venir, que la informació es llegirà cada cop més a les pantalles i que la gent vol accés lliure a la informació. D’acord, a això no ens hi hem oposat els periodistes. El problema és que l’euro i els vint cèntims que paguem –en el millor dels casos- pel nostre diari mai han servit per cobrir el que costa fer-lo. El benefici venia de la publicitat. Abans que existís internet els anunciants bombardejaven a tota la població per arribar a aquella petita part de consumidors que podien comprar els seus productes. Com que des que hi ha internet el bombardeig és micro -només va dirigit a les persones o col·lectius que els interessen- els diaris ja no serveixen per a segons quines campanyes.

Sense publicitat no hi ha negoci, i sense negoci s’han de retallar despeses, acomiadar a gent, tancar corresponsalies a l’estranger o pel territori, reduir el mínim imprescindible el número d’enviats especials i retallar tarifes. Si les coses no canvien, no trigarem a veure algun diari català que només paga els viatges dels periodistes que segueixen al Barça, i que la informació sobre guerres o eleccions s'elabora amb el que qualsevol navegant una mica destre pot aconseguir per internet.

I tot això ens empobreix, fa que la nostra societat sigui menys democràtica i deixa els ciutadans més indefensos davant dels abusos de poder.

Ara bé, les persones interessades a saber què fa Belén Esteban, qui vulgui estar al dia dels últims models d'smartphones i o com ha anat l'entrenament del seu equip de futbol no han de patir. D’informació d’aquesta mai els en faltarà. Les grans cadenes de televisió, Apple o Turkish Airlines ja procuraran de fer-la arribar als seus destinataris de forma puntual.

¿Tornarem a ser sis milions?

2012-02-09T22:02:00.002+01:00

Publicat a El Periódico el 9 de febrer del 2012

Som menys. El sentit comú i les informacions que anaven apareguent els últims mesos apuntaven cap al que l’Institut d’Estadística de la Generalitat acaba de confirmar: que Catalunya perd població i que això no passava des de la Guerra Civil. Segons l’Idescat, a finals del 2011 érem 1.802 persones menys que a finals del 2010. Les raons de la davallada són diverses i també conegudes. Hi ha més gent que se’n va a viure a altres països que persones que vinguin al nostre i la diferencia entre els que vénen i els que se’n van dóna com a resultat un saldo que resulta insuficient per compensar els pocs fills que tenim.

Com que cada dada estadística reflecteix una realitat complexa, no estarà de més recordar que els 30.242 habitants que Catalunya va perdre entre els anys 1936 i 1940 són, a grans trets, els morts i desapareguts durant la guerra, les persones que es van exilar més tots els nens que van deixar de néixer a causa del conflicte. Clarament, la situació actual no té res a veure amb la de llavors. Però que 72 anys després Catalunya torni a perdre població és significatiu de la situació que estem passant. Per als que abans venien a viure entre nosaltres, Catalunya ha deixat de ser una terra promesa, mentre que cada cop són més els joves i no tan joves sense feina que han de marxar. Però tampoc cal posar-se tremendistes. Si obrim una mica el focus ens adonarem que la pèrdua de 1802 habitants arriba després d’una década en què n’havíem guanyat més d’un milió. És, senzillament, el suflé del totxo que es desinfla. Res sembla apuntar cap a una important caiguda demográfica els pròxims anys. El més probable és que continuem estancats o amb una lleugera tendencia a la baixa. En certa manera, reprenem el camí cap a la Catalunya demogràficament decadent que fa tres quarts de segle ja vaticinava Josep Antoni Vandellós.

¡Pobres homes del temps!

2012-02-07T13:37:00.000+01:00

Tomàs Molina

Els ciutadans ens hem preguntat amb raó aquets dies si no n’hem fet un gra massa amb les previsions de neu. Els homes del temps ens alertaven que podien caure fins a deu centímetres en el territori on es concentra bona part de la població de Catalunya, però que el pitjor serien les glaçades que s’esperaven després.

En l’episodi de neu del 2010, Protecció Civil havia decretat alerta per risc de nevades abundants i localment intenses a partir de 200 metres. Per bé que la notícia ocupés un espai poc destacat en els informatius previs a la nevada, les carreteres van acabar col·lapsades, Barcelona paralitzada i pobles de Girona sense llum ni aigua durant dies. La tempesta va sorprendre el conseller Saura a Mallorca i va servir de munició perquè CiU fustigués durant setmanes al tripartit.

Aquest any ha estat diferent. El temor a veure’s en la posició de Saura fa dos anys ha obligat al conseller Felip Puig a actuar amb un zel al qual estem poc acostumats. Ha fet bé, perquè més val prevenir que haver d’acudir després a rescatar a milers de conductors atrapats en els seus cotxes. El que ha fallat, un cop més, són les previsions dels meteorpologs. Amb tots els radars, satèl·lits i estacions d’observació in situ de què disposen, anticipar quin temps farà demà continua tenint una dosi d’adivinació semblant a la esgrimeixen els grans gurús de l’economia quan ens informen de com evolucionarà l’atur els pròxims anys. Finalment, la neu caiguda va ser molta menys de la que s’esperava, i tot per culpa de la tramuntana empordanenca. Josep Pla ja ho deia; “L’Empordà és un impressionant laboratori meteorològic, un camp de batalla en activitat gairebé incessant entre les dues forces que alternativament dominen, totalment o parcialment, el país”. De vegades faríem bé de fer més cas del que ens diuen els homes de la terra. O de no permetre que unes imatges de radar ens impedeixin veure el cel.

Els pescadors de l'Escala i el capità Schettino

2012-01-29T12:10:00.001+01:00

Aquests dies es pot veure al Museu Marítim de Barcelona una petita exposició sobre el fotògraf escalenc Josep Esquirol (Barcelona 1874-l’Escala 1931). Esquirol va ser un fotògraf excepcional que en el tombant dels segles XIX al XX va retratar el que avui és un municipi turístic quan només hi vivien pescadors i la vida era força més dificil que ara. Esquirol va captar amb la seva càmera unes imatges que ens il·lustren de com era el dia a dia en una comunitat que fonamentalment es guanyava la vida en el mar. Les fotografies ens mostren els avis Niol i Calons vestits amb espardenyes, boina i americanes gastades asseguts al banc de Si no Fos (si no fos per l’esquena, si no fos per la cama…), grups d’homes celebrant la fi de la sega, alguna de les poques famílies benestants que hi havia al poble o els petits negocis que es dedicaven a la producció de taps de suro, espardenyes o anxoves en salaó. Hi ha també les esplèndides imatges de la platja de les Barques plena de teranyines carregades de peix, a més de les instantànies que Esquirol va captar de les incipients excavacions a les ruïnes d’Empúries.

Però de les 3.000 fotos d’Esquirol que es guarden a l’Escala, sens dubte les més expressives són les que pertanyen a la sèrie Caps d’Estudi. Són els primers plans que el fotògraf va fer a uns quants pescadors del poble. Les imatges mostren uns homes ja de certa edat, amb el cap cobert amb barretina, gorres o la caputxa d’un impermeable i en algun cas amb la pipa a flor de llavi, que acumulen tota una vida d’experiència al mar. En les seves mirades profundes, misterioses i insondables, però també sornagueres i lliures, hi endevinem la tranquil·litat d’esperit d’aquells que es guarden molts misteris. En les arrugues dels seus rostres, cremats pel salnitre, la tramuntana i el sol, hi descobrim la imatge clàssica dels llops de mar que durant milers d’anys es van enfrontar als elements en unes condicions precàries, refiant-se només dels rudimentaris mitjans de què disposaven i de la seva experiència.

Contemplant l’exposició del Museu Marítim em preguntava què en pensarien, si encara fossin vius, els pescadors de l’Escala, ells, que sense saber-ho sempre estaven en crisi, de la situació econòmica actual. Potser dirien que som uns marietes que ens espantem a la primera adversitat,. El que és segur és que no entendrien res.

La segona reflexió que feia mentre contemplava les fotos d’Esquirol és què haguessin pensat aquells homes curtits en veure com un vaixell amb més de 4.000 persones a bord, equipat amb la tecnologia més moderna, podia embarrancar amb uns esculls que apareixien en totes les cartes de navegació en una nit serena i de mar calma. Sense conèixer personalment al capità Schettino, no m’estranyaria que haguessin fet uns quants brindis per riure’s un cop més de l’estupidesa humana abans hissar les veles dels seus bots i teranyines i fer-se novament a la mar.

Descans etern als peus del Camp Nou

2012-01-26T20:11:00.000+01:00

Publicat a El Periódico el 25 de gener del 2012

Ja poden morir tranquils. D’aquí a poc, els aficionats del Barça podran ser enterrats al Camp Nou. Bé, diem enterrats tot i que no serà ben bé així. El club construirà un columbari a sota de la graderia Lateral. L’entitat habilitarà un recinte on es puguin dipositar fins a 20.000 urnes contenint les cendres de tots aquells aficionats i exjugadors que hagin manifestat en vida el seu desig de reposar fins a l’eternitat prop de la gespa que un dia van trepitjar els seus ídols. L’operació haurà de satisfer totes les voluntats, les del club, que amb l’operació s’embutxacarà sis milions d’euros, i les dels barcelonistes, que per un mòdic preu descansaran, ni que sigui metafòricament, per sempre més als peus dels grans Messi, Maradona o Kubala.

Imaginem que el columbari es convertirà en un centre de pelegrinació dels familiars cada any quan arribi el dia de Tots Sants, que portaran flors i banderes amb els colors blau-grana al difunt i potser fins i tot entonaran un Tot el camp és un clam… col·lectiu davant tota la col·lecció d’urnes. Això sí, desconeixem què se’n farà de les restes dipositades al Camp Nou si el club decideix un dia traslladar l’estadi a una altra banda.

Quan el columbari estigui finalitzat, serà més cert que mai que el futbol és la religió del poble, que els estadis de futbol són els grans temples on es professa la nova fe i que els futbolistes i els seus entrenadors exerceixen de sants als quals la parròquia venera amb devoció mitjançant estampetes i cerimònies rituals diverses. Els cementiris tradicionals els ha sortit una dura competència. Si l’exemple s’escampa potser aviat també veurem columbaris a les cases on van viure dues divinitats de la societat contemporània com són Michael Jachson o Kim Schmitz, fundador de Megaupload i propietari d’una col·lecció de cotxes en la qual figurava un Rolls Royce que, no deu ser casualitat, lluïa la matrícula God (Déu).

Treballadors virtuals (vWorker, ProjectLinkr...)

2012-01-23T20:23:00.001+01:00

Publicat al suplement Emprenem del diari Ara el 22 de gener del 2012

No trobes feina i et planteges emigrar a un altre país? Potser no serà necessari. Deixa que emigri només el fruit del teu treball i tu queda’t aquí. Gràcies a algunes xarxes virtuals, avui és possible treballar per a empreses de tot el món sense moure’t de casa. Si més no per a determinats professionals.

Portals com vWorker i ProjectLinkr són l’últim en recerca de feina. El seu funcionament és senzill. L’usuari crea el seu perfil i ja pot començar a presentar les seves ofertes als projectes que millor s’ajustin a la seva preparació i expectatives econòmiques. Si la seva proposta surt escollida, ja només li faltarà fer la feina i intentar que el client quedi satisfet.

Segons Joan Torrent, director de la UOC Business School, ens trobem davant les "oficines de contractació del segle XXI”. Un cop d’ull a vWorker confirma aquesta apreciació. En les seves pàgines, treballadors de Tailàndia, Índia, Paquistan, Malàisia, Estats Units, Gran Bretanya, Brasil, Bòsnia, Polònia, Sèrbia, Mèxic, Líban, Grècia o Luxemburg opten cada dia als centenars de projectes que setmanalment hi pengen empreses i emprenedors situats en els punts del planeta més dispars.

Els portals d’outsourcing s’adrecen només a treballadors autònoms. Les feines que s’hi troben estan relacionades amb el coneixement i tenen un nexe comú bàsic: han de poder circular per la xarxa. Aquesta característica converteix vWorker i ProjectLinkr en un terreny abonat per a informàtics, dissenyadors de videojocs o d’aplicacions per a mòbil, dibuixants de còmic, periodistes, bloggers, fotògrafs i, en general, per a creadors de qualsevol tipus de producte digital.

La confiança en aquesta forma de treballar s’estableix a partir d’un sistema d’avaluació mutu treballador-empresari i de l’arbitratge que ofereix la plataforma en situacions de conflicte. Al finalitzar la relació laboral, els treballadors freelance puntuen la forma com s’ha comportat la part contractant, alhora que aquesta puntua el grau de compliment per part del freelance. A la llarga, l’acumulació de projectes realitzats i de notes positives obre les portes a projectes més interessants.

Els portals de treball virtual neixen als Estats Units a finals dels anys noranta quan molts informàtics indis que havien estat contractats per empreses de Silicon Valley comencen a retornar al país d’origen. La seva presència física a Califòrnia havia esdevingut innecessària. L’augment de la velocitat en les connexions a internet i la voluntat de les empreses d’estalviar costos permetia que aquests treballadors seguissin complint amb el seu deure encara que estiguessin a milers de quilòmetres de distància.

“Ens trobem davant d’una revolució”, assegura Joan Torrent. “El naixement d’aquests portals està relacionat amb el futur de les microempreses i amb una nova cultura de vida. És una forma diferent d’organitzar-se: empreses de tot el món treballen per a tot el món gràcies a la xarxa. Això, des del punt de vista professional té unes implicacions grandioses. Trenquem amb la idea del territori i de l’estat-nació”.

Per al director de la UOC Business School, Les noves empreses que es creen ja van en aquesta línia. “És una evidència que per subsistir s’han d’internacionalitzar i a través de la xarxa poden accedir a un mercat de 4.000 milions de persones, que no és poca cosa”. Els avantatges són clars: menys viatges, menys estructura, menys inversió, immediatesa menys despatxos i menys dinars d’empresa. Això sí, puntualitza Torrent, per entrar-hi “és imprescindible” dominar l’anglès, tenir una mentalitat global, experiència en treball en xarxa i en equip, a més de valentia per vèncer les reticències inicials.

“Enlloc de lamentar que la globalització és dolenta i pensar que ens està fent mal, els que ja hi són s’aprofiten d’aquests nous horitzons. El futur de Catalunya, un país petit, passa per aquest tipus d’organització. Hi estem poc acostumats, però el 90% de les empreses catalanes hauran de sortir fora i seguir models de negoci semblants a aquest”.

A Barcelona, Maria Jesús Salido i l’alemany Lars Gerhmann han creat ProjectLinkr. El portal es va posar en marxa a principis d’octubre i tres dies després de presentar-se al SIMO de Madrid ja tenia 400 inscrits. Salido explica que tant ella com el seu soci són freelances i que fa cosa d’un any i mig van detectar una necessitat del mercat i quasi una necessitat social.

“Fèiem de consultors del coneixement i ens adonàvem que a molts col·legues freelance els faltaven eines per trobar projectes, mentre que, d’altra banda, moltes empreses ens utilitzaven a nosaltres com a head hunters. Coneixes algú?, ens preguntaven. Vèiem que, malgrat les xifres d’aturats que tenim, hi ha una gran demanda no satisfeta de talent. Aquí falla alguna cosa!, ens vam dir. I el que falta és intermediació oferta-demanda. Els sistemes que hi havia es basaven en col·locar gent en organitzacions. Ara no és suficient. Avancem cap a una societat del coneixement i cada cop hi ha més gent que no vol o no pot optar a una feina fixa”.

ProjectLinkr té algunes diferències amb vWorker. Mentre que un és en anglès, fa deu anys que funciona i té projectes d’empreses i treballadors de tot el món, el primer s’adreça per ara al mercat castellanoparlant -a principis del 2012 estrenarà la versió anglesa-, té una trajectòria curta i disposa encara d’una oferta limitada.

Una diferència substancial és el pagament dels honoraris. vWorker es queda un percentatge de l’import acordat entre l’empresa i el treballador. ProjectLinkr no cobra res a les empreses i ofereix tres opcions als freelance: una de gratuïta, que permet licitar a un màxim de tres projectes cada mes, sempre que aquests no superin els 500 euros, i tres de pagament (7,99, 15,99 i 25 euros) que donen accés a un major nombre de possibilitats de treball.

L’altra qüestió important és l’abonament dels honoraris per la feina realitzada. En el cas de vWorker, les quantitats acordades entre les dues parts queden en dipòsit pel portal fins que treballador i empresa validen el compliment de l’acord. ProjectLinkr pretén implantar el mateix model, tot i que per ara deixa que les dues parts trobin la solució que més els convingui.

Nous clients i males experiències

La contractació de col·laboradors que es troben a milers de quilòmetres de distància i l’establiment d’un sistema de treball en línia es troba a les beceroles al nostre país. És per això que les experiències que expliquen els pioners basculen entre la fe davant d’un sistema de treball que s’obre pas i la decepció.

“La primera i l’última vegada”. David Villanueva, propietari de l’empresa de videojocs Mifune Games, de Reus, explica que la idea de contractar una empresa índia per realitzar un projecte va ser frustrant. “Et prometen que allà tothom sap fer de tot però al final vaig haver-me d’anar-me’n a viure a l’Índia mig any per acabar-lo. Arribes a la conclusió que no surt a compte. Hi has hagut de dedicar més recursos del que et pensaves, i del que et volies estalviar, res de res. El barat surt més car”.

Ara, Villanueva prefereix treballar amb col·laboradors catalans, amb els quals, si cal, es pot reunir cara a cara. Tot i això, segueix pensant que l’outsourcing té un gran futur. Ho demostra que estudis com Disney estan implantats a la Índia.

Per a Leonardo Pereira, en canvi, l’experiència és positiva. Fins ara, aquest comunicador social ha fet sis projectes a través de ProjectLinkr i per a ell els avantatges són clars: trobar nous clients, donar-se a conèixer, immediatesa a l’hora de tancar encàrrecs, una gestió còmoda dels projectes i conèixer de primera mà les necessitats del mercat. Com a inconvenients només en cita un: algunes empreses esperen que els treguis les castanyes del foc amb unes tarifes “tirades de preu”.

Cap a una hisenda global

Les col·laboracions laborals realitzades via web per a empreses d’altres països es troben en un llimb legal. La feina circula per la xarxa sense control i de la mateixa manera ho fan les retribucions que el treballador rep a canvi. Sobre el paper, un freelance català que, per exemple, hagués col·laborat amb una empresa de Singapur hauria d’emetre una factura, amb el seu IRPF i IVA corresponents. A la pràctica, poca gent ho fa. L’interessat rep una transferència que Hisenda no té manera de saber d’on ve. És un territori abonat per a tota mena de picaresques, des de l’obertura d’oficines fantasmes en paradissos fiscals fins a ordres de transferència a bancs andorrans.

El gestor Francesc Guasch creu que els estats no tenen forma de controlar les relacions laborals transfrontereres. Apunta que l’única fiscalització que Hisenda podria introduir seria a partir dels ingressos. Només es podria actuar quan es detectés que un individu rep de manera regular ingressos per valors alts i sense justificar, però per a això s’hauria d’obligar la banca a informar-ne. “Els tècnics s’hauran de plantejar algun dia com controlar la globalitzacio –reflexiona Guasch-, perquè aquesta nova forma de treball es converteix en una nova manera de fer diner negre”.

El director de la UOC Business School, Joan Torrent, opina que les possibilitats que obren les noves tecnologies de treballar des del teu ordinador posen de relleu la fi de les hisendes nacionals, organitzades a partir dels estats-nació, i la “necesitat d’una fiscalitat i d’una governança globals, tal i com també s’exigeix als mercats financers”.

Tot el que s'ha de saber per córrer

2012-01-23T20:16:00.000+01:00

Publicat al diari Ara del 23 de gener del 2013

Era l’any 2006. Em vaig inscriure a la Mitja Marató de Granollers com a prova preparatòria per a la Marató de Barcelona, que es corria el mes següent. Per a aquella edició, la cursa del Vallès comptava amb un participant excepcional, l’etìop Haile Gebrselassie. Els corredors normalets com jo encara fèiem el camí de pujada que ell ja tornava, destacat en primera posició, corrent amb un envejable somriure d’orella a orella. Anava a una velocitat inconcebible, i acabaria guanyant amb una marca d’una hora i set segons. 23 minuts més tard, creuava la línia d’arribada un servidor, exhaust però feliç per haver pogut compartir, encara que fos de lluny, una competició amb un dels millors atletes de tots els temps.

Una de les grandeses de la Mitja de Granollers és donar als atletes de cap de setmana la possibilitat de córrer al costat de grans professionals. Certament, la prova és a l’abast de moltes persones que corren amb regularitat pels nostres pobles i ciutatss. Tot i això, requereix una preparació prèvia específica.

Per prendre la sortida en una cursa de 21 quilòmetres cal tenir l’hàbit de córrer. És necessari estar acostumat a distàncies de deu quilòmetres, és aconsellable tenir experiència en curses sobre aquesta distància i hauria de ser obligatori sotmetre’s a una revisió mèdica que descarti l’existència de cardiopaties. A partir d’aquesta base, podem afrontar l’entrenament concret per a aquesta cursa.

Per a un debutant, la preparació ha d’anar orientada a aconseguir creuar la línia d’arribada, millor si pot ser amb el cap ben alt. L’aspirant a migmaratonià haurà de treballar el fons, incrementant de forma progressiva la distància correguda, d’uns vint quilòmetres setmanals fins a arribar als quaranta acumulats de dilluns a diumenge. És aconsellable reservar-se dies de descans i intercalar alguna sessió llarga, d’uns quinze quilòmetres, abans de la cursa.

No cal haver corregut 21 quilòmetres en una sessió d’entrenament per presentar-se a la línia de sortida amb garanties d’èxit. En canvi, és aconsellable reservar la setmana de la competició a entrenaments lleugers i al descans, amb només alguna punta per mantenir el to muscular.

I arribem al gran dia. Haurem esmorzat tres hores abans de començar a córrer i la nit anterior haurem sopat bé. Cal que portem roba molt lleugera, uns mitjons de qualitat, calçat per córrer (no serveix qualsevol calçat esportiu) i un número més gran del que utilitzem habitualment. El que mai s’ha de fer: estrenar sabatilles el dia de la cursa.

Per evitar les erosions, ens posarem vaselina als peus, a l’entrecuix i als mugrons (també els homes). El fregament continuat de la roba xopa de suor amb la nostra pell pot arribar a ser molt dolorós i fins i tot provocar ferides.

I ja podem començar a escalfar. Trotarem a un ritme suau com a mínim un quart d’hora abans que es dongui la sortida, i ho alternarem amb estiraments suaus però continuats dels músculs de tot el cos. Uns minuts abans de l’hora indicada, ens dirigirem a la línia de sortida i ens traurem les peces de roba sobreres.

La cursa és a punt de començar, però ja sabem a quin ritme hem de córrer? No? Doncs ho hem de tenir claríssim. És molt important començar a córrer amb una idea clara de quin ritme intentarem seguir. Com saber-ho? Per exemple: si el nostre ritme habitual d’entrenament és de 4 minuts 30 segons el quilòmetre i el de curses de deu quilòmetres de 4 minuts 15, per a la nostra primera mitja seria aconsellable intentar anar a 4m35 el quilòmetre. Després, un cop portem recorreguda una bona distància, podrem afluixar o accelerar en funció de com ens sentim.

Un cop hem fixat el nostre ritme, hem de trobar la manera de seguir-lo de forma constant durant els 21 quilòmetres. Els últims temps han guanyat molts seguidors els sistemes de posicionament global (GPS) adaptats als telèfons mòbils o en forma de rellotge. Tot i això, la manera més fàcil és seguir els corredors-guia que l’organització posa al servei dels inscrits. Són atletes experimentats que faran tota la cursa a un ritme predeterminat perquè tothom els pugui seguir. Són clarament visibles: porten un cartell a l’esquena que indica 1h20, 1h30…

Si utilitzem pulsòmetre i abans hem fet curses de 10 quilòmetres, hauríem de fixar un ritme cardíac un 10% inferior a l’habitual per acabar d’una forma digna.

A falta de pulsòmetre, l’única manera de calcular el nostre ritme serà amb un rellotge i fer càlculs mentals sobre la marxa. Així, haurem d’estar atents als cartells indicadors que l’organització situa al llarg del recorregut.

Com a norma general, hem de començar corrent a una velocitat a la qual sentim que el nostre cos va sobrat. D’aquesta manera, quan ens enfrontem a la segona part de la cursa, l’energia estalviada al principi ens servirà per pal·liar la davallada física que de forma inexorable arribarà.

Si ens hem administrat bé, el més habitual és que completem la segona part del recorregut igual o fins i tot lleugerament més ràpid que el primer. Per contra, si ens hem refiat només de les sensacions, si hem badat o si hem intentat seguir algú més fort que nosaltres, quasi segur que perdrem molt temps en els últims quilòmetres. En resum, ens hem de resignar a perdre una mica de temps al principi per evitar una gran pèrdua en el tram final.

I per últim un consell universal per a qualsevol prova de fons: beure de forma regular, fins i tot sense tenir set, en cada avituallament. Per més fred que faci, l’exercici intens suposa sempre una gran pèrdua de líquids.

Amàlia Blázquez (48 anys)

Deixar de fumar li havia suposat engreixar-se dotze quilos i, com que el seu marit corria, ella s’hi va apuntar. El seu objectiu: la mitja marató de Granollers. I així, gairebé sense adonar-se’n, l’Amàlia va canviar l’hàbit de fumar per l’hàbit de córrer.

Va ser tot un repte, reconeix. Tenia 46 anys i en feia tres que no practicava esport. Com qui diu, començava de zero. I disposava només de quatre mesos per preparar-se. Va estar ben assessorada, això sí. És de Granollers, ella, i l’Ajuntament de la ciutat ofereix als seus ciutadans uns cursos perquè qualsevol que vulgui pugui iniciar-se en els secrets de l’atletisme.

Les primeres sessions van ser dantesques. Corrien un minut i s’havien de parar perquè s’ofegaven. Caminaven una mica, trotaven i quan el ritme cardíac s’havia recuperat reprenien la cursa un minut més fins que el cos tornava a dir prou. I així durant 50 minuts, tres dies a la setmana, “patint molt” però també veient els progressos, que van arribar. Al cap d’un mes, l’Amàlia i els seus companys de grup ja eren capaços de córrer un quart d’hora seguit, després mitja hora, una hora… fins que el dia de la cursa va poder fer els 21 quilòmetres sense aturar-se. Al creuar la línia d’arribada, es va posar a plorar “com una boja”. Pel dolor que sentia en un peu i per les emocions contingudes durant dues hores i 24 minuts d’esforç i lluita contra la lògica.

Carles López (52 anys)

Feia més de vint anys que no feia esport. Bé, algun partidet de veterans de tant en tant i alguna partida de golf. Quan el setembre passat, circulant amb cotxe per Granollers, ella i la seva dona van veure un nombrós grup de persones que corrien juntes. I aquells què fan?, es van preguntar. Tot va ser saber-ho i apuntar-s’hi. Al cap i a la fi, necessitaven perdre “uns quilets” i guanyar una mica de forma física, perquè el seu fill ja té 6 anys i cada vegada els costava més seguir-lo.

Va ser un encert, reconeix el Carles. Ell no és d’aquells que els agrada tancar-se en un gimnàs, nedar o anar en bicicleta. “Ni córrer sol, que és més avorrit que la punyeta”. Córrer amb altra gent li serveix per motivar-se i per obligar-se a assistir a totes les trobades amb els amics en un ambient cordial i “sense competitivitat”.

Ja fa quatre mesos que corre, i el Carles té marcada en el calendari la data del pròxim 5 de febrer. Serà el dia de la seva estrena en una mitja marató, el seu gran repte. Reconeix que està entre il·lusionat i espantat davant del desafiament d’aconseguir acabar la Mitja de Granollers. Per intentar tenir-ho tot sota control, els Reis li han portat un mega-rellotge equipat amb pulsòmetre i GPS, tot i que és conscient que al final el que de veritat comptarà seran les forces i com se senti aquell dia. “L’important és acabar-la, i després, a seguir corrent per fer salut”.

Apaga el mòbil

2012-01-23T09:08:00.000+01:00

Publicat al diari Ara el 20 de gener del 2012

La Filharmònica de Nova York va interrompre el passat dia 10 de gener un concert per un mòbil que sonava insistentment a la sala. El director de l’orquestra, Alan Gilbert, va ordenar als músics que paressin, va baixar de l’escenari i, visiblement irritat, es va dirigir al propietari del cel·lular. “¿Està apagat? ¿Tornarà a sonar”, li va dir. La radical forma d’aturar el senyal emprada per Gilbert posa sobre la taula el debat sobre la intromissió que, en moments de silenci o de quasi absència de soroll, aquests petits aparells poden arribar a suposar en la vida d’altres persones.

A Catalunya, el director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Pablo González, tampoc suporta que algú trenqui el silenci quan dirigeix la seva formació. Ell va fer aturar un concert pel soroll que arribava de la platea. En el seu cas la molèstia no estava causada per un mòbil, sinó per una senyora que, des de la segona fila, es ventava de forma escandalosa.

Pablo González reconeix que és freqüent sentir mòbils o altres sons aliens al de l’orquestra durant els concerts. “Si es produeix en moments delicats, és terrorífic i desconcentra moltíssim”. I això és el que va passar la primavera passada, quan l’OBC començava a interpretar la Desena Simfonia de Mahler. “Hi havia una dona a la segona fila que feia moltíssim soroll amb el ventall i sense pensar-m’ho, vaig parar i vaig demanar silenci. El públic va respondre fantàsticament, es va posar a aplaudir i vam tornar a començar”.

En el cas del teatre, un portaveu del Teatre Nacional de Catalunya explica que, tot i que abans de començar les funcions sempre es recorda als espectadors que apaguin els seus aparells, passa sovint que en soni algun durant l’espectacle. En situacions com aquesta, els acomodadors s’encarreguen de verificar que la situació s’ha normalitzat i no es produiran més alteracions.

Però ningú treu als actors la molèstia causada. “Ells miren de no distreure’s, i molts s’emprenyen, i al finalitzar la funció ho comenten. És la contaminació amb què han de conviure en la seva feina, com la tos, el soroll dels carmels que es desemboliquen per apagar-la o la gent que xerra”, afegeix la mateixa font.

Està clar que hi ha una cosa pitjor que un telèfon que sona, i és un propietari que respongui, encara que sigui en veu ben baixa i per dir: “No em truquis ara que no m’hi puc posar: sóc al teatre”.

I si el mòbil causa molèsties en els grans temples de l’alta cultura, en els multicinemes de crispetes i cocacoles gegants són el pa de cada dia, en especial durant les sessions de tarda dels cap de setmana. Allà, el problema ja no són només els mòbils que sonen, sinó els espectadors que es desentenen de la pel·lícula i es dediquen a jugar amb el mòbil o a xatejar per internet amb el seu smartphone de pantalla gegant. La falta de vigilància ajuda poc a solucionar-ho.

En alguns cines dels Estats Units són més radicals. Es prohibeix de forma taxativa l’ús de mòbils, per parlar o per a qualsevol altra cosa. Si es detecta un espectador que n’està manipulant un, és expulsat sense contemplacions.

De vegades els enxampats són els propis actors. El passat mes de desembre, Alec Baldwin esperava, jugant amb el seu mòbil, per embarcar-se en un vol d’American Airlines. La policia li va impedir de pujar a l’avió i el va fer fora de la zona on s’havia produït l’incident.

Fins ara, els avions han estat un dels últims reductes lliures de mòbils. Per quant temps? El 2007, l’Agència Europea de Seguretat Aèria va aprovar que es puguin fer trucades pel mòbil durant els vols. Tot i que de moment les companyies han estat molt prudents a començar a aplicar la normativa, la situació podria canviar aviat. La possibilitat de fer trucades durant els vols suposaria una font d’ingressos extra per a les línies aèries.

A les esglésies canàries recorden que Déu no necessita mòbil

Les molèsties ocasionades pel mòbil no són exclusives del món de la cultura. Les principals esglésies sovint tenen a l’entrada cartells a l’entrada que indiquen la prohibició de fer o rebre trucades. Tot i això, el cert és que aquestes es produeixen amb molta més freqüència del que els capellans i la majoria d’assistents a les cerimònies religioses desitjarien.

A les illes Canàries, la diòcesi ha endagat una campanya per evitar que, en moments que haurien de ser de meditació i recolliment, comencin a sonar els telèfons, alguns d’ells amb melodies no precisament discretes. Han editat uns cartells que, sota el lema “per comunicar-se amb tu, Déu no necessita el mòbil”, convida els feligrosos a desconnectar els aparells a l’entrar al temple. Els cartells estan disponibles en format pdf al web diocessal perquè els capellans de les parròquies puguin imprimir-los i col·locar-los en llocs visibles de les esglésies.

“A l’Església hi anem a escoltar la paraula de Déu, no l’immisericorde ring-ring d’una tecnologia maleducada… Aquest no és un tema religiós –s’adverteix en el text de la campanya-: és només un tema d’educació”.

A Mèxic s’ha arribat més lluny. En algunes parròquies de la província de Monterrey, els capellans han fet instal·lar inhibidors de procedència militar que impedeixen les comunicacions inalàmbriques durant els oficis religiosos.

Els mòbils als jutjats

En els jutjats també són freqüents els incidents que tenen com a protagonista un cel·lular. El més recent el va protagonitzar, el passat 26 de desembre, Juan Climent, el magistrat que presideix el tribunal del jurat que jutja l’expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps. Climent va expulsar a una persona del públic a qui li havia sonat el mòbil. “Que surti de la sala qui té el mòbil funcionant”, va demanar, de mal humor. “Ja som grandets per recordar permanentment que s’ha de guardar silenci”, va recordar el magistrat als assistents.

El civisme tecnològic dels japonesos

Al Japó resulta insòlit sentir un telèfon mòbil quan viatges en tren o metro i, en general, en la majoria d’espais públics. En els trens hi ha avisos perquè els usuaris posin els seus aparells en mode vibració. La pràctica totalitat dels japonesos segueixen les indicacions al peu de la lletra. De la mateixa manera, tothom fa cas dels cartells que ordenen apagar el mòbil quan seuen prop dels seients reservats per a gent gran, embarassades o malalts, per si es donés el cas que alguna d’aquelles persones utilitzés un marcapassos.

Al país de l’Extrem Orient no se senten les melodies dels mòbils fora de l’àmbit estrictament privat. Alhora, és també infreqüent veure algú parlant des del seu terminal al metro. És el que el blocaire Antonio Delgado anomena “civisme tecnològic”. Per als japonesos, és una mena de respecte natural que els ciutadans d’aquell país guarden amb les persones que els envolten, en especial en llocs d’elevada concurrència. Allà, ningú gosa trencar el silenci. Forma part de la seva manera de ser, tan diferent de la dels països mediterranis. Potser aquí també ens hauríem d’aplicar la dita oriental que diu: no trenquis el silenci si no és per millorar-lo.

La molèstia de les pantalles gegantines

De les primeres generacions de mòbils podia molestar el so produït per les trucades i els SMS entrants o les converses que els seus propietaris mantenien en entorns on és norma, si més no d’educació, guardar un escrupolós silenci. Amb l’arribada dels smartphone, el problema ja no és només el so. Els telèfons més sofisticats poden arribar a ser empipadors per altres motius. Les seves pantalles, gegantines i lluminoses com una llanterna, poden destorbar als espectadors que tenim asseguts al voltant nostre durant la projecció d’una pel·lícula. I la generalització de les connexions a internet pot implicar que la persona que tenim al costat es passi mitja pel·lícula, mig concert o mitja obra de teatre connectada amb un món que té poc a veure amb el li està passant davant dels nassos.

Avui, en la pràctica totalitat de cines, teatres o auditoris hi ha cartells que mitjançant una icona, donen el missatge de prohibit mòbil. El cartell sovint no explicita l’obligació d’apagar el terminal. De tota manera, encara que nosaltres ho fem, és possible que molts usuaris es limitin a silenciar-lo per poder seguir manipulant l’aparell al seu gust. Al final, com en tot, és una qüestió d’educació i tolerància.

Equity Point: albergs catalans a la conquesta dels Estats Units

2012-01-16T09:16:00.003+01:00

Publicat al suplement Ara Emprenem, del diari Ara, el 15 de gener del 2012

Habitació a l'Equity Point New York

Equity Point és una empresa atípica dedicada a un sector atípic. Va començar sent un negoci familiar, amb una modesta casa de colònies a Pla de l’Estany, i avui té una xarxa de nou albergs de joventut distribuïts per Barcelona (Passeig de Gràcia, Gòtic i Barceloneta), Girona, Madrid, Lisboa, Londres, Marràqueix i, l’última incorporació, Nova York. L’empresa factura deu milions d’euros l’any, té una plantilla de 140 treballadors i uns plans ambiciosos per oferir, en dos anys, allotjament assequible per a viatgers independents en les principals ciutats dels Estats Units.

Oriol Badia (37 anys) se sent incòmode amb l’etiqueta de director general d’Equity Point. Però aquest és el càrrec que li correspon dins d’una empresa en la qual cap dels seus treballadors supera els 40 anys d’edat. Al cap i a la fi, ell és qui ha posat en peu un petit imperi dins d’un sector en el qual fins ara només s’hi fixaven entitats benèfiques i petits empresaris locals.

El nom de l’empresa té a veure amb la filosofia igualitària que impera en els albergs de joventut i sembla que també en la vida d’Oriol Badia. “Els albergs són el punt on tothom és igual. Quan comparteixes llitera amb gent que no coneixes, la resta deixa de tenir rellevància”.

Es podria dir que Badia s’ha passat mitja vida compartint casa i habitació. Dels 10 als 18 anys, es va criar en la casa de colònies Mas Pagès, que els seus pares tenien a Vilademuls. Els dies de màxima ocupació, li tocava deixar lliure l’habitació on dormia i ocupar el sofà de la sala d’estar.

Després d’acabar la carrera d’Econòmiques, el pare d’Oriol Badia i un soci van comprar una clínica que havia fet fallida al barri de La Salut, a Barcelona. Van provar dos negocis sanitaris i tots dos van resultar fallits. És en aquest moment de replantejament que entra en joc el fill, que llavors tenia 23 anys. “I si fem un hotel per a grups, similar a la casa de colònies?”, va plantejar.

Badia va intuir que podia ser una bona cosa. En la ciutat post-olímpica hi havia encara una pobra oferta d’allotjament per a joves. Tot el que funcionava eren els albergs de Mare de Déu de Montserrat, els que gestionaven la fundació Pere Tarrés al carrer Numància i l’Ajuntament a la Ciutadella, a més del mític Kabul de la plaça Reial.

“Em vaig equivocar de concepte, radicalment”, reconeix Badia quan mira enrere. “Dos anys després, ens vam adonar que la facturació que generaven els motxillers era molt superior a la despesa que feien els grups”. El negoci eren els joves que, en el seu peregrinatge per Europa, arribaven a Barcelona a la recerca d’experiències i que, sense cap mena de publicitat, acabaven trobant en el seu establiment un lloc net, segur i econòmic per estar-se. Sense buscar-ho, la família Badia acabava de trobar un nínxol de mercat verge. Sense cap mena de dubte, era a aquells viatgers, amb ganes de conèixer a persones d’altres procedències però amb les mateixes inquietuds, a qui s’havien de dirigir.

Així va néixer Equity Point. Oriol Badia tenia la mateixa edat que molts dels seus clients i tot i que fins llavors no havia viatjat gaire, es va llençar de cap en una idea que l’entusiasmava. “Estava preparat per entendre què volien –reconeix-. Se m’obria un món sensacional, de gent oberta i amb ganes comunicar”.

A partir d’aquest moment, els fets es desencadenen. L’empresa decideix apostar per albergs situats al centre mateix de la ciutat. L’any 1999, tanca l’alberg de La Salut, el 2001 n’obre un de nou al carrer Vigatans, al cor del Born, el 2002 a la Barceloneta, al costat del mar, i el 2003 a Madrid.

De cop i volta, però, els plans d’expansió per Espanya estronquen. Quan negociaven l’obertura d’un nou establiment a Sevilla, descobreixen que la normativa impedeix l’obertura d’albergs privats. I el mateix passava en altres ciutats de l’Estat. Sense possibilitat de posar lliteres a les habitacions, els plans de créixer en el mercat més proper es van veure frustrats.

La sortida passava per internacionalitzar-se i per fer albergs més grans. Abans, però, calia aprendre i redimensionar l’empresa. Serà així com Equity Point posarà en marxa el seu vaixell insígnia, un alberg de 400 llits al Passeig de Gràcia, cantonada Consell de Cent, just davant del selecte Hotel Mandarin. “Hi havia un risc –comenta Badia-, perquè mai ningú no havia provat res semblant, i de fet encara no n’existeix cap de tan gran, almenys que jo conegui. Però l’aposta surt bé i Equity es converteix en un operador d’albergs rellevant a Europa”.

A partir de l’obertura, el 2005, de Passeig de Gràcia, els treballadors d’Equity Point dedicaran els dos anys següents a aprendre a gestionar un edifici d’aquelles dimensions. “Ningú t’ensenya com portar un alberg. Ho hem après de forma autodidacta, fent de motxiller, viatjant molt i a base d’assaig-error”, reflexiona Badia.

Mentre es defineix el pla d’expansió, el capital social de l’empresa creix gràcies a la incorporació d’inversors privats i del fons d’inversió Invercat, participat en un 40% per la Generalitat a través d’Acc10. Avui, el 83% d’Equity Point segueix en mans privades i el 17% restant pertany a Invercat.

La següent tongada d’inauguracions comença el 2008 amb Marràqueix i continua amb Girona el 2009, Lisboa i Londres el 2010 i de nou Madrid el febrer del 2011, tancant l’anterior alberg i obrint-ne un de més gran a pocs passos de la Puerta del Sol.

L’última incorporació, del passat mes de novembre, és Nova York. El primer alberg de l’aventura ianqui de la cadena té una situació immillorable: entre els carrers 41 i la Setena Avinguda, davant del metro de Times Square i molt a prop de l’històrica seu del New York Times.

Per a la seva aventura nord-americana, Equity Point compta amb un soci local, la inversora immobiliària DMR. L’amic americà ha aportat el 90% del capital per a la compra de l’immoble de Nova York, mentre que l’empresa catalana es fa càrrec del percentatge restant i de la gestió del negoci.

Chicago, Boston, Los Angeles…

L’Equity Point NYC és tot just el primer dels set establiments més que l’empresa té previst obrir als Estats Units en dos anys. El proper serà també a Nova York, i a continuació seguiran els de Chicago, Boston, Washington, Miami, Los Angeles i San Francisco.

L’expansió pel nou continent té un doble objectiu, explica Badia. D’una banda, la pobra oferta d’albergs que hi ha en aquell país ofereix unes grans possibilitats de creixement. De l’altra, Equity Point vol ser present al país d’on procedeix entre un 25 i un 30% dels seus clients. Ho fan per una qüestió de marca. Tenen comprovat que moltes de les persones que han dormit en els seus establiments repeteixen quan visiten una altra ciutat.

En paral·lel a l’expansió pels Estats Units, continuarà també el creixement a Europa. Començarà amb un quart alberg a Barcelona, “més gran que el de Passeig de Gràcia”, seguirà un segon a Londres encara per concretar i hi ha quatre projectes per obrir-ne a Florència, Venècia, Amsterdam i Budapest. Sobre aquests projectes, però, Badia es mostra caute. “Les normatives locals eren i segueixen el gran problema que tenen els allotjaments juvenils perquè es converteixin en un sector turístic potent”, es lamenta.

Badia diu que hi ha un gran desconeixement sobre “què és i com funciona aquest negoci”. No vol explicar-ho gaire perquè ara té bones relacions amb l’Ajuntament, però quan va demanar permís per obrir l’alberg del Passeig de Gràcia, els tècnics li van dir que ni parlar-ne, que al Passeig de Gràcia no podia ser. Fins que a base d’arguments, sis mesos més tard va aconseguir l’anhelat permís.

Com rendibilitzar un lloguer al Passeig de Gràcia?

Com rendibilitzar un edifici de set plantes situat al Passeig de Gràcia quan el lloguer supera els 700.000 euros anuals i quan el client paga un preu mig de 22 euros la nit? D’entrada, encabint-hi molta gent. Allà on un hotel podria donar cabuda a un màxim de 150 persones, en un alberg n’hi dormen 400. Entre 15 i 20 treballadors, en funció de la temporada, són suficients per gestionar un establiment que, lluny de qualsevol luxe, es distingeix per l’austeritat. Pel preu del llit els hostes tenen connexió wifi i esmorzar inclòs, però s’han de conformar amb lliteres metàl·liques, matalassos d’escuma i papereres de plàstic.

El 60% dels clients d’Equity Point són joves d’entre 25 i 30 anys que han acabat els estudis universitaris i que no tenen família, hipoteca ni gos. Han invertit els seus estalvis en un llarg viatge de descoberta que els portarà per diferents països del món durant uns mesos.

A l’hora de comercialitzar els 2.300 llits que Equity Point té distribuïts per set ciutats diferents, l’empresa té la dificultat que comercialitza llits, no habitacions. En el cas de Passeig de Gràcia, si fos un hotel n’hi hauria prou amb 70 gestions per omplir l’establiment. Al tractar-se d’un alberg, són necessàries 400 operacions per aconseguir el mateix resultat.

Hi ha també la singularitat del client. El free independent traveller rebutja fer la seva reserva a través dels portals hotelers i ser tractat com a client. Els viatgers independents volen ser amos de les seves decisions i tenir la sensació que són ells els que descobreixen on s’allotjaran. Des d’Equity Point, intenten que, encara que ho sembli, aquest encontre no sigui gens casual. És per això que fomenten la prescripció boca-orella i que són presents en totes les xarxes socials.

Vides duals

2012-01-13T15:53:00.001+01:00

Publicat al diari Ara el 13 de gener del 2012

Joan Margarit

Tots quatre tenen una doble vida professional. Potser una faceta preval per damunt de l’altra, és possible que una de les dues hagi estat més vocacional que l’altra, però en totes dues s’hi han bolcat amb la mateixa passió. Lluny de pensar que una de les ocupacions triades era un sacrifici, els polifacètics protagonistes del reportatge expliquen, convençuts, que aquesta dualitat els ha enriquit professionalment i els ha fet créixer com a persones.

Pablo Ley, dramaturg i botiguer

“A la merceria hi he après teatre”

La relació del dramaturg Pablo Ley (50 anys) amb la seva merceria és una història sentimental. El negoci ha pertangut a la família des del 1927 i ell, malgrat que la vocació el portava cap al teatre, sempre hi ha estat al darrera. Als 7 anys ja treia el nas per damunt del taulell, i ara, que ha superat els 50, treu més de mig cos per sobre del mateix moble des del qual la seva mare i la seva àvia havien despatxat milers de betes i fils a les veïnes del barri.

La merceria es troba a la cantonada Rosselló-Girona, en ple Eixample barceloní. És un establiment petit, que conserva el terra hidràulic i els mobles originals. El 1999, al morir la seva mare, ell i les germanes es van dir que no podien tancar-la. La vida de tots ells, els records familiars, anaven lligats a aquell espai.

“A algú li pot semblar una tonteria però per a nosaltres és com l’altar familiar”, reconeix sense embuts. “Aquí hi he après teatre, perquè la mare era una actriu excepcional i una gran narradora. Tu acabaves de veure la mateixa pel·lícula que ella però te la tornava a explicar i sens dubte t’agradava més la seva versió. Necessitava fer teatre per vendre”.

Pablo Ley va agafar les regnes del negoci. Durant uns anys, compagina la venda de mitges i mitjons amb la redacció de crítiques teatrals. Havia treballat també amb la Fura, Calixte Bieito, Bigas Luna o Carme Portacelli, que precisament l’havia cridat per fer la dramatúrgia de L’auca del senyor Esteve pel coneixement que tenia del comerç tradicional. Fins que el 2004 abandona la feina de crític i es bolca de ple en el teatre. Ara no pot dedicar a la merceria tant temps com caldria, però el negoci està condemnat a desaparèixer, confessa amb un nus a la gola.

Mara Dierssen, neurobiòloga i músic

“Sempre has de renunciar a coses, està clar”

Té la sort que no li agrada la televisió i que dorm poc. Perquè el dia només té 24 hores i ella, moltes coses a fer. Es podria dir que en aquesta dona conflueixen tres persones. D’una banda, hi ha la Mara Dierssen (50 anys) musical, la que als 13 anys va entrar en un coral de Santander creada per una musicòloga aficionada a recuperar partitures oblidades dels grans mestres de capella espanyols. S’hi va estar dotze anys, en aquell grup, cantant a un nivell semiprofessional, anant de gira per Espanya i a l’estranger i gravant un disc que obtindria un premi del ministeri de Cultura. Dins de la coral,, ella hi aportava la seva veu de soprano i n’ocupava la direcció suplent.

Hi ha també la Mara Dierssen científica, la neurobiòloga que fa de coordinadora al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, la que va ser presidenta de l’International Behavioural and Neural Genetics Society, la que publica articles en revistes científiques de tot el món, la que dóna classes a la Ramon Llull i la que creu en la “responsabilitat social” dels científics.

I encara hi ha una tercera Mara Dierssen, la mare de quatre nois als quals ha hagut d’educar. Tres vides paral·leles, en una sola persona. “Incompatibilitats? Depèn de les ganes que en tinguis. Sempre has de renunciar a coses, està clar”. En el seu cas, va renunciar a la música culta, es va bolcar en el rock i va trobar un punt d’unió entre la ciència i el cant. Acabava de descobrir que la música també té una implicació social. Va participar en diferents agrupacions per integrar a les persones discapacitades, però del projecte del que se sent més orgullosa és del que fa amb afectats per síndrome de Down. “Els científics hem de saber que darrera dels tubs d’assaig hi ha persones”, pregona.

Joan Margarit, poeta i arquitecte

“Alguns poetes opten per una vida monàstica”

Per influència del romanticisme, associem la figura del poeta amb la imatge d’un ésser torturat que viu aïllat del món. Joan Margarit (73 anys) fuig d’aquest estereotip. Per a ell, el poeta ha d’estar immergit en la realitat per poder beure cada dia en les seves fonts. Sempre li ha agradat compartir quotidianeïtat amb els que l’envolten, bé fos en un bar anònim o en una obra envoltat de paletes. Perquè se n’ha fet un fart, de visitar obres. L’autor de Casa de Misericòrdia, guanyador d’una quinzena de premis literaris, va estudiar arquitectura i ha dedicat més de 40 anys al càlcul d’estructures.

Per a Margarit, les dues activitats han estat complementàries. “En cert sentit he tingut dues vides, però si de les dues n’agafes una, la de poeta, t’adones que per fer de poeta has de tenir una vida, sexual, sentimental, econòmica, professional... Sinó, de què escriuries?”. Això sí, quan estudiava va deixar penjats els estudis dos anys per escriure articles científics a Plaza & Janés. Va ser un error. Les dues activitats eren massa properes. La poesia li demanava exclusivitat i distanciament.

Avui, jubilat de l’arquitectura, Margarit creu que dedicar-se a dues coses al mateix temps li ha aportat flexibilitat. “La poesia vol món real per veure què hi ha al darrera. A mi sempre m’ha agradat visitar obres. Abans d’anar-hi entrava en qualsevol bar i escrivia una estona, i quan acabava la feina hi tornava. Alguns opten per portar una vida monàstica plena d’experiències místiques, viure al marge del món. No és la meva. Jo prefereixo entrar dins la vida fins al coll”.

Eduard Estivill, metge i cantant

“Els pacients em senten més proper”

És conegut com a metge i pel mètode que va idear per fer dormir els nens. El que la majoria ignora és que porta més anys cantant que no pas exercint la Medicina. Tot va començar als 16 anys. Li van regalar una guitarra al seu germà petit i com que no la feia servir, l’Eduard Estivill (63 anys) se la va apropiar. Amb els tres acords que algú li va ensenyar, va començar a tocar cançons dels Beatles amb uns amics escoltes. Després vindria la descoberta del moviment folk i pop que captivava la joventut nord-americana durant els dos anys que va viure als Estats Units. I, al tornar a Barcelona, la decisió de formar un grup amb Joan Boix. Traduïen cançons dels Birds, Simon & Garfunkel, Peter, Paul and Mary i Bob Dylan, feien actuacions i ho passaven bé. En un moment determinat es van plantejar si dedicar-s’hi professionalment, però ho van desestimar. Millor acabar la carrera i seguir amb la música com a complement.

Ara, quan mira enrere, Estivill creu que actuar amb el seu grup, Falsterbo Marí, davant de molta gent “m’ha ajudat en el meu vessant de comunicador en la Medicina. És bonic veure a la gent feliç quan escolta Paf era un drac màgic, com ho és solucionar un problema mèdic”. Al mateix temps, també creu que la llarga trajectòria com a metge l’ha ajudat a ser millor músic. “La responsabilitat de ser bon professional en la Medicina fa que també sigui molt professional i sobretot exigent amb la música. No ho fem per ser famosos ni per ser rics, tan sols per passar-ho bé”. Això sí, els seus pacients sovint se sorprenen quan s’assabenten de la seva doble vida. “A la vegada, també els agrada. Em senten més proper, més com ells”.

Carlos Fabra: "¿Us agrada l'aeroport de l'avi?"

2012-01-12T20:32:00.001+01:00

Publicat a El Periódico del 12 de gener del 2012

Diumenge passat, el programa 30 Minuts reproduïa una frase espontània de qui ha estat el president de la Diputació de Castelló els últims setze anys que les càmeres van caçar al vol al finalitzar la inauguració del flamant aeroport de la ciutat. “¿Us agrada l’aeroport de l’avi?”, preguntava Carlos Fabra als seus néts sense cap pudor. No semblava que Fabra estigués fingint, quan, orgullós de l’obra acabada d’estrenar, presumia davant dels petits del seu aeroport. I diem seu perquè qui ha governat Castelló així el considera i perquè el centre aeroportuari està presidit per una escultura de 24 metres d’altura obra d’un artista amic seu.

Carlos Fabra té diverses causes pendents, per suborn, tràfic d’influències i delicte fiscal. Tot i que és possible que, com en ocasions anteriors, els tribunals l’absolguin, davant d’una part de l’opinió pública, ha quedat retratat, ulleres de sol incloses. De les seves paraules es desprèn una concepció caciquil de la política que segueix imperant en algunes comunitats. Sense anar més lluny, els expresidents valencià i de les Illes seuen aquests dies a la banqueta dels acusats. Les acusacions que pesen contra Francisco Camps i Jaume Matas són en apariència poc rellevants. Un, per haver acceptat el regal d’uns vestits, i l’altre, per pagar a un periodista. Però la percepció d’una part important de la ciutadania és que veiem només la punta de l’iceberg.

Ara que és president del Govern, Mariano Rajoy intenta donar una imatge centrada i desmarcar-se de l’Espanya de la corrupció. Ho tindrà difícil. Encara el 2008 afirmava que Carlos Fabra era un “ciutadà exemplar”.

Salvant les distàncies, que són moltes, m’ha vingut a la memòria la figura d’Al Capone, el mafiós que després de cometre tot tipus de crims en els Estats Units d’entreguerres va acabar entre reixes per una simple evasió fiscal.

Salut, felicitat i pau

2011-12-29T17:36:00.003+01:00

Publicat a El Periódico el 29 de desembre del 2011

Ara que el 2011 s’acaba, l’articulista es planteja si és el moment de seguir furgant en la sobredosi d’hiperrealitat en què estem immersos últimament. Tot i que se sent en el deure de fer un balanç objectiu dels últims dotze mesos, a l’hora d’escriure l’última columna de l’any es veu empès a transmetre un alè d’esperança. Portem massa temps sentint males notícies. El 2008, quan la crisi despuntava, vam celebrar l’arribada del nou any amb la confiança que la tempesta escamparia aviat i que les coses de seguida tornarien a posar-se al lloc que en el nostre imaginari li corresponien. Però el cert és que el 2009 tampoc va tenir gaire bones notícies, com no les va portar l’any següent, que confiàvem que fos un deu i que es va saldar amb un altre suspens. Després de quatre anys de crisi, tanquem el 2011 amb la certesa que el 2012 serà, si fa o no fa, semblant al que estem a punt de liquidar. És més, moltes veus pronostiquen que serà pitjor. Ho diuen i es queden tan amples, i nosaltres ho sentim i diem ah, val.

La crisi ens ha pres certeses que consideràvem inamovibles, però també ens ha fet més conscients de la importància relativa dels diners i de la nostra fragilitat. Pel camí hem après a valorar el que tenim i a obviar el que hem perdut. Ens adonem que la història no és una línia recta, i que de tant en tant es presenten túnels, condicions climatològiques adverses i desviaments inesperats al llarg del recorregut.

Els quatre desitjos tradicionals de Nadal són salut, felicitat, pau i prosperitat. Ja que la bossa amb els diners sembla que s’ha perdut, lluitem per conservar la pau, la felicitat i la salut. I per als governants, només un prec: després del 2012 vindrà el 2013 ¿Podríem fer alguna cosa per saltar-nos el número de la mala sort i passar directament al 2014? Seria una retallada molt benvinguda.

Realitat inventada

2011-12-28T09:56:00.000+01:00

Text complet del reportatge publicat al diari Ara el 28 de desembre del 2011

Fauna, Joan Fontcuberta

Elefants que volen, actors amb carreres declinants que s’interpreten a ells mateixos en histriònics muntatges de ficció, programes de ràdio basats en suposades invasions extraterrestres, revelacions fantàstiques… Els grans enganys no són una exclusiva del Dia dels Innocents.

En un món on tot és hiperreal i on tots fem fotos a tort i a dret, alguns senten el desig irrefrenable d’anar més enllà. La realitat inventada sorgeix per riure’ns de nosaltres mateixos i dels que ens envolten, per anar més enllà dels límits coneguts, per fugir d’una realitat que considerem tediosa o per fer reflexionar a l’espectador.

En el camp de l’art, les barreres entre realitat i ficció han sigut sempre difuses. En el passat, s’entenia que la pintura era una recreació del tangible mediatitzada per l’artista, que projectava sobre el llenç la seva visió del món. L’obra no era necessàriament la realitat, sinó, en el millor dels casos, una aproximació més o menys encertada de la mateixa. Fins que a mitjans del segle XIX va arribar la fotografia i ho va canviar tot. El nou invent permetia obtenir una fidel còpia sobre paper de les persones, els paisatges i els objectes que ens envoltaven.

A finals del segle XX, fins i tot abans de l’eclosió de la fotografia digital i de la proliferació de càmeres ad infinitum, ja hi havia artistes que exploraven nous territoris. “La fotografia no sempre és un fidel testimoni de la realitat”, explica Joan Fontcuberta, segurament el creador català que més ha caminat per l’estreta franja entre realitat i ficció.

Fontcuberta va aparèixer disfressat d’astronauta soviètic en el projecte Sputnik, usurpant la identitat del fictici militar rus Ivan Istochnikov, pretesament mort el 1968 durant una operació amb la nau Soyuz 3. Uns anys abans, ell i el també fotògraf Pere Formiguera havien realitzat el projecte Fauna, que Foncuberta explicava de la següent manera: “Durant les vacances de 1985, en una pensió llòbrega habilitada com a bed and breakfast, en l’escarpada costa de Cap Wrath, al nord d’Escòcia, el meu amic Pere Formiguera i jo vam trobar un estrany arxiu composat de quaderns i pàgines plenes d’anotacions en alemany, fotografies, instruments de dissecció, flascons de formol i horripilants animals dissecats”.

Els dos amics van “deduir que el seu autor havia estat un zoòleg d’ascendència neodarwinista embrancat al llarg dels anys 30 i 40 en investigacions teralològiques. Es deia Peter Ameisenhaufen. El seu arxiu havia sofert una inundació i moltes peces es trobaven en un estat deplorable. Urgia restaurar-lo i posar-ho tot en ordre, però sobretot s’imposava oferir totes aquelles dades a la consideració dels experts i difondre al gran públic la vida i les troballes del Professor”.

La vida i troballes del Professor eren ni més ni menys que elefants amb ales capaços d’alçar el vol com si fossin colibrís, serps amb potes, esquelets de grans mamífers voladors i tot de proves fabuloses sobre l’existència d’espècies que el Professor Ameisenhaufen hauria descobert.

La proposta de Fauna, que avui forma part de la col·lecció del Macba, s’ha de prendre com un joc més que com un engany. Si els polítics converteixen la realitat en ficció, per quina raó els artistes no poden fer passar la ficció com a verídic? En els dos casos, es tracta de dominar l’art de la prestidigitació, explica Fontcuberta, d’aconseguir que el públic es distregui perquè “el truc passi inadvertit”.

Altres creadors han actuat amb el propòsit manifest d’enganyar. L’engany es basa en la credulitat del públic i en aquest art el gran mestre va ser Orson Welles. La seva Guerra dels Móns va ser perpetrada, en forma de programa de ràdio, quan només tenia 23 anys. La transmissió narrava en suposat directe una invasió alienígena a la Terra, i va causar autèntica commoció als Estats Units de finals dels anys trenta. En una època en què la ràdio era tremendament popular, milions de persones van empassar-s’ho.

La notícia que els marcians acabaven d’aterrar equipats amb “rajos de calor” i gasos verinosos, disposats a eliminar a qui gosés fer-los front es va estendre amb rapidesa gràcies al nou mitjà de comunicació i les escenes de pànic van repetir-se per tot el país. De res havien servit la presentació i les falques que s’introduïen al programa per anunciar que es tractava d’un espai de ficció. Welles acabava de demostrar que davant de missatges amb una realització excelsa, la població podia arribar a ser increïblement ingènua.

Aquell èxit va consagrar el jove Orson Welles. Els estudis cinematogràfics RKO li van oferir un contracte per fer tres pel·lícules i absoluta llibertat d’acció. En els nombrosos films que arribaria a rodar, sempre hi tindria un paper destacat la mescla entre fets reals i imaginaris.

L’engany genera controvèrsia en el públic. Al sentir-se enganyat, la primera reacció dels espectadors és de sorpresa i indignació. Només en uns pocs casos el provocador aconsegueix anar més enllà i induir a la reflexió. I’m Still Here es va quedar a mig camí. En el fals documental que Casey Afflech va presentar a la Mostra de Venècia de l’any passat, l’actor Joachin Phoenix fingia estar desenganyat de la professió. La càmera el mostrava com una persona enfonsada i a qui els mitjans no feien cas, que queia en les drogues i la prostitució.

Per tractar que les imatges de l’estrella del cel·luloïde en hores baixes fos creïble, Phoenix havia anunciat dos anys enrere que deixava el cine i que es volia convertir en cantant de hip hop. Fins i tot havia aparegut en el late show que David Letterman presenta a la CBS. Ho havia fet amb ulleres de sol, barba d’uns dies i presentant-se com un home totalment desconnectat de la realitat. Ni així. El muntatge va crear molt rebombori, però la crítica no li va ser gens favorable.

En la mateixa línia que I’m Still Here, David Trueba va presentar a finals del 2010 la sèrie ¿Qué fue de Jorge Sanz? Una vegada més, el protagonista és un artista en hores baixes que, després de triomfar com a galan del cinema espanyol, tenia dificultats per trobar nous projectes. També en aquest cas, la credibilitat de les imatges es basava en la participació del protagonista i de figures reconeixibles que participaven del joc, com Santiago Segura o Juan Diego Botto.

I el juny del mateix any, Ralph Macchio, el noi que havia encandilat a una generació de jovenetes amb la seva participació a Karate Kid, protagonitzava un curt (Wax on, F’ck off) en què desterrava, a base d’accions provocatives, la idíl·lica imatge de bon noi que havia cultivat en la sèrie cinematogràfica.

Encara que alguns muntatges semblin pensats per rellançar carreres artístiques declinants, aquests documentals falsos acaben per revelar una veritat ignorada per una part del gran públic: que el cine és un gran engany capaç de devorar els seus protagonistes. Al cap i a la fi, els actors i les actrius, malgrat tot el boat que les acompanya, són només persones. Al capdavall, la ficció també pot conduir a la realitat.

Pingüins voladors i ruïnes falses

L’engany no es perdona en cap cultura, tret de dates molt concretes com el Dia dels Innocents. Orson Welles va presentar The War of the Worlds en vigílies de la festa de Halloween. Després de revolucionar el país amb el seu programa de ràdio, l’endemà va sortir demanant perdó i dient que era una broma, però ni per aquestes. Molts oients encara ho van considerar una burla.

A casa nostra, les innocentades que difonien els mitjans de comunicació el 28 de desembre van desaparèixer fa anys. Als països anglosaxons es manté la tradició del Dia dels Folls, l’1 d’abril. El 2008, el Daily Telegraph va anunciar que la BBC havia fet un documental sobre una descoberta sorprenent: una espècie de pingüins capaços, no només de volar, sinó de recórrer distàncies tan llargues com les que separen l’Antàrtic de l’Amaçònia.

Malgrat la seva desaparició dels mitjans convencionals, les innocentades del 28 de desembre segueixen vives a internet. El 2009, el periodista Antonio Martínez Ron, autor del blog Fogonazos, va anunciar que National Geographic estava a punt de fer una revelació sorprenent: el temple megalític de Stonehenge era fals. La notícia tenia un redactat impecable i aportava fotos de la suposada col·locació de les pedres i va córrer per la xarxa a la velocitat de la llum. La prestigiosa revista va veure’s forçada a desmentir-la.

"De les partides de botifarra al bar a la marató d'Empúries"

2011-12-25T19:01:00.001+01:00

Publicat en el suplement de Nadal del diari Ara
Tenia 42 anys i mai a la vida havia fet gens ni mica d’esport. Feia temps l’havien animat a jugar a futbol, però hi tenia tan poca traça que, amb bones paraules, li havien dit que millor que ho deixés. Tot i que tenia ganes de trobar una activitat física que el plagués, mai havia trobat l’ocasió per posar-s’hi. Fins que de sobte, el maig del 2009, els fets es van desencadenar. Es trobava en un bar del poble, l’Escala, prenent un cafè amb el seu germà. L’endemà se celebrava la marató d’Empúries i l’altre, que era més experimentat en afers esportius, el va desafiar. “Què, ens hi apunten?”. I ell que no, que ja saps que m’agradaria, però fa anys que no em calço unes sabatilles.

El germà va insistir i insistir (que si et pixes a les calces, que si ets un cagat…), fins que Xavier Ballesta, després de repetir cinquanta vegades “no em toquis més el gotet”, es va acabar picant. Tot va ser sortir del cafè i anar-se a inscriure a la marató d’Empúries. Bé, a la cursa curta, la de quinze quilòmetres, que per a un neòfit tampoc està gens malament.

I l’endemà, sense cap mena d’entrenament a les cames, Xavier Ballesta debutava en el món de l’atletisme i de la competició corrent una cursa de quinze quilòmetres. La va acabar, sí. El problema va ser la setmana següent. “Caminava com un Robocop” i tenia el cos encetat i ple de llagues.

Un cop recuperat de les ferides, Ballesta no ha parat de córrer. Va decidir que el seu pròxim objectiu serien els mítics 42 quilòmetres i 195 metres de la marató. Amb l’ajuda d’un manual per preparar maratons, va començar a entrenar, entre vuit i deu quilòmetres dos o tres cops entre setmana, i entre quinze i vint els caps de setmana. Es proposava completar el recorregut en menys de quatre hores i quan va arribar el gran dia encara li van sobrar 17 minuts.

Des de llavors ha corregut una segona marató d’Empúries, mitges maratons de muntanya i els 84 quilòmetres de la Matagalls-Montserrat. Pel què explica, sembla que és una persona a qui li van els reptes: va dirigir durant cinc anys el Centre Esportiu i Recreatiu de l’Escala i va ser candidat a l’alcaldia del poble en les passades eleccions. Per què corre? Diu que no ho sap, tot i que quan s’hi posa fa una bella descripció sobre un dels esports més elementals que hi ha: “Alguns es posen auriculars, a mi no em va. M’agrada sentir l’aire a la cara, algú que passa, un ocell, sentir-me a mi mateix i al meu cos. En les curses de muntanya passes moltes hores corrent sol. És el que m’agrada: no sentir res o sentir la natura”.

Els torronaires tornen a casa passat Nadal

2011-12-21T19:51:00.000+01:00

Publicat al diari Ara el 21 de desembre del 2011

Bona part dels establiments especialitzats en la venda de torrons tenen els seus origens en artesans procedents de Xixona que, a mitjans del segle XIX, van començar a vendre els seus productes a Catalunya. Des de llavors, aquests torronaires, juntament amb els d’Agramunt i els confiters locals, han proveït les taules de Nadal de com a mínim sis generacions de catalans.

Al principi, els torronaires alacantins s’instal·laven a Barcelona i a les principals ciutats de forma temporal. Arribaven per Tots Sants amb un vaixell carregat de dolça mercaderia i tornaven a casa després d’exhaurir les existències. Els productors d’Agramunt els esperaven de mala gana, perquè se’ls menjaven el mercat i perquè se sentien discriminats per l’ajuntament. Com que els lleidatans solien portar barretina i els valencians barret rodó, es va fer habitual la “batussa de la barretina amb el barret”, segons explica Joan Amades al Costumari català.

A Barcelona, la venda de torrons es feia a la plaça Reial i a la Rambla, fins que el 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, l’ajuntament va fer fora els venedors ambulants. Els torronaires d’Alacant van passar dels taulells de fusta situats a la via pública a ocupar els petits locals en porteries que els propietaris d’alguns immobles els llogaven. Per als venedors era una bona solució. Al cap i a la fi, el negoci només funcionava dos mesos l’any.

Avui, alguns dels establiments situats en porteries segueixen funcionant. Els seus propietaris són descendents d’aquells comerciants nòmades. Només a l’eix Portal de l’Àngel-Cucurulla n’hi ha tres, dues de les quals pertanyen a Antoni Planelles. La seva família va començar venent torrons a la plaça Reial, el 1868 va obrir la primera porteria al carrer Cucurulla i avui ell és propietari de quatre establiments en un dels carrers més transitats de Catalunya.

Des del 1954, l’empresa llueix el nom Planelles Donat, en virtut de l’enllaç de la família que havia posat en marxa el negoci amb una altra amb qui havien emparentat. Com és fàcil suposar, els Donat també eren de Xixona i també freqüentaven Barcelona per vendre els seus torrons.

A més de la família Planelles-Donat, a Barcelona hi ha altres venedors de torró originaris d’Alacant. És el cas de Tomàs Sirvent, Casa Colomina o La Valenciana, mentre que a Tarragona es troba José Sirvent Garrigós, a Lleida Vicente Candela i a Girona Victoriano Candela. Tots ells tenen un origen comú, la comercialització de teules de xixona i alacant, encara que alguns d’ells incorporessin després la venda de gelats i orxata. D’aquesta manera, el que havia començat sent un negoci estacional passava a funcionar bona part de l’any.

Per a aquelles famílies, havia perdut tot el sentit seguir vivint a Xixona. Així que es van instal·lar a Barcelona, encara que sense oblidar mai d’on provenien. En primer lloc, per una raó sentimental, al cap i a la fi, molts encara hi conserven casa i terres, però en últim terme també per una qüestió pràctica. Si volen que les seves barres llueixin el distintiu Denominació d’Origen Xixona, estan obligats a utilitzar ametlla marcona d’aquella procedència i a elaborar allà mateix el producte. De manera que hi segueixen viatjant amb regularitat.

Això sí, cada febrer, quan arriben les festes de Sant Sebastià, molts xixonencs catalans, com els Sirvent, els Colomina o els Candela es retroben a Xixona per participar en les festes locals. Com diu l’anunci, tornen a casa, encara que en el seu cas sigui passat Nadal.

Els torrons d’Agramunt

El torró d’Agramunt està documentat des del 1741, tot i que els seus origens es remunten, com en el cas del seu cosí germà de Xixona, als temps dels àrabs. A mitjans del segle XVIII, l’ofici de torronaire era el més habitual en el municipi. La producció de torrons era un complement estacional per a moltes persones que es dedicaven a l’agricultura.

A principis del segle XX, els compradors eren famílies benestants, que omplien la taula de Nadal amb torrons d’Agramunt, de Xixona, massapà, rovell d’ou, crocant i Alacant. Mentre, les classes populars s’havien de conformar amb avellanes, ametlles, castanyes i pinyons, pa de figues, torró d’avellana o mitja lliura de torró de Xixona.

El dolç lleidatà s’elabora amb avellanes o ametlles, sucre, mel i clara d’ou i es presenta en tauletes rodones o rectangulars, en alguns casos recobertes de pa d’àngel. A més d’Agramunt, altres municipis, com Os de Balaguer i Bellpuig, també fan el seu torró.

Urdangarin: quina necessitat en tenia?

2011-12-15T20:49:00.002+01:00

Publicat a El Periódico del 15 de desembre del 2011

Era el guapo de la família, el nen bo amb cara de no haver trencat mai un plat. Juntament amb la seva dona, eren els moderns de la Família Reial, els que havien deixat la Villa y Corte per instal·lar-se a Barcelona, ahir postmoderna, avui preliberal. Ell era esportista, havia jugat al Barça, col·leccionava campionats d’Espanya i d’Europa de handbol, atresorava medalles olímpiques i parlava català. Ella, la infanta, fins i tot treballava, i ho feia a la Caixa, el somni daurat de la burgesia barcelonina. Com sempre en aquests casos, sorgeixen les preguntes innocents: ho tenia tot, ¿quina necessitat en tenia? ¿No era conscient que jugava amb foc?

Al davant d’Iñaki Urdangarin hi ha Letizia Ortiz, la dona del Príncep, la princesa estimada per uns i odiada per aquells que li retreuen el seu origen plebeu i la falta de pedigrí, la malvada presentadora de Telediarios que ens ha robat el nostre príncep. Podem imaginar com se l’hauria mortificat si hagués estat ella, i no Urdangarin, qui estigués implicat en la trama de l’institut Nóos?

La Casa Reial ja ha anunciat que abans de finals d’any farà públiques les despeses de la monarquia. Per ara, tot el que sabem és que tenen assignat un pressupost anual de 8,4 milions d’euros per al manteniment de la vintena de persones que la integren. Això fa un sou equivalent al d’un alt càrrec. S’ha d’entendre que ells tenen les seves obligacions: han de vestir de primera, organitzar banquets i acollir a dignataris de tot el món, encara que per la seva posició també es beneficiïn de les generoses donacions que particulars, empreses o institucions els fan. Frisem per veure els comptes, encara que tot fa sospitar que, quan les xifres es desvetllin, els interrogants es multipliquin i l’embolic es faci encara més gran. En el regne de les aparences, el que més compta és semblar honest.

Un mirador privilegiat al delta de l'Ebre

2011-12-12T21:11:00.000+01:00

Publicat al diari Ara el 12 de desembre del 2011

Primer van ser les salines, després una piscifactoria i, a partir de març del 2012, un projecte ambiental per donar a conèixer un dels ecosistemes més singulars de Catalunya. El CX Món Natura Delta de l’Ebre es convertirà en un mirador privilegiat per observar de prop les aus migratòries i per donar a conèixer la relació tan especial que els catalans hem tingut amb un espai que durant segles va ser un territori hostil, despoblat i inhòspit.

Les grans desembocadures de rius han estat terrenys poc propicis per als assentaments humans. En el Delta de l’Ebre, els tres únics pobles que s’han desenvolupat sobre aquest terreny pla i d’horitzons infinits tenen una trajectòria ben curta. Deltebre va sorgir al segle XVIII, Sant Jaume d’Enveja al XIX i Poblenou a mitjans del XX com un projecte de colonització impulsat pel franquisme amb el nom de Villafranco del Ebro.

Amb les seves aigües estancades, el Delta de l’Ebre era un cau de mosquits i de malalties. Fins que els nostres avantpassats van aprendre a explotar els seus recursos naturals, la caça, la pesca i, en tercer terme, la sal que, a falta de neveres, permetia conservar els productes durant molt de temps.

L’explotació de la sal al Delta es va iniciar fa més de mil anys i ha continuat, tot i que de forma testimonial, fins als nostres dies. En el cas de la llacuna de la Tancada, on se situarà el nou equipament de CatalunyaCaixa, les salines van ser reconvertides en piscifactoria als anys noranta fins que l’empresa que les explotava va fer suspensió de pagaments.

És en aquest moment que entra en joc CatalunyaCaixa. L’any 2006, l’entitat d’estalvi va adquirir la finca pel valor residual de l’hipoteca impagada sense saber l’ús exacte que donaria a l’espai. L’idea inicial de bastir un centre pedagògic lligat al medi ambient va prendre forma l’any passat amb la fusió de CatalunyaCaixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa.

El CX Món Natura Delta de l’Ebre neix per difondre tot aquest llegat des d’un emplaçament optim. La llacuna de la Tancada es troba al principi de la banya del Trabucador, a molt poca distància de la badia dels Alfacs i de mar obert. L’antic edifici d’oficines de la piscifactoria tindrà dues plantes dedicades a tallers, tot i que l’atractiu principal es troba més amunt.

En un terreny absolutament pla com és el Delta, sense arbres ni altres edificis que s’interposin en la mirada del visitant, poder elevar-se del terra dos pisos equival a gaudir d’unes vistes excepcionals en direcció cap als quatre punts cardinals. “Ens trobem en un dels millors llocs del Delta per observar ocells”, explicava dimarts passat, des del mirador elevat del CX Món Natura, Miquel Rafa mentre observava al seu voltant, assenyalant els flamencs que reposaven al fons de la llacuna i els ànecs i polles blaves que nedaven entre les canyes.

L’actual director de l’àrea de medi ambient de CatalunyaCaixa parlava amb coneixement de causa. El 1988 va ser el primer director executiu de l’organització ecologista Depana, i havia reivindicat més d’una vegada que l’antiga piscifactoria es dediqués a fins mediambientals.

L’antic tinglado que hi ha al costat de l’edifici d’oficines acollirà un centre d’interpretació de la natura. En aquest espai, la combinació de sistemes interactius, projeccions i de la reproducció de sons i olors naturals servirà per explicar la geografia històrica i humana del Delta, experimentar de forma virtual el pas de les estacions i la possibilitat de conèixer les principals espècies que viuen en la llacuna de l’Alfacada, una de les més grans de la zona i també propietat de CatalunyaCaixa.

La visita CX Món Natura Delta de l’Ebre inclourà altres atractius com una caseta de guaita per a l’observació d’aus, un conjunt de piscines perquè el visitant pugui apreciar com l’aigua marina es converteix en sal i un espai dedicat a les arts tradicionals de pesca en el qual els pescadors de la confraria Sant Pere, de Sant Carles de la Rapita, faran demostracions pràctiques. Els visitants que ho desitgin podran provar de perxar en les pontones, les embarcacions de fons pla típiques del Delta.

CatalunyaCaixa preveu que el nou centre ambiental rebi un mínim de 30.000 visites cada any, provinents de Catalunya, País Valencià i Aragó. Per aconseguir-ho, han començat a fer difusió del projecte educatiu de què anirà acompanyat per les escoles de tot Catalunya. L’entrada al centre costarà 8 euros als adults i 6 els infants.

El final d’una època

El dia era radiant i el moment acompanyava. Marta Lacambra somreia satisfeta, dimarts passat, mentre presentava a la premsa el CX Món Natura Delta de l’Ebre. Són temps difícils, tothom ho sap i ella la primera. Les caixes d’estalvi han tingut pocs motius d’alegria els últimes mesos. Però la directora de l’obra social de CatalunyaCaixa celebrava, en el context de notícies negatives que ens envolta, poder presentar en societat un espai que és com la nineta dels seus ulls.

Els responsables de l’obra social de l’entitat d’estalvi que acompanyaven els periodistes insistien que la tasca no lucrativa de la caixa continuarà, encara que un 90% de CatalunyaCaixa hagi passat a mans de l’Estat i que els pressupostos per a aquests fins caiguin a la meitat. A partir d’ara, però, cada projecte nou que s’endegui s’analitzarà amb lupa i haurà de tenir un pla de viabilitat econòmica al darrera “molt clar”. L’època de les vaques grasses forma part del passat.

Al pol sud empès per la força del vent

2011-12-07T13:31:00.000+01:00

Publicat al diari Ara el 6 de desembre del 2011

Diuen els que el coneixen que Ramon Larramendi és un tipus especial. Tímid i poc parlador, és d’aquelles persones que expressen amb els fets el que no verbalitzen amb paraules. I els fets que protagonitza aquest Amundsen madrileny de 46 anys se situen en les zones més extremes del planeta. Entre 1990 i 1993, va travessar el pol nord amb esquís i caiac, en un viatge que va durar tres anys i que, al llarg de 14.000 quilòmetres, li va permetre enllaçar Groenlàndia i Alaska. El 2005 va creuar l’Antàrtida en un original vehicle de la seva invenció impulsat només per la força del vent. I aquest Nadal, es menjarà els torrons sobre una plataforma que si tot va bé, pel volts del dia de Reis el situarà damunt mateix del pol sud geogràfic, els mítics 90 graus de latitud sud que els exploradors Amundsen i Scott van conquerir fa aquests dies just cent anys.

Tot i que avui ja no queden continents per descobrir, Larramendi sembla obstinat a demostrar que a l’home encara li queden molts terrenys sobre els quals experimentar. Si res no ho impedeix, la nova aventura començarà avui dimarts (6 de desembre) amb el trasllat de Larramendi, els seus companys -Ignacio Oficialdegui, Javier Selva i Juan Pablo Albar- i la tona llarga de material que els acompanya a l’Antàrtida i divendres un avió els deixarà al punt de sortida. A partir d’aquell moment, els expedicionaris quedaran abandonats a la seva sort enmig del gran continent blanc.

Per davant tindran 3.500 quilòmetres per recórrer. Els únics mitjans de què disposaran seran dos trineus fabricats amb fusta de freixe, alumini i polietilè. Els membres de l’equip lligaran amb cordes les dues plataformes, fins a conformar una superfície de 22 metres quadrats que durant el pròxim mes serà el seu vehicle, la seva casa i el laboratori on duran a terme alguns treballs científics.

Ja només els restarà esperar que els vents els siguin propicis. Perquè l’energia eòlica serà l’única que utilitzaran per desplaçar-se. Tal i com ja va fer en l’expedició Transantàrtica, Larramendi i els seus companys desplegaran uns estels semblants als que utilitzen a les platges els practicants de kitesurf. En dies de vent fluix, muntaran un estel de 80 metres quadrats, i quan superi els 50 quilòmetres per hora, treuran el més petit, de només cinc metres, confiant que una ratxa inesperada no entortolli els cables, de fins a 500 metres de llarg, que serveixen per manejar-lo.

Una persona s’encarregarà de portar l’estel, mentre que dues més l’assistiran en cas de necessitat i una quarta aprofitarà per descansar. S’establiran relleus d’una hora per evitar l’acumulació de cansament, i així, hora a hora, esperen avançar cada dia un mínim de 100 quilòmetres fins a assolir la meta final.

El projecte de Larramendi ha estat batejat com Acciona Windpowered Antartica. Pretén demostrar la viabilitat d’utilitzar vehicles impulsats només per la força del vent en l’exploració de les zones més inaccessibles de l’Antàrtida. El 14 de desembre del 1911, Amundsen va arribar al pol sud amb l’ajuda de trineus arrossegats per gossos. Un mes més tard ho feien Scott i quatre companys, exhaustes, caminant. Des de llavors, altres exploradors ho han fet amb vehicles de tracció mecànica, amb trineus o esquís. A principis del pròxim mes de gener, Larramendi pot demostrar que també és possible accedir al lloc més remot del planeta gràcies al vent.

Estudiar el glaç

Al llarg del seu recorregut, l’equip de la Windpowered Antartica recollirà material per a diversos projectes científics que pretenen estudiar la influència del canvi climàtic en el desglaç dels pols. Un projecte de la universitat de Grenoble permetrà estudiar la composició isotòpica del gel, la qual cosa obligarà a recollir mostres cada 50 quilòmetres. Una investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques intentarà determinar els nivells de contaminants orgànics en el continent i un tercer treball implicarà recollir un litre de glaç cada 750 quilòmetres per tractar de localitzar la presència de compostos d’origen biològic en condicions quasi estèrils. En el cas que n’hi hagués, això permetria determinar de quin tipus de material genètic es tracta.

Així es gasta els diners un turista a Barcelona

2011-12-06T08:45:00.003+01:00

Publicat al diari Ara el 5 de desembre del 2011

Catorze milions de pernoctacions anuals, 7,1 milions de turistes allotjats en hotels, una despesa diària de 20 milions d’euros… No hi ha dubte que el turisme s’ha convertit en el gran matalàs per esmorteir l’impacte de la crisi a Barcelona. Però qui és en realitat aquest turista que s’amaga darrera de les grans xifres? Quins llocs visita i com es gasta els diners?

El retrat robot del turista que visita la ciutat és, segons els anuaris estadístics de l’Ajuntament i de Turisme de Barcelona, un francès o italià que s’allotja dues nits al centre. Arriba a la capital catalana en avió per motius vacacionals, s’ha organitzat el viatge pel seu compte i s’allotja en hotels de quatre estrelles.

El nostre home (fictici) s’anomena monsieur Duval, és de París i gaudeix d’una situació econòmica relativament acomodada. L’acompanya un company de feina, amb qui compartirà habitació en un hotel més que correcte de l’Eixample. Els dos amics francesos disposen de dos dies i mig per conèixer la ciutat, i com que el temps no és excessiu, han planificat l’estada per internet.

Des del web de Turisme de Barcelona han comprat un tiquet del Bus Turístic (20,70 euros) per al primer dia, mentre que els altres dos utilitzaran la tarja Barcelona Card (24,75 euros), que els garanteix transport públic i accés gratuït durant dos dies a alguns equipaments culturals (no precisament els top ten), a més de descomptes en algunes botigues.

El primer dia arrenca amb un tour guiat pel barri Gòtic (13 euros), la visita a la Catedral (6), al Museu Picasso i una passejada pel Born i Santa Maria del Mar. L’entrada que dóna accés al recinte del carrer Montcada consagrat al pintor malagueny els surt bé de preu. Pels 25 euros que costa l’Articket podran visitar també la Fundació Miró i la Pedrera, i encara la Fundació Tàpies, el MNAC, el Macba i el CCCB si tenen temps.

Precisament aquesta tarda visiten la Pedrera (l’audioguia, 4 euros més, no va inclosa en l’Articket) i la Casa Batlló (18,15 euros amb audioguia, la vulguis o no). En acabat, monsieur Duval aprofita per comprar-se unes sabates en una botiga del Passeig de Gràcia i un llibre de gran format sobre el modernisme (54,5 euros). I corrent cap al Museu del Barça abans no tanquin.

L’entrada, 22 euros, serà la més cara que el francès haurà pagat en la seva estada a Barcelona. Però no hi pot fer res. En canvi, amb la samarreta del Messi que li ha encarregat un amic decideix fer un estalvi. En comptes de pagar els 80,99 euros que li demanen per la prenda oficial, acabarà comprant-ne una de falsa a la Rambla per 28.

El que no li estalviarà ningú són els 9,7 euros que li clavaran per una cervesa gegantina en una terrassa de la Rambla. L’home s’ho pren amb filosofia. “Preus de París”, es consolarà. Tot i que a l’hora de tornar a l’hotel té una segona sorpresa. El Bus Turístic acaba el servei a les vuit del vespre, de manera que ell i el seu amic acabaran pagant uns, segons la seva opinió, excessius 15 euros per un taxi.

El plat fort de la segona jornada, i de qualsevol viatge a Barcelona, és la Sagrada Família, que per a alguna cosa és, amb 2,3 milions de visitants l’any, el monument més visitat de Catalunya. L’entrada amb audioguia més l’ascensor per pujar a les torres suma 20,3 euros. És tot el que monsieur Duval pagarà aquest matí, perquè a continuació es dirigiran al Park Güell (accés lliure) i a Gràcia.

Després de dinar, els dos parisencs es dirigeixen a Montjuïc. Des de l’Aeri del Port (10 euros) i des del telefèric (9,3) gaudeixen d’unes vistes esplèndides sobre la ciutat, i ja a mitja tarda visiten la Fundació Miró (accés lliure amb l’Articket), l’Estadi Olímpic i el Poble Espanyol (8,9), on es quedaran a sopar.

L’agenda per a l’últim dia de visita a Barcelona és apretada. Passejada per la Rambla, visita a la Boqueria, compra d’un drac del Park Güell en una botiga de souvenirs (26 euros), puja i baixa al mirador de Colom (de franc gràcies al Barcelona Card), passejada pel port en golondrina (també gratis), visita a l’Aquàrium (17,75 euros), passejada en bicicleta pel front litoral (22) i retorn accelerat a l’hotel i dinar per poder ser a l’aeroport a primera hora de la tarda.

Un cop monsieur Duval torni al seu pis de París i faci números, descobrirà que ha gastat -bitllets d’avió a banda- 673,84 euros a Barcelona. Les partides més grans no hauran estat per a l’hotel (14,7% del total), per a les visites (23,3%) ni per als àpats (17,6%), sinó per a les compres realitzades en una llibreria i una sabateria del Passeig de Gràcia i en una botiga de souvenirs de la Rambla (29,3%). A l’altre costat de la balança, les despeses realitzades en transport (11,8%) i en consumicions (3%). L’home se sorprèn que quasi la meitat dels 21 euros pagats en begudes corresponen al barril de cervesa que li van servir en la terrassa de la Rambla. “Ben pensat –reflexiona-, potser sí que em van enredar”.

Un portaveu de Turisme de Barcelona assenyala que el retrat de monsieur Duval és “bastant proper a la realitat. De fet, es calcula que un 34% de la despesa turística es realitza en comerços. Tot i això, en temes relacionats amb el turisme és molt difícil generalitzar, perquè Barcelona rep un turisme molt divers i que canvia d’un any per l’altre”.

GRÀFIC: Despeses d’un viatge estàndard a Barcelona

Transport urbà

Bus Turístic * (1 dia) 20,70

Barcelona Card * (2 dies) 24,75

Taxi (nocturn) 15

Aeri del Port 10

Telefèric de Montjuïc 9,3

* Compra online

79,75 euros

Hotel *

2 nits 99,39

* Mitjana de totes les pernoctacions realitzades a Barcelona el 2010 (Gremi d’Hotels)

El càlcul per a monsieur Duval s’ha realitzat en habitació doble i tenint en compte que paga les dues nits a mitges amb el seu amic.

99,39 euros

Àpats

2 esmorzars 2x10: 20

3 dinars 3x15: 45

2 sopars 2x27: 54

119 euros

Compres

Samarreta del Barça (no oficial) 28

Sabates 89

Llibre Le Modernisme 54,50

Drac Park Güell 26

197,5 euros

Consumicions 21,1 euros

Visites

Visita guiada barri Gòtic 13

Catedral 6

Articket 25

Audioguia la Pedrera 4

Casa Batlló 18,15

Museu del Barça 22

Sagrada Família * 20,3

Poble Espanyol 8,9

Aquàrium 17,75

Ruta amb bici pel litoral 22

* Inclou ascensors i audioguia

157,1 euros

TOTAL DESPESA 673,84

Barcelona més cara que mai?

Barcelona és una ciutat més cara a causa del turisme? Per a l’Àngel Tarrés, president de l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya, la resposta és sí: “Encara que un cafè costés el mateix que a França, Barcelona és més cara si tenim en compte que el sou mig a Catalunya és més baix que en altres països europeus. Els turistes que baixen dels creuers tenen dues o tres hores per visitar la ciutat i estan disposats a pagar el preu que els demanin. Ara bé, no sé què se’n fa dels diners que rep la ciutat, perquè la patronal sempre es queixa”, ironitza Tarrés, que reconeix que, a falta de números, la seva opinió es basa en apreciacions.

La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) ha creat una comissió que els pròxims mesos estudiarà en profunditat els efectes que genera el turisme massiu a la ciutat. Basant-se en el seu coneixement del territori, el vicepresident segon de l’entitat, Lluís Rabell, ja anticipa que els principals problemes, relacionats amb la convivència i el trànsit, es concentren en les zones que reben més visites, Ciutat Vella, voltants de la Sagrada Família i del Park Güell.

Rabell es mostra partidari de recuperar el projecte d’mposar una taxa turística que va estudiar l’anterior equip de govern municipal. “Sense estar en contra del turisme, voldríem algunes polítiques de regulació en indrets determinats i que es considerés la implantació d’una taxa turística perquè l’Ajuntament tingui més recursos per tenir cura dels llocs que suporten més pressió. Els beneficis no haurien de ser per al sector turístic sínó perquè hi hagi més recursos municipals per mantenir l’espai públic”.

Tot i que tradicionalment Barcelona no ha estat una ciutat cara per als turistes, les coses sembla que estan canviant. L’anglesa Helen Barnes, casada i amb dos fills, ha vingut en diverses ocasions a la ciutat. En la seva última visita, li ha semblat que “el menjar i el beure eren exageradament cars comparat amb altres anys”, que les cartes de preus eren poc visibles i que la factura pujava sovint més del que s’esperava. Tot i això, afegeix, l’any que ve té ganes de repetir.

Cervesa a preu de Chivas

Els preus abusius i l’incompliment de l’obligació de posar la carta a l’abast dels clients segueixen sent una pràctica habitual a les terrasses de la Rambla. L’escena es produeix en el restaurant Zarzuela. Les cartes que s’ofereixen a la clientela que seu a les taules del carrer inclouen només el preu del menjar (per exemple, assortit de tapes per a dos, entre 32 i 44 euros). Ni rastre de quant val una beguda. Preguntem al cambrer el preu de la cervesa i respon que només serveixen barrils de 75 centilitres. I més petita? “No pot ser”.

El noi es posa nerviós quan veu que apunto tot el que diu i m’aconsella parlar amb l’home que hi ha a dins. L’encarregat de la barra es mostra reticent a deixar-me veure la carta de preus. “Per què la vol, vingui demà que hi haurà l’encarregat…”. Finalment, treu la carta amb els preus de les begudes d’un calaix. La cervesa més petita, de tres quarts de litre, costa 9,7 euros a la taula i a la terrassa, 7,1 a la barra. Insisteixo: i si vull una cervesa d’una mida menys etílica? “2 euros a la barra”. I si la demano fora me la serviran? “Depèn del cambrer”.

Operació Salvar Espanya

2011-12-01T09:28:00.000+01:00

Publicat a El Periódico l'1 de desembre del 2011

El significat de la paraula rescat s’ha pervertit. Segons el diccionari, rescatar és recobrar, pagant un preu o per la força, alguna cosa que l’enemic ens ha pres o que ha passat a mans d’altres. En el passat es rescataven les donzelles que havien estat segrestades per malvats pirates del Magrib i, ja en temps més recents, amb Núñez a la presidència del Barça, vam celebrar el rescat de Quini per efectius policials. Els darrers mesos s’ha posat de moda rescatar països. Però, ¿rescatar-los de què? ¿De la seva avarícia?, ¿de la incompetència dels seus polítics?, ¿dels errors comesos pels ciutadans?

Quan algú diu que ens vol rescatar, jo ja tremolo. Penses si de veritat ens volen rescatar a nosaltres o si en realitat el poderós només pensa en salvaguardar els seus interessos. Tampoc és que vingui de nou. És el han fet sempre els dictadors i altres personatges menors. Franco ens va rescatar de les hordes judeomaçòmiques i del bolxevisme, Mao va rescatar els xinesos del capitalisme i Bush, Blair i Aznar van rescatar els iraquians de les garres de Hussein. Ni els espanyols de la Repíblica, ni els xinesos ni els iraquians havien demanat que els salvessin. La diferència és que ara no trobem la sortida per nosaltres mateixos i implorem als vigorosos veïns del nord que ens vinguin a ajudar.

S’ha posat en marxa l’operació Salvar Espanya. Ens preguntem qui serà, finalment, el benefector que ens treurà de la nostra desgràcia. ¿Serà Mariano Rajoy, que porta deu dies tancat al seu despatx sense obrir la boca? ¿Ho farà l’eix francoalemany, encarnat en la figura de Nicolangela Merkozy? ¿O potser haurem de recórrer a les tropes de l’OTAN, al fill de Gadafi o al president xinès, Hu Jintao? Coonsolem-nos. Per ara tenim Salvados, que no ens salvarà de res però que com a mínim ens fa riure. En temps difícils com els actuals, riure’s d’un mateix és ja un primer pas cap a la salvació.

Coses que es veuen per Barcelona (Embestides B.C.N.)

2011-11-29T11:53:00.001+01:00

En què devia estar pensant el propietari de l’empresa propietària d’aquest cartell el dia que li va posar aquest nom? Com et pot veure en la imatge, l’empresa es dedica a muntar bastides, aquelles estructures metàl·liques que posen els paletes a les façanes dels edificis abans de començar les obres. Però ell segur que no pensava en bastides sinó en una altra cosa. I per això li va posar el nom d’Embestides B.C.N. Ens queda el dubte de si Embestides es refereix al verb envestir (anar impetuosament a l’encontre d’algú o d’alguna cosa) o bé a embastardir (fer que algú o alguna cosa es corrompi o es degradi). Sigui quin sigui el cas, l’home s’ha lluït. Amb la seva envestida ha embastardit la llengua de mala manera.

En relació al B.C.N., desconeixem si es tracta de l’abreviació de Barcelona amb uns punts sobrers o bé les inicials dels propietari.

Alicia en el país de los burkas

2011-11-28T13:43:00.000+01:00

Publicado en El Periódico el 10 de junio de 2010

Alícia Sánchez-Camacho nos ha salido feminista. Ha anunciado que presentará una moción en el Senado y el Parlament para prohibir el uso del burka y el niqab en todos los espacios públicos. Seguro que no lo hace porque tenga una especial manía a los musulmanes. No. Y tampoco debe hacerlo por populismo o por alimentar la xenofobia y la animadversión hacia todo aquel que es diferente. En sus declaraciones a los medios de comunicación, ha insistido mucho en que con su iniciativa pretende defender los derechos de las mujeres. Una iniciativa encomiable.

Resulta evidente que cubrirse el cuerpo de la cabeza a los pies no es precisamente una señal de liberación de la mujer, sino más bien una rémora del machismo subyacente en muchas sociedades. Pero, dicho esto, ¿el uso del burka es un problema en Catalunya o en España? ¿Cuántas mujeres lo utilizan? ¿Qué conseguiremos si prospera la prohibición que propone el PP? Las mujeres que ahora llevan velo, ¿se lo sacarán o simplemente evitarán salir a la calle? Mucho me temo que esto es lo que ocurrirá, y que lo único que van a conseguir es dejar de verlas por los comercios o paseando por los parques. Sin velo, pero sin salir de casa. ¿Es esta la mejor forma que tenemos de defender sus derechos?

En la Rusia de Putin hacen las cosas de otro modo, pero también allí se retiran de la circulación los ciudadanos considerados problemáticos. Hace pocos días estuve allí y me sorprendió descubrir que por Moscú y otras ciudades apenas se ven mendigos. Pregunté por el tema a la persona que me acompañaba, y me dijo, impasible, que el Gobierno los saca de la vía pública. ¿Y dónde los llevan?, pregunté intrigado. Bien lejos, para que no puedan volver. ¿Y qué hacen con ellos?, insistí, ¿meterlos en la cárcel? No, esto sería ilegal.

Como Putin, parece que también la señora Alicia ha soñado en un país de las maravillas limpio y reluciente, en su caso, libre de burkas y de niqabs. Pero vayamos con cuidado de que el tiro no nos salga por la culata. Que la demagogia o los velos mentales nos impidan ser justos.

Els diners governen el món

2011-11-21T09:11:00.001+01:00

Publicat a El Periódico del 17 de novembre de 2011

No és que sigui precisament una novetat, però els últims mesos, arran de la crisi del deute grec i italià, s’ha repetit mil-i-una vegades que els diners governen el món. S’ha criticat que els lobbis econòmics movien els fils de la política, i els polítics, des de darrera el teló i sense donar mai la cara. Doncs bé, ara sembla que alguna cosa ha canviat i que els lobbistes comencen a pujar a l’escenari. El primer a fer-ho ha estat Mario Monti. El nou primer ministre italià és un home de llarg recorregut. Ha estat professor d’Economia, però també comissari europeu de la Competència i de Mercat Interior, a més de membre de la directiva de l’influent grup Bilderberg, director europeu de la Comissió Trilateral, un lobby d’orientació neoliberal, i consultor internacional de Goldman Sachs.

Mario Monti va presentar ahir el gabinet que tractarà de conduir a Itàlia pel bon camí. El nou govern no tindrà a cap polític en les seves files. Estarà integrat exclusivament per tecnòcrates, que segur que hi entenen molt d’economia però que està per veure fins a quin punt coneixen les necessitats de la gent. Progressistes i conservadors han aplaudit la decisió del primer ministre. L’important, ara, és treure a Itàlia del pou, coincideixen tots, perquè els atacs dels especuladors havien provocat la pèrdua de 120.000 milions d’euros en només tres mesos. De moment, Monti ja ha avançat que l’absència de polítics “facilitarà el treball”.

A aquestes hores de la tarda, després d’unes últimes setmanes tempestuoses, el dubte que ens envaeix és saber si aquest és el futur que ens espera a Europa. ¿Veurem com el continent s’omple de governs integrats per executius sortits de les més flamants escoles de negocis? En el cas que sigui així, haurem d’exigir el dret a poder escollir els nostres governants d’entre el més selecte del grup Bilderberg i de la Trilateral.

Records del dia després

2011-11-18T13:36:00.000+01:00

Escric aquestes línies per agrair-vos totes les mostres de suport que centenars de periodistes ens heu donat, a mi i a la resta de la família, amb motiu de la mort del meu pare. Per a nosaltres, els últims dies han estat una muntanya russa d’emocions de la qual encara no ens hem recuperat. Han estat uns dies d’esgotament físic i mental, però gràcies a l’escalf rebut de part del col·lectiu periodista ens hem sentit reconfortats.

Els dos dies passats al tanatori de les Corts van ser cansats, sí, però molt diferents a com jo particularment els havia imaginat. Hi va haver plors, lògicament, però també molts moments per als records entranyables o divertits, i fins i tot per a les tertúlies de periodistes com es feien a les redaccions d’abans. No cal que us digui, a ell li hauria encantat que l’acomiadéssim recordant l’ambient dels diaris on havia crescut. És per això que crec no ser indiscret si us explico algunes de les coses que es van dir i que es van viure.

Crec que una de les frases més repetides va ser “el teu pare em va donar la primera feina”. Ni recordo qui m’ho va dir ni quantes vegades ho vaig sentir, però van ser moltes -tantes que vaig pensar, n’hauries d’haver fet una llista!- i pronunciades amb humilitat per professionals que ocupen o han ocupat càrrecs importants.

Aquests dies molts heu recordat les aportacions que el meu pare ha fet al periodisme català de l’últim mig segle, des del codi deontològic fins a la lluita per les llibertats. Oriol Pàmies lamentava una petita llacuna, que no s’ha recordat una aportació novedosa com van ser els davantals del Brusi, aquells petits articles d’opinió que apareixien a la portada del Diari de Barcelona, tant en l’etapa dels anys 70 com en la dels 80, quan el rotatiu va reaparèixer en català.

A la capella de les Corts, Guillamet també explicava que s’havien perdut termporalment pel ciberespai la recompilació de tots els articles de Josep Pernau que havien fet els alumnes de la Pompeu Fabra, així com els reculls dels articles de Montserrat Roig i Josep Maria Huertas, però es mostrava segur que “tard o d’hora apareixeran”.

Carlos Pérez de Rozas plorava desconsoladament, tant dimarts com dimecres, recordant al pare. Sí, havia donat feina a molts periodistes joves però el seu cas era diferent. Per qüestions polítiques, havia vist vedat el seu accés als mitjans de comunicació i el Carlos recordava que el pare s’havia jugat el càrrec defensant que pogués reincorporar-se a la professió. “Això ningú més ho hauria fet!”, s’exclamava amb llàgrimes als ulls.

Plorava també Antonio Franco. Quan va arribar a la capella jo era al passadís i només acostar-se vaig notar com agafava aire i es quedava commogut mentre jo rebia l’impacte de tota la seva humanitat a l’esquena. Ploraven també Miguel Ángel Bastenier a la sortida de la cerimònia, culpant-ne entre sanglots a la néta del difunt per llegir un text tan emotiu. “La culpa és de la teva filla!”, li deia a la meva germana.

Però no tot van ser llàgrimes, ni molt menys. Va haver-hi moments per a la tertúlia, per al record a peu dret i desenfadat. El dia de la vetlla cap al migdia, es va formar de forma espontània una rotllana de professionals que explicaven anècdotes divertides que havien viscut al seu costat. Hi eren Josep Maria Ureta, Xavier Campreciós, Josep Maria Cadena, Manel Fuentes i altres.

Ureta recordava que ell i el pare havien sigut els dos últims resistents a les noves tecnologies a la redacció d’El Periódico. Mentre tots s’havien passat als ordinadors, ells compartien l’última màquina d’escriure. Però finalment, com que ho tenien tan a mà, perquè no tenien més remei i com que eren curiosos, s’hi van adaptar. Va ser genial sentir a Ureta explicant el dia que ell i el meu pare van descobrir Google. Com si fossin nens fent una malifeta, es van posar a navegar per internet mentre, incrèduls, es preguntaven: “vols dir que no ens faran pagar? Surt, surt, millor que surtis”. O com entraven en webs tan perilloses com la de la CIA i després es preguntaven si la seva visita hauria deixat rastre i si algú se n’hauria adonat.

“El teu pare tenia la virtud de trencar la monotonia de les llargues tardes de la redacció, quan feia una broma, posant, per exemple, l’himne de la legió. No saps com s’agraeix, això, en aquests moments”.

Margarita Rivière recordava el Pernau bromista, aquell que quan arribava un llibre al seu despatx el feia arribar al redactor a qui més li podia interessar amb una dedicatòria especial: suposadament signada per alguna autoritat temuda de l’època tot i que amb lletra del meu pare. Algns s’ho empassaven; altres, com la Margarita, s’adonaven de seguida de qui havia escrit aquelles paraules.

A mi el pare sempre m’havia dit que no em fes periodista. Aquests dies he descobert que no vaig ser l’únic. Carme Basté havia viscut a la mateixa escala que nosaltres, al carrer Sèneca. Sent adolescent, l’avui periodista de TV3 es plantejava si estudiar Periodisme i un dia li va plantejar els seus dubtes al pare mentre pujaven amb l’ascensor. La resposta del meu progenitor va ser la mateixa: dedica’t a qualsevol altra cosa. Ella es va quedar fotuda, explicava entre riures. Com podia ser que el senyor Pernau li digués aquelles coses?

Han estat també nombrosos els missatges rebuts de companys de feina per a qui Josep Pernau va ser un referent. Molts d’aquests missatges eren d’agraïment. Via mail, Albert Garrido explicava que sempre que té un dubte, es planteja “què faria Pernau” en una situació com aquella. Quises Arruga li agraïa que, sent ella telefonista, li hagués donat l’oportunitat d’incorporar-se a la redacció. I com a lector, l’editor Jordi Fernando li donava les gràcies per les lliçons que ens ha donat i assegurava: “tots som una mica el que llegim”.

No vull fer-ho més llarg perquè hi ha moltíssims més missatges i mostres d’afecte rebuts de forma presencial, per telèfon, per correu electrònic, a través de les xarxes socials o fins i tot per telegrama. A causa de la impossibilitat de respondre individualment, ho faig de forma conjunta per al conjunt de la professió amb aquestes línies. Gràcies, companys! I sapigueu també que Ferreres ens ha demanat permís per seguir incloent el dibuix de Josep Pernau en les seves vinyetes. Com no podia ser d’altra manera, li hem donat.

Segueix rient, ho necessitem

2011-11-15T10:52:00.002+01:00

Publicat a El Periódico del 15 de novembre de 2011

Per primera vegada en ma vida, escric un article a l’ordinador del pare, sobre el mateix teclat, avui moll de llàgrimes, del qual van sortir centenars de columnes d’opinió. Què puc explicar sobre la persona que, juntament amb la meva mare, em va dur al món i que em va ensenyar –si més no ho va intentar- a mirar al món amb curiositat, amb una mirada escèptica i irònica? Quan jo dubtava de quina carrera estudiar, ell em deia que no em fes periodista, tot i que ja era massa tard. Sense voler-ho, m’havia inoculat el virus del periodisme, el més perillós de tots. Si ell havia viscut aquesta feina amb tanta passió, estava clar que alguna cosa bona havia de tenir.

Ell havia estat qui colava sota mà els meus primers escrits als diaris, modestes cartes al director redactades per un adolescent. I el 1982, quan tenia 18 anys, el meu primer article amb motiu del Mundial de futbol. Jo n’havia quedat molt orgullós, després d’escriure’l. La decepció va venir l’endemà, quan va sortir publicat a El Periódico. Enlloc del meu nom, anava signat per un inexistent Gabriel Peunzu. Amb la meva inexperiència, m’havia oblidat de signar-lo, de manera que ho havia fet ell. Però amb tan mala lletra que les teclistes s’havien confòs i havien llegit Peunzu allà on deia Pernau. Sense saber-ho, el pare m’acabava de donar la primera lliçó d’humilitat professional.

No cal que ho digui, ell ha estat el meu mestre i el meu referent, la persona en qui de jove t’emmiralles encara que tampoc vulguis ser exactament com ell.

L’hospitalització que va patir l’estiu del 2009 el va deixar en una cadira de rodes i, el que potser és pitjor en una persona que sempre havia treballat l’intel·lecte, li va impedir de fer totes aquelles coses que a ell tant li agradaven: llegir els diaris, escriure, buscar xarfarderies per internet, recompilar acudits, veure les notícies per televisió o els partits del Barça. Ell era un nouvingut a la tecnologia, tot i que s’hi havia adaptat força bé. Aquests últims mesos he pensat quina llàstima que no hagi tingut ocasió de conèixer Twitter, perquè s’hi hauria divertit molt. Tot i que no crec que hi hagués escrit gaire –no era gaire amant d’expressar el que sentia-, segur que s’hauria fet un fart de retuitejar i de llegir les frases enginyoses que altres hi aboquen.

Avui, els que hem estat al seu costat volem pensar que no l’acomiadem del tot. Preferim pensar que el 31 de juliol del 2009, quan va signar el seu últim Opus Mei en aquest diari, el pare va marxar de vacances. Volem pensar que, allà on sigui, segueix fent conya sobre totes les situacions surrealistes, divertides o tragicòmiques que succeixen cada dia aquí baix. Al cap i a la fi, la seva forma de ser anava escrita en el seu nom. La majoria el coneixia només com a Josep Pernau. El segon cognom era Riu, i dir-se Riu és quasi una predisposició genètica per explotar la conya i l’ironia com ell va fer durant tants anys. Allà on siguis, pare, segueix rient. Més que mai, els d’aquí baix ho necessitem.

Els catalans som malparlats?

2011-11-13T19:24:00.001+01:00

Publicat al diari Ara el 12 de novembre de 2011

Diu que, fa ja cosa de mig segle, un capellà i un pagès anaven en carro cap al poble veí per un camí de ferradura. El ritme era lent i el religiós, que temia fer tard a una cita, es va queixar: a aquell ritme no arribarien mai. El pagès va respondre que si viatgés sol ja hi seria, de manera que el mossèn li va dir que s’oblidés de la seva presència i que actués com sempre. Alliberat de tota pressió, l’home que menava el carro va començar a proferir els renecs i blasfèmies habituals i l’animal que arrossegava el carro va accelerar el pas.

Els catalans som malparlats. El 1980, la professora d’institut Carme Plaza va fer l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca i en un sol poble va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones formes. Només de la paraula hòstia en va relacionar setze varietats diferents, per quinze del mot collons i onze de consagrat.

En la relació hi havia des del collons clàssic fins a collonada, collonassos, collonets, collonut o torracollons, i expressions que queien en el terreny de la blasfèmia com els collons de Déu o, els collons de la Maria Santíssima, i altres d’iròniques com els collons que t’aguanten. O bé invocacions més elaborades com “així t’arrosseguessin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

Segons Carme Plaza, el renec te una funció catartica, d’alliberament d’emocions contingudes i de sentiments humans. Serveix per expressar força, rabia i frustracio, va lligat a una transgressió del codi moral i sovint suposa un crit espontani contra els bons costums i el bon parlar.

Per ser efectiva, la paraulota ha de ser emprada amb èmfasi i, curiosament, sempre acostuma a referir-se als mateixos temes: la religió, l’origen de la vida, el sexe, els excrements i els animals de tir.

Ara bé, si comparem amb altres cultures, els catalans parlem pitjor? Lluís Payrató, doctor en Filologia Catalana i autor del llibre Català col·loquial, no gosa donar una resposta científica: “Tenim una gestualitat més continguda que al sud i bastant més viva que la gent del nord però no hi ha cap treball científic que permeti comparar amb altres països”.

Des de Washington, el periodista Antoni Bassas descriu la forma d’actuar dels nord-americans: “Estan fortament educats en les formalitats, i això fa la vida més ordenada però no necessàriament més agradable ni molt menys sincera”; “aquí tothom està educat per saludar-se amb un ‘què tal, com està vostè?’, que, òbviament no espera una resposta literal ni extensa, però actua de reconeixement mutu”; “no sentiràs mai una paraulota a la tele. Estan censurades amb un xiulet i les cadenes són les primeres que ho vigilen per no haver de pagar una multa”.

També l’escriptor Jordi Soler, nascut a Mèxic de pares catalans, esquiva respondre de forma oberta a la pregunta de si som uns malparlats. Per via mail, en aquest cas des del Canadà, Soler explica que Mèxic “és un país on la llengua és plena de cortesies, on res es diu directament, sinó que es fa a través d’un serpenteig barroc”. L’escriptor va aprendre a parlar de forma directa i sense circumloquis en una llar catalana a l’exili, raó per la qual a Mèxic sovint l’han titllat d’“home rude i ximple”.

“La forma de parlar catalana és bastant brusca. Tot i això, aquesta qualitat entra, igual que la cortesia, en el regne de l’apariència: quan has après el codi, s’hi conviu sense cap problema. Després de quasi una dècada de viure a Barcelona he arribat a un acord amb mi mateix, que no és més que la síntesi natural de la meva condició d’híbrid: prefereixo la rudesa catalana, que és molt més clara i té menys duplicitats, però prefereixo conversar a la mexicana, on hi ha molta cortesia al parlar amb una altra persona, es discrepa quan s’ha de fer i no tant com a punt de partida, com succeeix aquí, on molt sovint la primera frase del teu interlocutor és ‘no t’equivoquis’, encara que ell estigui radicalment equivocat”.

Steve Gamester (52 anys, Gran Bretanya)

Steve va arribar, fa 25 anys, amb el cap ple d’idees preconcebudes. S’havia imaginat un país de toreros i lolites, catòlic practicant, i el contacte amb la realitat, el que es va trobar a Àvila i després a Barcelona, li va deparar moltes sorpreses. Mai hagués pensat que, tant a Catalunya com a Castella, la gent fos “tan mal parlada”, que estigués tan “acceptat l’ús públic de paraulotes i la blasfèmia”.

Aquest professor d’anglès de l’Escola Oficial d’Idiomes assegura que els professionals llatins “són molt més educats al parlar que els catalans”, i posa alguns exemples: “Aquí tothom diu cony, una paraula que a Anglaterra està molt mal vista, o hòstia, que em va sorprendre molt descobrir què significava; però el que més em va sorprendre és la diversitat de paraulotes que hi arriba a haver”. Aquesta sorpresa, explica Gamester, és compartida per gent d’altres països, com russos i alemanys, que passa per la seva classe, on han arribat a debatre sobre el tema.

Paula Gadaleta (26 anys, Argentina)

La Paula distingeix dos tipus de catalans: els de soca-rel i els que tenen els seus origens a Andalusia o a altres zones d’Espanya. Els segons criden més i diuen paraules més gruixudes, o com a mínim posen més èmfasi en els seus exabruptes, puntualitza, mentre que els “cent per cent catalans són més tranquils, més educats, i quan diuen insults no ho sembla, perquè s’expressen de forma més suau”.

Aquesta argentina d’ulls foscos va tenir un nòvio català i fa vuit anys que viu a Barcelona, així que quasi tots els catalans que ha conegut eren barcelonins. Si compara amb el seu país, la Paula no pensa que els catalans siguin especialment malparlats, “tot i que hi ha gent que quan parla sembla que doni ordres”. Les principals diferències les troba en les formes. Al seu Buenos Aires natal, si agafa un autobús els homes la deixen seure o la fan passar primer. Pensa que és una qüestió de modales, que, potser sí, “aquí s’han perdut”.

Machiko Watanabe (36 anys, Japó)

La Machiko està casada amb un català i fa un any que viu a Catalunya. A costa de sentir “merda”, “cony” i “collons” a tort i a dret, ha acabat acceptant que les paraules gruixudes formen un més dels trets culturals a què s’ha d’acostumar per viure entre nosaltres. Tot i que no li resulta fàcil.

Al seu país costa molt sentir paraulotes, vocabulari groller o insults. Només les pronuncien els homes i quan es troben en cercles reduïts i de plena confiança. Pronunciar una paraula fora de to a la feina equival a l’acomiadament immediat i resulta impensable que una dona pugui dir una paraula més alta que l’altra. “Allà alguns homes diuen merda i coses pitjors. Si ho sento no ho vull escoltar, perquè està molt malament”, explica. A l’arribar a Barcelona, al principi es posava vermella quan sentia la forma de parlar dels homes –i fins i tot les dones!-. Amb el temps, ha après a ignorar el que no li agrada.

Insults nostrats

Carme Plaza va fer una relació de renecs al llibre El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca. Aquí n'hi ha alguns dels més nostrats:

Bacona

Mala bèstia

Cap de ruc, de cony, de mort

Carabassot, carallot

Cigala

Esgarrapacristos

Recristina puta, puta d'oros

Enza

Fava

La figa de ta mare

Fotre, fúmer, xotre

La mare del tano

Lladre de Cristo

Repunyeta

Mal llamp

Pollós, tinyós, tronxo

Les freixures de Déu

El déu que t’aguanta

El déu que et va fotre

Enze

Fava

Figa

La figa de ta mare

Fill de la grandíssima puta

Fotre, fúmer, xotre

Hòstia, rehòstia, hòstia de Déu, hòstia divina, hòstia consagrada… (óstic, ósmit, òsmia, ospa,

ospedreta, os pedrer, òndia…)

Lladre de Cristo

Mal llamp

Mala llet

Mare de Déu

La puta mare

La mare del tano

Mariconàs

Merderada

Tocar els ous

Podrit

Pollós

Porc

Repunyeta

Puta barata, puta d’oros, fill de puta…

Tinyós

Tronxo

Tintín en el laberint grec

2011-11-12T11:59:00.001+01:00

Publicat en El Periódico del 12 de novembre de 2011

Leonard Beard (El Periódico)

Entre tots hem construït el laberint grec. El que ha passat a Grècia és culpa dels seus governants i dels seus governats, però també del sistema financer i de la manera com Europa ha tractat des de fa temps un país que, com a estat modern, és més jove que els Estats Units- el 2021 complirà 200 anys- i que, avui, té poc o res a veure amb la pàtria d’Homer, Aristòtil i Plató.

La imatge que fins ara hem tingut de Grècia estava greument distorsionada per la mirada complaent que els europeus hem tingut cap a la península balcànica. Esclaus del romanticisme dels segles XVIII i XIX com érem, allà on hi havia malbaratament de recursos, corrupció generalitzada i una economia insignificant només hi volíem veure un país meravellós poblat per persones pures que, elles sí, sabien prendre’s la vida amb filosofia i gaudir de tot el que aquesta els podia regalar.

Contemplàvem embadalits un país de pobles blancs, cels lluminosos i platges paradisíaques que havia inspirat els poetes a cantar viatges a Ïtaques somiades. Un viatge d’estiu a les illes de l’Egeu o el Jònic ens servia per deixar volar la imaginació. Aquí va començar tot, suspiràvem, commoguts, al trepitjar territori hel·lè. Envoltats de columnes corínties i davant d’una mar rabiosament blava, recordàvem extasiats que d’allà provenen alguns pilars de la nostra cultura, com la democràcia, el teatre, la filosofia o els Jocs Olímpcs.

Volíem creure –així ens ho havien ensenyat- que Europa era Grècia i que Grècia era Europa, quan potser hauria estat més apropiat pensar que aquell territori havia estat el primer bressol d’Europa, res més però tampoc menys, encara que des de llavors hagin passat més de dos mil anys.

Però tot allò queda ara molt lluny en el temps. Finalment, de forma violenta i inesperada, ha saltat a les primeres pàgines dels diaris la Grècia real. De sobte descobrim que la terra d’Ulisses no era exactament com l’havíem imaginat. La irrellevància grega en el context europeu s’explica amb grans xifres -la seva economia representa a penes un 2% de la UE-, però també amb un repàs al seu passat més recent.

En el moment d’obtenir la independència, Grècia no és un territori poblat filòsofs i poetes, sinó per una majoria de pastors, pagesos i navegants, als quals s’havien de sumar àmplies colònies de comerciants grecs que des de feia segles vivien repartits per alguns ports de la Mediterrània i de la mar Negra. El 1821, quan es proclama la independència –reconeguda oficialment el 1830-, els grecs s’alliberen de quatre segles sota el domini de l’Imperi Otomà.

Els grecs no aconseguiran la independència tots sols. La seva causa, sorgida a l’ombra de la Revolució Francesa, comptarà amb la inestimable col·laboració d’unes Gran Bretanya i França temeroses que Rússia derroti als turcs i s’apoderi dels Balcans. De manera que l’empeny dels nacionalistes grecs per recuperar el gran espai hel·lè de l’Antiguitat es farà en part realitat gràcies al valuós i interessat suport rebut de les grans potències europees.

El problema del deute grec ens demostra que, tot i les diferències, la història de tant en tant es repeteix. A principis del XIX, Grècia va necessitar l’ajuda d’Europa per desprendre’s de les garres dels malvats ocupants turcs. Dos segles més tard, el dimissionari Papandreu necessita Europa per desprendre’s de les garres d’uns mercats quasi tan dolents com els sanguinaris genízars del soldà Mahmud II.

Està clar que els grecs s’han ficat tot sols en el laberint en què es troben. Les classes populars viuen atrapades en un sistema de castes polítiques en què unes poques famílies remenen les cireres al seu gust, la corrupció forma part del joc de cada dia i l’economia està castigada per un deute sobirà impensable.

Lògicament, el seu pecat no és ser pobres. El seu pecat ha estat semblant a l’espanyol o a l’italià però multiplicat per cent: voler viure com alemanys amb els diners dels alemanys.

La nostra part de culpa, la dels europeus, ha estat ser víctimes de l’autoengany que nosaltres mateixos hem construït. Feia bonic dir que Grècia era el bressol de la nostra civilització, però, de tant repetir-ho ens ho hem acabat de creure i, el que és pitjor, s’ho han cregut ells. Hem actuat amb Grècia com si fóssim nosaltres els que teníem un deute amb ells. I Grècia ha seguit actuant com si efectivament, nosaltres fóssim els deutors i com si ells, pel simple fet de ser grecs, tinguessin barra lliure i tot el dret del món a veure perdonats els seus pecats.

En algunes aventures de Tintín hi apareix un personatge de nom grec que fa el paper de malvat. És el pervers Rastapopoulos, un milionari mafiós que trafica amb opi i amb esclaus i que es dedica a fer la punyeta a l’intrèpid i sovint ingenu reporter. Hergé sempre va tenir una traça especial per reflectir en les seves històries de ficció personatges i escenes que semblaven extretes de la vida real. És sabut que en els còmics, igual que en les pel·lícules, els bons sempre guanyen. Veurem com s’ho fa aquesta vegada Tintín per trobar la sortida del laberint grec.

Los incendios se apagan en invierno

2011-11-11T09:21:00.000+01:00

Publicado en El Periódico el 27 de mayo de 2010

En Catalunya amamos los bosques, pero la relación que tenemos con ellos es ambigua y distante. Los hemos idealizado, convirtiéndolos en un simple elemento decorativo de un paisaje que querríamos a salvo de cualquier huella humana. Nos cuesta entender que las arboledas puedan tener alguna utilidad distinta a la de complacer nuestra mirada, y que, incluso para su preservación, es bueno que sean objeto de algún tipo de explotación. Los tenemos olvidados. Solo nos acordamos de su existencia en otoño, cuando empieza la temporada de setas, y en verano, cuando observamos con lágrimas en los ojos, y desde lejos, cómo arden.

Suelo recorrer las Gavarres en bicicleta y puedo dar fe de que desde la Generalitat se está haciendo, este año, un trabajo ingente para recuperar los bosques tras la gran nevada del 8 de marzo. Pero la labor que hay que realizar es de dimensiones grandiosas. La tormenta que dejó media Girona a oscuras hizo caer miles de árboles y casi no quedó ni un solo camino apto para la circulación.

Desde la Conselleria de Medi Ambient se asegura que recuperar los bosques exigirá un trabajo continuado que se prolongará dos o tres años, y que a lo máximo a que va a llegar antes del verano es a abrir la red principal de caminos y las zonas más sensibles. Así pues, el peligro de incendio será máximo de aquí a unas semanas. Y si el trabajo se alarga tanto tiempo, la vegetación crecerá irremediablemente, y muchos senderos que en el pasado servían para comunicar por la vía más directa casas aisladas se perderán para siempre jamás.

¿Los ciudadanos podemos hacer algo, además de lamentarnos? Cero que sí, como mínimo los que somos usuarios habituales. Bastaría con que cada uno de nosotros, cada vez que vamos a la montaña, dedicáramos un rato a retirar algunas ramas y algunos de los numerosos troncos que hallamos por el camino. O que los centros excursionistas y clubs ciclistas organizaran salidas con esta única finalidad. Yo me presento voluntario. Como dicen los bomberos, «los incendios se apagan en invierno». Todos podemos contribuir.

Franco contra Garzón

2011-11-10T09:03:00.001+01:00

Publicado en El Periódico del 20 de mayo de 2010

¡Vaya ironía! Ahora resulta que los herederos de los verdugos del franquismo entierran en la cuneta judicial a Baltasar Garzón, el juez que precisamente defendía la dignidad de las víctimas de la dictadura. ¿Tan fácilmente hemos olvidado lo que significaron aquellos cuarenta años nefastos de nuestra historia?

Por si alguien necesita un recordatorio, Franco fue aquel hombre que, entre otras cosas, dijo: “España será gobernada por un sistema corporativo semejante al que ha sido instaurado en Portugal, Italia y Alemania” (1936); “sabed, madrileños, que cuanto mayor sea el obstáculo, más duro será por nuestra parte el castigo” (1936); “ahora no cabe pensar más que en terminar la guerra; luego habrá que liquidarla” (1937); “el nuevo Estado español será una verdadera democracia” (1937); “si es necesario, fusilaré a media España” (1938); “el carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española” (1938); (Hitler es) “un hombre extraordinario, moderado, sensible, lleno de humanidad y con grandes ideas” (1940); “no hay redención sin sangre, y bendita mil veces la sangre que nos ha traído nuestra redención” (1946); “nuestro deber es morir”; “con España seguirán siempre estando la verdad y la razón” (1946); “niego que en España haya ningún problema político que resolver. Nuestros problemas los hemos resuelto con nuestra sangre y con nuestro esfuerzo” (1946); “cuando otros van hacia la democracia, nosotros ya estamos de vuelta” (1947); “no daré a España ninguna libertad en los próximos diez años. Pasado ese plazo, abriré un poco la mano” (1949); “si Alemania no existiera, los europeos habríamos de inventarla” (1956); “es infantil calificarme de dictador” (1957); “nuestra obra es el mandato de nuestros muertos” (1962); “nunca me movió la ambición de mando” (1966); “nuestro país necesitará por largos años ser gobernado con infinita prudencia y también con comprensión y amor” (1967)

Qué frágil es, a veces, la memoria.

A 300 por hora por un campo de golf

2011-11-09T11:15:00.000+01:00

Publicado en El Periódico del 13 de mayo de 2010

Unas 100.000 personas se pasaron por el Circuit de Catalunya el pasado domingo para presenciar en directo el Gran Premio de Fórmula 1, y son muchas. La suma de velocidad, sofisticación, riesgo y unas gotas de lo que llaman glamur sigue seduciendo a millones de espectadores. Sin embargo, es lícito preguntarse por el futuro de la fórmula 1 en una sociedad como la nuestra, que pregona la necesidad del ahorro energético y que apuesta por las fuentes de energía renovables. ¿Es coherente que mientras agotamos las reservas de petróleo, se sigan disputando carreras entre vehículos impulsados por motores de explosión que rinden más de 700 caballos de potencia y que en las rectas alcanzan los 300 kilómetros por hora? Seguramente no, pero ya se sabe que la contradicción forma parte de la esencia humana. A mí, lo confieso, también me gustan.

En la actualidad, los fabricantes anuncian que los vehículos que dentro de unos años conduciremos serán eléctricos. La nueva tecnología representará una ganancia objetiva: los coches y las motos del mañana no consumirán derivados del petróleo y encima tendrán un funcionamiento extremadamente silencioso. Y con las carreras, ¿qué va a suceder? ¿Las marcas se adaptarán a los nuevos tiempos y pondrán a competir unos vehículos igual de potentes, pero que no harán más ruido que el de la flecha disparada por el arquero cortando el aire a toda velocidad? Hoy por hoy, resulta difícil imaginar a Fernando Alonso con su Ferrari enfilando la recta de tribunas rodeado del silencio de los campos de golf. También podría ocurrir que los circuitos se convirtieran en un reducto para los nostálgicos del olor a gasolina quemada y para los amantes del exceso de decibelios, y que a la larga acabaran desapareciendo. Ha sucedido con otros espectáculos de masas. Varían los valores de la sociedad y los hábitos se transforman. A nadie se le ocurriría, hoy, organizar luchas de gladiadores como se hacía en el coliseo romano hace 2.000 años. Del mismo modo, dentro de 2.000 años seguramente a nadie se le pasará por la cabeza montar corridas de toros, aunque esta es otra historia.

Yogur griego caducado

2011-11-08T13:15:00.001+01:00

Publicado en El Periódico del 6 de mayo de 2010

En el Telenotícies vespre de TV-3 del domingo pasado salió un músico griego hablando del atolladero financiero en el que se encuentra Grecia. Entiendo que el señor Ludovikos Ton Anogeion esté preocupado por los efectos de la crisis, y me aterroriza pensar en lo que él apunta: «Los ciudadanos tendremos que aprender a llevar una vida sencilla, como un pájaro que vive de las migas que encuentra por el suelo». Ahora bien, pienso que no está bien afirmar de forma categórica que «los culpables son los que hacen las leyes» y que «la gente de a pie no tiene la culpa». Y me dejó atónito escuchar que, «por nuestra historia y nuestra cultura, no nos merecemos esto». ¿Qué quería decir con esas palabras? ¿Que acaso Grecia disfruta de algún derecho especial por tener una historia tres veces milenaria?

La historia de Grecia es como mínimo curiosa. A los griegos de la antigüedad debemos la democracia, la filosofía y los Juegos Olímpicos. Pero, como Estado moderno aparece justo a principios del siglo XIX, con la desintegración del Imperio otomano y gracias al apoyo de las élites europeas. El romanticismo, la recuperación de los clásicos que inundaban el continente, generó un amplio movimiento de apoyo a los herederos de Platón y Aristóteles en la lucha para librarse de las garras de los malvados turcos. Así fue como, de repente, un territorio poblado por pastores, pescadores y mercaderes se vio impelido a la independencia.

En las dos ocasiones que he estado en Grecia, he tenido la sensación de encontrarme en un país precioso, pero caótico, conservador y que no ha hecho el esfuerzo de ponerse al día, con una dependencia inmensa de la UE y del turismo. Una de las cosas que me chocaron fue la práctica inexistencia de un sector industrial potente. De Grecia conocemos a sus millonarios, muchos de los cuales, por cierto, han vivido siempre en otros países. Pero, y de sus marcas, ¿cuántas conocemos? (No vale citar el yogur griego). Yo, francamente, ni una. Sí recuerdo una, en cambio, de su eterno enemigo turco. ¿Sería provocar demasiado decir que Turquía es, hoy, una sociedad más dinámica que Grecia?

La pelota da muchas vueltas

2011-11-07T09:41:00.000+01:00

Publicado en El Periódico del 29 de abril de 2010

Cuando yo me planteaba estudiar periodismo, tú me aconsejabas que me dedicase a otra cosa. Ya sé que lo hacías por protegerme, que es lo que se espera de un buen padre. Tú habías conocido como el que más las ingratitudes de esta profesión tan cabrona y a veces tan desagradecida. Quizás debería haberte hecho caso y dedicarme a otra cosa, hacerme abogado, jardinero o contorsionista. Pero al final acabé siguiendo tu camino. Al fin y al cabo, algo bueno debía tener eso de ser periodista si tú le habías dedicado media vida.

¿Te acuerdas de esa pelota que te regaló Àlex J. Botines cuando éramos pequeños? Iba firmada por todos los jugadores del Barça de la temporada 1973-1974, por los Cruyff, Sotil, Marcial, Asensi, Costas, Rexach, Rifé y otros jugadores de aquel inolvidable equipo que, después de catorce años de pasar hambre, consiguió un título de liga para nuestro club. Tú nos la diste y, claro, al día siguiente mi hermano y yo, que en ese momento teníamos 9 y 10 años, la llevamos al colegio para enseñarla a todo el mundo. Al principio los amigos la miraban con admiración, por las firmas y porque en aquel tiempo una pelota de cuero era un pequeño lujo. Hasta que algún descreído dijo: “Venga, ¡juguemos!”. Y así fue cómo un balón, que con el tiempo se habría convertido en pieza de museo o un objeto digno de ser subastado en eBay, se convirtió en un artefacto para la diversión de un puñado de mozalbetes. Ya sabes cómo acabó ese reluciente esférico, después de todo un curso de chuts contra las paredes de la escuela: con las firmas borradas, convertida en una simple y vulgar pelota de fútbol.

El tiempo pasa y la pelota da muchas vueltas. Ahora me pregunto si yo mismo no me hice periodista con la voluntad de poder regalar a mi hijo una pelota firmada como aquella. Si ese día llega, tú y yo iremos a verle jugar mientras comienza a borrar sus primeros mitos a puntapiés. Para él será la primera lección práctica de periodismo, aunque eso ya no estoy tan seguro que la convenga.

Esclat de colors al bosc

2011-11-05T11:08:00.000+01:00

Publicat al diari Ara del 5 de novembre del 2011

Bosc de Westonbirt, Anglaterra

Ara és l’època. Els prats verdegen de nou gràcies a la tan esperada pluja, els rierols tornen a baixar alegres, el sotabosc s’omple de bolets i els boscos queden immergits en una melancònica boira baixa. Atenent al ritual de cada any, els arbres de fulla caduca passen del verd estival als tons ocres. Les faldes de les muntanyes es tenyeixen de grocs, vermells i taronges mentre al sotabosc creix un flonjo matalàs de fullaraca. Ha arribat el moment de tornar als boscos. És l’hora de delectar-se amb l’espectacular esclat de colors que ens regada cada any la tardor.

Els països més freds ja fa setmanes que van dir adéu als cels clars, al sol, a la vida a l’aire lliure i al retrobament casual amb els altres. Antigament, per als habitants dels països nòrdics, aquest era un temps de retornar a l’enclaustrament i submergir-se en les obligacions quotidianes confiant que la provisió de llenya i aliments que havien fet a l’estiu seria suficient per arribar fins a la primavera.

A casa nostra, la tardor arriba més tard, i en especial aquest any. Però tant per a ells com per a nosaltres, gaudir de la tardor en el seu apogeu requereix de certa planificació. Al cap i a la fi, l’espectacle que ens ofereix la natura quan els arbres adquireixen aquelles tonalitats vives que han encandilat a poetes, pintors i fotògrafs és extremadament efímer. Visitar el bosc només uns dies tard pot condemnar-nos a un passeig entre esquelets pelats i a trepitjar muntanyes de fulla seca.

Alguns països anglosaxons, on la consciència ambiental és més alta, han solucionat aquest dilema. Al nord dels Estats Units, la caiguda de la fulla (The Foliage) té un espai propi en alguns informatius i hi ha webs que informen puntualment de quines són les millors zones per anar a visitar els grandiosos boscos de New Hampshire o Vermont en el seu punt òptim de color.

Consolem-nos: a Catalunya tenim els boscos molt a prop. Els més concorreguts són els del Montseny, les Guilleries i l’olotina Fageda d’en Jordà. Però n’hi ha d’altres, no tan coneguts, que val la pena visitar. Altres, de més llunyans, ens permeten somiar.

Montseny (Osona, Vallès Oriental, la Selva). Els boscos del massís del Montseny són els més accessibles per a bona part de la població de Catalunya i per aquest motiu els voltants de Santa Fe, Sant Marçal, Arbúcies o Viladrau s’omplen a partir de l’octubre amb milers de visitants ocasionals. Si es vol fer un àpat per la zona, millor reservar.

La Fageda d’en Jordà (Garrotxa). És el bosc de faigs més gran de la conca mediterrània. El fet d’estar situat sobre una colada de lava procedent del volcà Croscat el converteix en excepcional. Els caps de setmana de tardor els aparcaments es col·lapsen, de manera que millor acostar-s’hi fora de les hores punta.

Vall d’Aiguamòg (Val d’Aran). El Pirineu compta amb boscos espectaculars, sobretot als dos Pallars i a la Cerdanya. En el seu extrem occidental, els boscos de la vall d’Aiguamòg tenen una combinació de vegetació de ribera, faig i pi roig que fa les delícies dels aficionats a la natura.

Selva d’Irati (Navarra). Amb una extensió de 17.000 hectàrees, és la fageda més gran del sud d’Europa. L’abundància de falgueres, els pendents suaus, la combinació de rierols, bosc, embassaments i prats a les parts més altes converteixen la visita en una delícia. Obligat anar-hi ben proveït per la pluja.

Bosc de Sherwood (Anglaterra). Tot i haver format part d’un immens vedat de caça de la casa reial britànica, en realitat Sherwood és més famós per ser l’escenari, real o de ficció, de les aventures de Robin Hood. Tot i això, és molt més petit que Irati.

Green Mountains (Estats Units). Els boscos de les Green Mountains (Vermont), prop de la frontera amb el Canadà, són dels més concorreguts pels nord-americans quan arriba la tardor. A causa de la seva situació, allà la caiguda de la fulla comença al setembre.

Tintin com a excusa

2011-11-03T14:05:00.000+01:00

Publicat al blog Paios el 3 de novembre del 2011

Em crida l’atenció els pocs comentaris que hi ha en aquest blog. Diu el gestor de Paios que han tingut 2.000 visites les primeres setmanes, que són bastantes per ser un blog nou i tan especialitzat. Però et poses a buscar comentaris d’altres periodistes sobre el que alguns dels nostres col·legues han escrit i et trobes que n’hi ha molt pocs. Deu ser que no els interessen els escrits? Ho dubto.

Després de la sorpresa inicial, hi penso una mica i m’adono que, contràriament al que sosté bona part de l’opinió pública, en general els periodistes tenim el vici de no opinar, si més no de segons quins temes. Examinem el cas de Twitter. Els periodistes hi escrivim per promocionar els nostres escrits i així demostrar el bons que som, per retwitejar articles dels nostres superiors, de companys de feina o de la competència, i només en alguns casos per abocar-hi les nostres reflexions.

Fa uns dies, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula de Tintin, una de les expressions més utilitzades va ser el hashtag #Tintinhoy. Em va cridar l’atenció que bona part dels tuits anaven signats per periodistes que, a través del personatge de ficció, canalitzaven la mala llet que porten dintre davant del desastrós estat en què es troba la nostra professió. De manera que la majoria de comentaris atribuïen a l’heroi inventat per Hergé les situacions amb què molts de nosaltres es troben cada dia quan arriben a les redaccions o a una roda de premsa.

La contenció per la paraula escrita que patim revela una paradoxa: mentre la major part de la població opina a discreció tant a Twitter com a Facebook, qui millor coneix el valor de la paraula escrita és qui més reticent es mostra a opinar en públic sobre el que passa al món i sobre el que l’afecta a ell o a les persones que l’envolten.

Per què ens costa tant expressar-nos? Que potser tenim por que algú ens assenyali amb el dit mentre crida “sacrilegi, un periodista que pensa!”? Que potser no tenim una ideologia, unes creences i uns sentiments? Llavors, per què som tan pixatintes?

Algunes idees. Els periodistes estem tan acostumats a informar, informar, informar que sovint oblidem que nosaltres també som ciutadans i que tenim el mateix dret que el quiosquer on comprem el diari o que el cambrer que ens serveix el tallat cada matí a exposar en públic el que ens agrada o el que ens neguiteja.

Però no. És com si els periodistes opinéssim poc per tal de mantenir ben amagat dintre nostre el que de veritat pensem. D’aquesta manera, si ens mantenim en silenci, ningú podrà jutjar els nostres articles en funció de la nostra forma de pensar. I ja se sap que la discreció és una bona consellera en aquesta feina, que mai saps en quin mitjà estaràs escrivint demà. A més, el dia menys pensat, les nostres paraules se’ns poden girar en contra. Tu calla i no et posis en embolics.

I per què hauríem d’opinar?, es preguntaran els escèptics. Doncs perquè també formem part d’aquest món. Però –ai!-, resulta que opinar sobre la teva pròpia professió, i més en un moment delicat com aquest, ens podria conduir a un carreró sense sortida. Si som massa sincers, ens podria portar a l’enfrontament amb els nostres companys, els nostres caps o les nostres empreses. Per contra, si mentim, serem condemnats en el més enllà a editar cada dia un suplement de 320 pàgines sobre la vida extraterrenal.

Així doncs, seguim callant, deixem que les empreses vagin fent i seguim escrivint frases enginyoses sobre Tintin en el paradís virtual de Twitter.

I per acabar, companys, us voldria demanar una petició. Sigueu benevolents i no jutgeu aquestes frases desendreçades com una opinió, que mai se sap on ens haurem de guanyar les garrofes el dia de demà.

El PP hace campaña en Twitter

2011-11-03T09:17:00.001+01:00

Publicado en El Periódico del 3 de noviembre de 2011

Avatares de Rajoy creados por usuarios de Twitter (El Periódico)

Un usuario de Twitter se pone la foto de Rajoy en su perfil para celebrar Halloween y desde el PP le piden que, por favor, la retire. A partir de aquí se desencadena una campaña en la red de usuarios que cuelgan imágenes manipuladas del líder popular. En paralelo, cuando desde el partido intentan difundir el #programaPP, los navegantes se suben al carro y convierten el hashtag en un rosario de propuestas electorales esperpénticas. Unos días antes, las campañas #preguntaleaMariano y #sumatealcambio habían acabado igual: en lo alto de las listas de las expresiones más usadas, aunque fuera por unas razones muy diferentes de las que sus instigadores seguramente habían imaginado.

Tanto #preguntaleaMariano como #sumatealcambio despertaron la vena más sarcástica, crítica y burlesca de los usuarios de Twitter. En un carnaval de los disparates, había chicas que preguntaban a Rajoy si debían dejarse el pelo corto o ponerse mechas, mientras que otros vaticinaban que el cambio prometido llevará al cardenal Rouco al frente de un ministerio.

Las redes sociales funcionan de forma diferente a lostelediarios de la época de los Urdaci y los Sáenz de Buruaga, donde tú mandabas tu comunicado de prensa y los presentadores se limitaban a poner cara y voz. Ahora, el ciudadano tiene infinidad de canales para expresarse y los navegantes son poco amigos de cualquier intento de manipulación. Además, pongamos que en las próximas elecciones el PP gana con un 45% de los votos. Pues bien, una vez descontados abstencionistas y votantes de otros partidos, este resultado representará solo un tercio de la población española con derecho a voto. Pero seguro que los lúcidos estrategas electorales del PP todo eso ya lo saben. Deben pensar que también en las redes sociales está bien que se hable de ti, aunque sea mal.

El PP fa campanya a Twitter

2011-11-03T09:13:00.000+01:00

Publicat a El Periódico del 3 de novembre del 2011

Un usuari de Twitter es posa la foto de Rajoy en el seu perfil per celebrar Halloween i des del PP li demanen que, si us plau, la retiri. A partir d’aquí es desencadena una campanya a la xarxa d’usuaris que pengen imatges manipulades del líder popular. En paral·lel, quan des del partit de la gavina intenten difondre el #programaPP, els navegants es pugen al carro i converteixen el hashtag en un rosari de propostes electorals esperpèntiques. Uns dies abans, les campanyes #preguntaleaMariano i #sumatealcambio havien acabat igual: a dalt de tot de les llistes de les expressions més usades del dia, encara que fos per unes raons molt diferents de les que els seus instigadors segurament havien imaginat.

Tant #preguntaleaMariano com #sumatealcambio van despertar la vena més sarcàstica, crítica i burlesca dels usuaris de Twitter. En un veritable carnaval dels disbarats, hi havia noies que preguntaven a Mariano Rajoy si havien de deixar-se el cabell curt o posar-se metxes, mentre que altres vaticinaven que el canvi promès durà el cardenal Rouco al front d’un ministeri.

Les xarxes socials funcionen diferent dels Telediario de l’època dels Urdaci i dels Sáenz de Buruaga, on tu enviaves el teu comunicat de premsa i els presentadors es limitaven a posar-hi cara i veu. Ara, el ciutadà té infinitat de canals per expressar-se i els navegants són poc amics de qualsevol intent de manipulació. A més, posem que en les pròximes eleccions el PP guanya amb un 45% dels vots. Doncs bé, un cop descomptats abstencionistes i votants d’altres partits, aquest resultat representarà només un terç de la població espanyola amb dret a vot. Però segur que els lúcids estrategs electorals del PP tot això ja ho saben. Deuen pensar que també a les xarxes socialc està bé que es parli de tu, encara que sigui malament.

El món homenatja els seus difunts

2011-11-02T12:05:00.001+01:00

Publicat al diari Ara l'1 de novembre del 2011

Día de Muertos, Mèxic

Pot semblar macabra, una tradició salvatge i de mal gust, però el cert és que segueix vigent en el petit municipi de Pomuch, a la península del Yucatan. Els dies previs a Tots Sants, els veïns acudeixen al cementiri per netejar els ossos dels familiars morts. Ho fan amb devoció. Netegen el crani, la tíbia, les costelles, i, un cop han acabat, emboliquen les restes amb tovallons brodats amb flors o amb les inicials del difunt, de tal manera que el 2 de novembre la persona estimada –o el que d’ella en queda- es pugui retrobar amb els seus per d’aquesta manera compartir, ben net i polit, el menjar i el beure que li han preparat.

Amb aquesta pràctica, els vius s’acosten als morts tal i com es feia en l’època maia, perquè el ritual que segueix a continuació –plegàries- ja beu en les fonts clàssiques del cristianisme.

A Mèxic, el sincretisme entre dues cultures diferents ha donat lloc a un folclor relacionat amb els difunts molt peculiar i ple de color. El 2003, la Unesco va catalogar el Día de Muertos com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Sense l’extravagància de la celebració de Pomuch, el Día de Muertos es remunta com a mínim a l’imperi asteca. Per a aquella civilització, la mort no era un estadi final. Els déus portaven les persones mortes a Mictlan, o residència dels morts, on es convertien en colibrís que acompanyaven al sol fins que assolien un determinat grau de perfecció.

La festa se celebrava a l’estiu, fins que els missioners cristians van traslladar-la al novembre i van introduir-hi canvis. Avui, els elements més característics del Día de Muertos són les Calaveras de Dulce, que antigament es feien de fang, i el Pan de Muerto, uns panets dolços que en alguns casos també reprodueixen calaveres. Hi ha la creença que en aquestes dates les ànimes dels nens visiten les seves famílies l’1 de novembre, el dia de Tots Sants, mentre que els adults ho fan l’endemà, el dia de difunts.

En el cas d’Europa, la barreja de la tradició pagana d’origen celta i el cristianisme va donar lloc al Halloween. Es creia que aquella nit les persones mortes l’últim any tornaven per visitar als seus parents i que s’apoderaven de cossos vius per endur-se’ls al món dels morts. Per tal de foragitar-los la gent es disfressava per crear confusió i es feien fogueres i sacrificis humans per espantar a les bruixes.

Possiblement d’origen viking, la nit de bruixes està molt implantada al centre i al nord d’Europa. A Alemanya rep el nom de Nit de Walpurgis i es continua celebrant amb grans fogueres la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Curiosament, l’antiga Roma va consagrar aquest mateix mes de maig a homenatjar els avantpassats.

El cristianisme convertirà l’1 de setembre en la festa de Tots Sants. Per tot Europa s’imposa el costum de visitar els cementiris i la representació d’obres teatrals de caire moralitzant. De la unió de la religió amb els elements anteriors sorgeix, el 31 d’octubre, la celebració de Halloween, o vigília de Tots Sants. Un cop trasplantada als Estats Units per emigrants irlandesos, la celebració adquireix la seva forma actual. Els naps buits que es feien servir com llanternes es convertiran en carbasses i d’aquí saltaran a altres països anglosaxons i a mig món.

No sense reticències. Tal i com passa a Europa, a Austràlia, una part de la població rebutja el Halloween per considerar-lo massa americà, però el cert és que la presència de disfresses de bruixes a Sidney i Melbourne és cada cop més habitual.

A diferència del cristianisme, les altres religions monoteïstes no tenen dates específiques en el seu calendari per recordar els morts. En el judaïsme hi ha la cerimònia de l’Izkor, que es fa a la sinagoga per recordar a tots els difunts. Mitjançant la pregària, la caritat i les bones obres, els vius poden redimir els pecats dels que ja no hi són. En paral·lel, els fills recorden el pare o la mare morts en el Ior-tzait, que té lloc en l’aniversari de la seva mort.

En l’Islam, el profeta Mahoma convida els fidels a visitar les tombes per rememorar els morts. Se sol fer els dijous al llarg de tot l’any i de forma individual, ja que la religió musulmana impedeix que els cementiris es converteixin en espais de reunió, de reverències o que serveixin per demanar la intercessió dels difunts en la resolució de qüestions terrenals.

El budisme, religió majoritària a l’Àsia, concep la mort com una etapa transitòria entre dues vides. Els difunts són incinerats i com que es té la certesa que retornaran al món dels vius amb més saviesa, és innecessari retre’ls homenatge.

Tot i això, a la Xina es recorda els difunts amb el Festival de la Claredat Pura, o Dia d’Escombrar les Tombes. Les famílies porten flors al parent desaparegut i cremen diners sobre les sepultures. A més, els darrers anys s’ha implantat el costum de cremar reproduccions de cases i cotxes de paper perquè al finat no li falti de res. I triomfen també els cementiris virtuals. Així, els urbanites que no tenen temps per traslladar-se al seu poble poden fer l’ofrena a distància.

Al Japó, la festa Obon serveix per celebrar, mitjançant balls i música, el retorn dels morts per reunir-se amb els seus durant uns dies. Davant de les cases es posen altars amb menjar i es fan focs de benvinguda. Quan la celebració s’acaba, es cremen uns papers grocs que simbolitzen els diners que el difunt s’emportarà a l’altra vida.

A diferència del Dia de Difunts cristià, tant l’Obon japonès com el Festival de la Claredat Pura xinès són festes de retrobament familiar i d’alegria. El primer se celebra en ple estiu, mentre que el segon té lloc el 5 d’abril, el dia que els xinesos creuen que la primeravera torna a la Terra. Just durant aquests dies, els carrers de pobles i ciutats comencen a omplir-se de cirerers en flor.

Els panellets, una “fruita” de temporada

Per Tots Sants, panellets, castanyes i moniatos. El pare Bernabé Dalmau, monjo del monestir de Montserrat, explica que no hi ha una relació directa entre els productes tradicionals que consumim en aquestes dates i la festa religiosa. Es tracta, senzillament, de “menges de temporada”, com ho poden ser el Tortell de Reis, els torrons per Nadal i les coques per Sant Joan.

El camp té els seus cicles, com el tenen les estacions de l’any. Les ametlles amb què es fa el massapà dels panellets es cullen al setembre, mentre que la campanya dels pinyons s’inicia al novembre. De la mateixa manera, també les castanyes i els moniatos són fruits de tardor. Així doncs, la castanyada vindria a ser una celebració profana de l’abundància amb què la natura ens regala durant aquesta estació.

Amèrica mira cap a Orient, visca la Pepa!

2011-10-31T18:10:00.001+01:00

La cimera de països iberoamericans, celebrada aquest cap de setmana, s’ha saldat amb un fracàs rotund. De 21 caps d’Estat que havien estat convocats, només se’n van presentar 11, malgrat les gestions realitzades a última hora pel rei Joan Carles. A la vista del resultat, sembla que les antigues colònies espanyoles i portugueses miren cada cop menys cap a Europa i s’interessen més pel Llunyà Orient. Els xinesos, que quasi sempre s’han considerat el centre del món, ho tenen clar. Els països sudamericans “simplement saben que el soci comercial més dinàmic, per ara i molt possiblement en els pròxims anys, és Xina”, presumia l’agència Xinhua.

El canvi d’orientació mundial revela una paradoxa: Espanya va arribar a Amèrica a la recerca de la riquesa de les índies orientals i ara Amèrica dóna l’esquena a Espanya i mira cap a les potències orientals a les que pretenia arribar Cristòfol Colom.

El centre de gravetat mundial gira en la mateixa direcció que ho fa la població mundial. Dels 7.000 milions de persones que poblen el planeta, 4.200 milions (un 60%) viuen a Àsia i només 739 milions a Europa.

L’actual mapamundi que s’ensenya en les escoles obeeix al repartiment de forces que hi havia vigent al món durant els segles XV i XVI, en temps dels grans descobridors. La carta ens mostra un planeta que pivota al voltant d’Europa, situada al centre, i la resta de continents repartits al seu voltant, amb Àsia i Amèrica en els laterals.

Però els documents són arbitraris. Si és cert que la història l’escriuen els vencedors, segurament trigarem poc a veure mapamundis presidits per una Xina imperial i envoltada de totes les seves colònies.

El 2012 la cimera de països iberoamericans se celebrarà a Cadis per celebrar el 200 aniversari de la Pepa, la primera Constitució liberal espanyola. A la vista de l’èxit de l’última edició, el cos diplomàtic espanyol s’haurà d’aplicar perquè els Hugo Chávez i les Fernández de Kirchner assisteixin a una cita que el president xilè, Sebastián Piñera, jutjava amb ironia. “Assistim a una vertadera successió de cimeres, tantes que sembla una serralada”. Si es compleixen els pitjors auguris, potser els assistents acabaran corejant: “una nova cimera, visca la Pepa!”.

Una Diagonal sense bicicletes?

2011-10-26T13:03:00.001+02:00

Els carrils bici del tram central de la Diagonal s’han convertit en un problema, això està clar. És un problema per als ciclistes i és un problemes per a la resta d’usuaris de la via pública. És una evidència general, per a ciclistes i per a vianants, que entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, els passejos laterals estan sobreocupats. D’entrada, en un costat hi ha unes jardineres que ocupen cap a un quart de l’espai disponible, mentre que la banda oposada està ocupada per una filera de palmeres i bancs, amb quasi tots els espais buits que queden entremig plens de motos aparcades.

A la llista d’objectes fixos hi hem d’afegir la presència de nombroses parades d’autobús –les més plenes de Barcelona en hores punta- i els quioscos de premsa. Ja només cal afegir-hi els elements mòbils que es desplacen per la popular avinguda a tothora: ciclistes –els que circulen com cal i els que no- i vianants, entre els quals cal distingir algunes subcategories: els que van per on han d’anar, sense ocupar el carril bici i atents al que passa al seu voltant; però també els despistats que passegen el gos, els que baixen de l’autobús corrent, els que creuen sense mirar i els que, amb el mòbil a la mà, van per la vida tancats en el seu món.

Ara L’Ajuntament estudia fer baixar els ciclistes a la calçada. En ment té dues opcions. Una, posar un carril bici al costat dels cotxes, i dues, convertir els laterals en una àrea 30, de velocitat limitada.

M’agradaria equivocar-me però em temo que, a la pràctica, qualsevol de les dues opcions suposarà l’expulsió dels ciclistes de la Diagonal.

Jordi Hereu va intentar en el seu últim mandat reformar l’avinguda. Tot i sortir-ne escaldat, els diferents projectes que va portar a referèndum suposaven una completa reordenació del trànsit. Suposaven fer taula rasa amb el que hi havia. Els grans beneficiats eren vianants, ciclistes i transport públic.

En la no reforma de la Diagonal que comença a apuntar l’alcalde Trias, el guanyador indiscutible és el cotxe i, en menor mesura, també el vianant. Per a les bicis suposa simplement l’expulsió. De les dues opcions que contempla l’Ajuntament, costa de creure que posi un carril bici en cadascun dels laterals, avui reservats als cotxes. Per fer-ho hauria d’estrényer els passejos per la part més propera a les cases –eliminant palmeres, bancs i aparcament de motos. Però en una època d’estretors pressupostàries i amb el precedent del referèndum d’Hereu, difícilment s’atrevirà Xavier Trias a jugar amb el foc que ja va cremar al seu predecessor.

Evidentment, el carril bici també es pot habilitar directament en les calçades laterals, i gairebé a cost zero, però gosarà Xavier Trias sacrificar espai per als cotxes?

L’altra opció que l’alcalde proposa és convertir els laterals de la Diagonal en zona 30 i, simplement, deixar que les bicicletes circulin entre els cotxes. Fer aquesta proposta evidencia un desconeixement preocupant de la circulació, amb bicicleta o amb qualsevol altre vehicle, a Barcelona. En deu anys que fa que vaig en bicicleta per la ciutat, crec que en cap ocasió he circulat per aquest espai. Perquè hi ha els carrils bici, lògicament, però també perquè els laterals, en el seu tram central, estan quasi sempre col·lapsats. Si ja se circula a menys de 30, per què volen convertir-los en zona 30? I, amb el pleníssims i plens de fum que estan, quin ciclista s’atrevirà a posar-hi les rodes?

Per ara, però, tot això no són més que especulacions, basades en la informació que Óscar Muñoz publicava ahir a La Vanguardia. Esperem que, per al bé de tots, vianants i ciclistes, amb diàleg i consens, es trobi una solució al caos que és avui la Diagonal.

Roma hauria recolzat l'eix mediterrani

2011-10-20T09:37:00.001+02:00

Publicat a El Periódico del 20 d'octubre del 2011

Vint-i-cinc anys després de la nominació olímpica de Barcelona, avui celebrem que Catalunya es beneficiarà del corredor ferroviari per la Mediterrània. No és casual que la UE recolzi el trajecte que resseguirà la costa. Aquí és on es concentra el gruix de la població, de la indústria i l’agricultura exportables, de les xarxes logístiques i de transport a Espanya. I el transport ha de servir per transportar alguna cosa, no? Els romans ho tenien clar. La ruta més transitada d’Hispania era la Via Augusta, que enllaçava el sud de França amb Cadis. Ja al segle XX, el Banc Mundial i Giovanni Agnelli també van apostar, com no podia ser d’una altra manera, per l’opció més segura. La institució financera internacional i el patró de la Fiat van imposar a Franco el traçat mediterrani de l’autopista AP7 i la fàbrica de Seat a la Zona Franca, desestimant l’opció del règim d’invertir al centre.

Però no siguem il·lusos. A diferència del que va passar el 1986, difícilment aquest cop els ciutadans sortiran en massa al carrer a celebrar la notícia al costat del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. Ni els catalans han reclamat els últims anys amb manifestacions “¡volem l’eix mediterrani!” ni tampoc hi haurà un esclat d’alegria com el que va protagonitzar Pasqual Maragall a les fonts de Montjuïc. Les notícies són incomparables i els temps diferents. Apostem per les infraestructures ara que són ineludibles per sortir del toll en què ens trobem. Abans, el que molava era construir Port Aventura, Ciutat de les Arts i ports esportius en els quals amarrar els creuers de luxe els nous rics. Invertir en trens era antic, i si a sobre eren de mercaderies, no vegis.

Tot i això, en una època en què les bones notícies són més aviat escasses, l’aprovació del corredor mediterrani és, més que mai, un motiu de celebració. La crisi ens ha ensenyat a diferenciar el que és necessari del que podem prescindir.

Alerta amb el fervor per l'esport

2011-10-08T16:15:00.002+02:00

Publicat al diari Ara el 8 d'octubre del 2011

Tres generacions de la família Sanoguera, al parc del Poblenou

Nens de 6 anys fent curses de motocrós, jubilats que practiquen surf, maratons plens a vessar de corredors que han superat els 50 tacos… En el món de l’esport, les barreres de l’edat tendeixen a diluir-se. Però, realment, és bo per a la salut que un infant entreni cada dia durant hores amb la pastanaga que suposa que potser algun dia arribi a ser el millor? I és aconsellable que un adult que durant la joventut no ha fet exercici físic de forma regular participi en proves de resistència amb l’alicient de descobrir els seus límits? Quins riscos suposa? Hi ha un esport per a cada edat?

Vivim en els temps de la joventut eterna. El culte al cos i la idolatria a l’esport fa que molts pares empenyin els seus fills a iniciar-se en aquell esport que a ells els apassiona, mentre que cada vegada són més les persones que, sense una experiència prèvia, es llencen a recórrer llargues distàncies o a practicar esports de risc.

“No hi ha un esport per a cada edat”, certifica Xavier Peirau, professor d’activitat física i salut a l’INEFC de Lleida. “El problema no és l’esport que fas, sinó l’intensitat amb què el practiques”.

“Durant la primera etapa de la vida, les persones guanyem força i resistència. L’ideal és que quan som adults ho sapiguem mantenir i que quan ens acostem a la senectud ho gestionem bé. Si no ho hem fet, a partir dels 30 o 35 anys hem de vigilar perquè podem tenir lesions, sobretot en aquells esports que suposin fer salts, girs o esforços cardiovasculars importants, mentre que els que s’han cuidat més podran estirar sense problemes fins als 45 o 50”.

Podem participar en tornejos de futbol sala amb 40 anys? Sí, sempre i quan ens ho prenguem com el que són, competicions de costellada amb veïns i amics i no la final de la Champions. Si seguim els consells dels experts, reduim de forma dràstica les possibilitats de lesions i, de cara al futur, el risc de dolors crònics a l’esquena i als genolls.

“De vegades a la consulta els pacients m’expliquen que surten a córrer tres dies entre setmana i el dissabte fan un partit de costellada –explica Dani Brotons, metge especialitzat en medicina esportiva-. Doncs em fan més por aquests partits de costellada que els 40 quilòmetres que pugui córrer cada setmana per la Diagonal, perquè un esport com el futbol és més traumàtic”.

Brotons recomana l’assessorament mèdic a tothom que faci esport, però en especial a aquells que el practiquen amb més intensitat. I aconsella l’esport a la gent gran, tot i que amb precaucions. Cal escollir un bon material, escalfar bé abans de posar-s’hi, cobrir-se del sol, hidratar la pell, no oblidar-se dels avituallaments i evitar els estimulants com el cafè si no s’ha passat una revisió mèdica.

Xavier Peirau és partidari que s’obligui per llei a realitzar proves d’esforç a totes aquelles persones de més de 35 anys que prenen part en competicions esportives. Sobretot, afegeix, a la vista “de la moda” que s’ha imposat de participar en maratons o en proves ciclistes de 200 quilòmetres com la Quebrantahuesos. El professor de l’INEFC alerta que molts d’aquests participants no estan preparats per fer-ho, amb la qual cosa el risc que algun d’ells pateixi un accident cardiovascular es dispara.

En contra de l’explotació infantil i a favor dels nens prodigi?

L’adult que fa esport de competició té la llibertat per decidir què vol fer amb el seu cos i amb la seva vida. Per als nens que s’inicien en aquest camí a edats molt joves, el marge de maniobra és més estret. Gimnastes, tennistes i futbolistes precoços sovint es veuen abocats a exigències físiques extremes per pressions familiars.

Xavier Peirau es mostra radicalment contrari a aquestes pràctiques. “T’ho explicaré com ho explico a les meves classes. En la nostra societat tots estem en contra de l’explotació laboral infantil però en canvi ens sembla bé que un nen entreni quatre hores diàries per obtenir una medalla olímpica. L’esport espectacle mana i volem tenir nens prodigi, però des d’un punt de vista mèdic, de cap manera hi puc estar d’acord. Hem de respectar el creixament harmònic de l’infant, sense forçar”.

Peirau es mostra contrari a pràctiques com el control rigorós que han de seguir les gimnastes de rítmica o que els nens competeixin amb les mateixes normes que regeixen l’esport d’adults. “Això no és salut –remarca-. A mi no em preocupa el nen esportista que guanya la competició, sinó tots els altres que es queden pel camí: acaben cremats i mai més volen saber-ne res de l’esport”.

Què pot fer en cada edat

Per als nens, l’activitat física ha de ser un joc, per a l’adult una inversió de futur i per a la gent gran una font de salut, benestar i relació social. Els metges esportius coincideixen: l’exercici físic, sigui quina sigui la intensitat amb què es practiqui, és bo, i necessari, en totes les edats.

Infantil. Els nanos no es poden estar mai quiets i és important que així sigui. El contrari, l’inactivitat, porta al sobrepès. Els experts són partidaris que s’ensenyin als nens les habilitats necessàries per realitzar algun tipus d’activitat física i que aquestes es mantinguin amb el temps. Ho consideren la millor manera d’entrar en l’etapa vital de maduresa en un estat de salut òptim. L’activitat física s’ha de presentar als nens com un joc de descobriment i de relació social. Durant els primers anys, l’exercici ha de servir, a més de com a eina educativa, per desenvolupar totes les capacitats físiques de la persona, però en especial la força, la coordinació i l’equilibri.

L’esport infantil té alguns requeriments: examen mèdic previ, s’ha de perseguir el rendiment òptim -no el màxim-, iniciar el nen en diverses activitats físiques evitant l’especialització i respectar la individualitat i el seu desenvolupament integral. Entre les pràctiques a desterrar es troben l’aixecament de pesos i les curses de resistència.

Adults. A partir del moment que el jove supera l’adolescència és bo que s’especialitzi en algun esport en concret. A partir dels 20 anys no hi solen haver limitacions per treballar la força, la intensitat, la coordinació i la resistència, de manera que, si els metges no diuen el contrari, un individu sa pot practicar qualsevol esport. Cal tenir en compte que el rendiment augmenta de forma progressiva fins als 30 anys. A partir d’aquest moment, comença a declinar. Es perd potència però es guanya resistència: ens tornem diesels.

L’exercici elimina l’estrés, prevé les malalties cardiovasculars i ens ofereix més possibilitats d’entrar en l’etapa de maduresa amb bona salut. Per contra, la vida sedentària pot provocar pèrdues de funcionalitat tan greus com l’envelliment.

Gent gran. L’activitat física practicada de forma regular s’ha de mantenir més enllà de la jubilació. La capacitat respiratòria d’una persona de 80 anys és el 40% d’una de 30, el flux sanguini ha perdut intensitat i la massa muscular s’ha atrofiat. Tot i això, els metges recomanen l’activitat física com a eina terapèutica, amb les lògiques limitacions de l’edat. Les sessions per a gent gran que programen els gimnasos i piscines municipals incideixen sobretot en exercicis de mobilització articular que no suposin impactes. Però, com diu el doctor Xavier Peirau, l’exercici més accessible en totes les edats és, senzillament, caminar.

Edats idònies per iniciar-se en l’esport

Natació 8

Futbol 10

Tennis 10

Atletisme 11

Esquí 11

Bàsquet 13

Ciclisme 14

Una visita al manicomi de Sant Boi (1926)

2011-10-07T21:35:00.000+02:00

El món dels bojos no existeix, no el volem veure. Avui, senzillament no existeix perquè ja el terme boig ha caigut en desús, substituït pel políticament més correcte disminuït psíquic. Però l’any 1926 existia. A Barcelona, les persones que no s’ajustaven als clixés convencionals eren tancats al manicomi de Sant Boi, i encara també moltes persones sanes a qui els seus familiars es volien treure de sobre. Aquesta crua crònica, repescada de la premsa de l’època, descriu un espai aterridor que, aviso, pot ferir alguna susceptibilitat. Apareix signada per Antonio Amador, segurament un pseudònim de l’escriptor i periodista Paco Madrid.

Quadre El crit, d'Edvard Munch (1863-1944)

Escribo estas cuartillas, amigo que me lees, dominado aún por el más impresionante espectáculo que he presenciado en mi vida. He permanecido unas cuantas horas entre locos y locas, imbéciles, idiotas, histéricas, epilécticos; entre víctimas del alcohol, de la sífilis, de la morfina; entre niños y entre mayores, que heredaron de sus padres o de sus abuelos, todas las taras y todas las miserias de una vida sin orden y sin propósito. Abandoné unos momentos el mundo en el que tú, lector, y yo, vivimos y en el que cada cual oculta su locura como sabe y como puede, para vivir en el de los locos, en un mundo de guiñol, donde cada invididuo es vivo testimonio de un drama.

(…) He sido testigo de un espectáculo sangrante. He visto con los ojos de mi conciencia. He llegado, con mi pensamiento, un poco más allá de lo que he visto y he oído. (…)

Conozco la cárcel, sé de la vida del hospital y, no obstante, la sola idea de permanecer unas horas en un manicomio me impresionó hondamente. No sé lo que es peor, lo que es más horrible. Si la cárcel, el presidio, el hospital o la llamada Casa de Salud. (…)

Qué miseria es peor entre todas las miserias? De los círculos en que Dante dividió el Infierno, ¿en cuál sufrían más las almas? ¿Pueden medirse los sufrimientos? ¿Pueden pesarse los dolores? ¿Qué martirio es el más cruel de todos los martirios, si todos tienden a martirizar?

(…) Dando frente a la Rambla de San Baudilio y de cara a Barcelona, se yergue, severo, un edificio de señorial entrada. (…) Abre una puerta vidreira y entro, con mi amigo, en el mundo de los locos. ¿Cuántas variedades de ellos encontraremos? (…)

La república de los locos

Tras nosotros se cierra la puerta que nos dio aceso a ese pequeño parque. Hemos hollado el territorio perteneciente a los locos.

A la izquierda del parque, que con un poco de buena voluntad puede antojársele al visitante un jardín, y paseándose como un enjaulado, por debajo de unos pórticos vemos al primer loco. Es un hombre joven, como de 34 años, alto, delgado. Cubre su cabeza con una gorra y alrededor del cuello lleva una bufanda.

Cuando entramos, nos miró con cierta extrañeza, dejó de pasear, detúvose delante de nosotros y se descubrió, correcto, sin afectación.

-Buenas tardes –nos saludó él primero.

-Buenas tardes – respondimos, sacándonos el sombrero.

Le creímos un vigilante.”Es un loco –nos advirtió el hermano fraile-, un loco pacífico, pero un loco”.

Sobre un banco estaba tumbado, panza arriba, otro loco. Más cuerdo, ni se molestó en saludar. Únicamente hizo un difícil movimiento con la cabeza, pero sin abandonar su posición, para mirarnos. (…)

La sala de recreo

Y entramos en la sala llamada de recreo. En el centro, una mesa de bilar, al fondo, un piano, a un lado, las mesas para jugar a las cartas. Apenas traspusimos (sic) la puerta, hicimos un movimento institivo de retroceso. Aquel salón olía mal. No olía ni a cárcel ni a hospital. Debía oler a manicomio. Me figuré que aquella sala la desinfectan con cloroformo.

-Es la sala de recreo de preferencia –nos dijos nuestro acompañante-. Aquí están los locos que pagan.

-¿Pagan por ser locos? –preguntamos.

Sonrió el fraile.

-No. Pagan para estar mejor.

-¿Y juegan?

-Ya lo ve usted.

Efectivamente. Las mesas estaban ocupadas casi en su totalidad. Cuando entramos, interrumpieron el juego y nos saludaron.

Ninguna particularidad observamos, como no fuera la de ver reflejado en algunos rostros un cansancio moral, quién sabe si producto de esperanzas truncadas.

Nos despedimos de los locos de preferencia, que no nos parecieron tan locos como los que vimos después.

El hermano fraile, amable, nos enseñó el comedor. (…) Muy aseado todo, muy pulcro, pero muy triste.

Después vemos los dormitorios. Para ir a ellos pasamos por una galería con grandes ventanales, que da al parque. Los ventanales carencen de vidrios.

-¿Es como medida profiláctica que carezcan de cristales esas ventanas? –inquirimos.

-No –responde el fraile-. Es que a veces se rompen y, como el tiempo no es malo, no hay necesidad de ponerlos.

Los dormitorios, según lo que pagan los locos, son individuales o para dos personas. Están bien. Una cama, de aspecto agradabilísimo, como casi todas las camas, un espejo de luna sobre una cómoda, un lavabo, dos sillas.

Subimos y bajamos escaleras, cuyos huecos están cubiertos de una tela metálica para evitar posibles intentos de suicidio. Atravesamos comedores, reconocemos estancias, penetramos en más dormitorios. Mucha ventilación, mucha limpieza, mucho orden.

Nos enseñan el laboratorio, montado con exquisita sobriedad pero sin faltar detalle. Después, el departamento de duchas y baños.

-Cuando entran en esta casa –nos alecciona el fraile- están sometidos a un tratamiento de cuchas y baños por espacio de seis meses. Es el periodo máximo de observación. Si no son enfermos graves, esta terapéutica les cura, y si durante ese espacio de tiempo no se ha obtenido ningún resultado práctico, se les pasa a los departamentos destinados al caso clínico del paciente.

-Esas duchas, ¿son a base de agua fría?

-Según. Con frecuencia se pasa de la ducha de agua fría a la del agua caliente, apenas sin intermitencias, gracias a esos aparatos. La impresión que el enfermo recibe con el cambio de temperatura es lo que le hace reaccionar.

-¿Y esas bañeras?

-En esas bañeras permanecen algunos enfermos días enteros, cambiándosele con frecuencia la temperatura del agua. Lo primero que se hace con un loco en cuanto entra en el manicomio es conducirle aquí y someterle al tratamiento de baños y duchas.

-¿Nada más?

-Nada más. Como le digo, son seis meses de observación los que tienen que sufrir.

-¿Y curan algunos?

-Algunos sí…

(…) Seguimos recorriendo el mundo de los locos, y a medida que nos adentramos en él, vamos descendiendo.

Nos hallamos en un departamento de tercera, donde están los pensionistas. También tienen una sala de recreo, pero sin mesa de billar. Juegos de naipes y los que no leen La Vanguardia. El comedor es también grande, ventilado. Las mesas sin manteles y los platos son de hoja de lata. Los dormitorios tienen dos camas, y no son tan cómodas como las de preferencia. Estos locos de tercera no tienen trato ni contacto con los primeros. Se les ve resignados, tristes, melancólicos. No hablan. No gritan. No dicen nada. Ni ven nada. Ni saben nada de nada. Viven en completo estado de ceguera mental.

Características de la locura

-¿Qué número de locos habrá en el manicomio? –preguntamos al fraile.

-Mil ciento diez.

-¿Y cuántas personas para cuidarlos?

-Treinta y cuatro hermanos y un sirviente por cada hermano.

-¿Nada más?

-Nada más.

¿Cómo dividen ustedes a los locos?

-En seis grupos. Los que están en observación, los que están en la enfermeria, los tranquilos, epilépticos, valetudinarios (sucios) y agitados (furiosos). Y aun, dentro de cada grupo, hay sus variedades.

-Así, pues, nosotros hemos visto a los dos primeros grupos.

-Sí, señor. Ahora veremos a los tranquilos.

Atravesamos un corredor. Un hombre viejos nos pide un cigarrillo. Se lo damos. Por todas partes nos salen locos, en zarabanda infernal, pidiéndonos cigarros. No tenemos para todos, claro.

El fraile les reconviene: “Silencio. Ala, aparataros”. Y los locos nos abren paso.

El amigo que me acompaña ve a un conocido. Lo llama y no hace caso. Le llama el hermano fraile y viene enseguida.

Es un mocetón, este que tengo delante, de 27 a 28 años. Alto, fornido. Tiene todas las características del idiota. Lo es. Le hablan y agacha la cabeza. Baja la vista. Entreabre los labios. Su cara no dice nada. No expresa nada.

-¡Hola! –le dice mi amigo-, ¿no sabes quién soy?

El pobre idiota no contreta.

-¿No me conoces?

Sigue callando. Le interroga el fraile. Pero él sigue callando. Gacha la cabeza y extraviada la mirada.

-Vete –le dice el fraile.

Interviene el fraile:

-Y éste es de los que no cura. Desgraciadamente, no hay remedio para él.

-¿Y tiene familia?

-Sí, y en desahogada posición.

Salimos a un patio. En él están los locos llamados tranquilos, porque no ofrecen ningún peligro. Algunos son destinados a las mecánicas del manicomio. Ayudan en la cocina, trabajan en la huerta, limpian, y por este trabajo se les da un trato de preferencia. Cada tres días se les entrega una cajetilla de tabaco y dentro del régimen del manicomio disfrutan de una mayor libertad, aunque esa libertad no sirva precisamente para componer una oda.

Una cocina

Estamos en una cocina. En unos cubos inmensos se prepara la comida. (…)

-¿Qué comen los enfermos?

-Por la mañana, sopa de caldo con pan. Al mediodía, sopa de pasta y cocido, y por la noche, legumbres y carne asada o bacalao.

-¿Todos comen igual?

-Todos no, pero hay poca diferencia.

-Y los de preferencia, ¿tienen un régimen especial de alimentación?

-Comen según lo que pagan, pero no dude usted –asegura el fraile- que incluso los enfermos pobres, es decir, los que tenemos recogidos, comen bien. No se pueden quejar, créalo, no se pueden quejar.

-Y, seguramente, no se quejan –respondo.

Los epilépticos

Una puerta nos da acceso a un inmenso patio, situado en el centro mismo del manicomio. Es la parte vieja del mismo. En su primera época, el manicomio de “San Boy”, allá por los años 1854 o 1855, partía de este departamento de epilépticos. (…)

Mi amigo se encuentra con otro conocido. Viene a nosotros con la mano tendida. Nos salda cordial. Es un hombre de robusta complexión.

-¿Cómo te encuentras? –le pregunta el amigo.

-Bien –responde el enfermo.

-Poco a poco, hombre. Ten confianza.

-La tengo, la tengo. Pero confianza en dejar los huesos aquí –dice tristemente.

-No, hombre, no.

-Sí, para qué engañarme. De aquí no he de salir más, estoy convencido.

Su rostro denota una infinita expresión de dolor, de intenso dolor.

Nos despedimos.

-Créeme que deseo verte en la calle –le dice sinceramente mi amigo.

-Gracias, gracias.

Dejamos el patio y entramos en la sala-comerdor de los epilépticos. Unos hombres están sentados. Entre ellos unos niños cuya edad varía entre cinco, seis y siete años. Es un espectáculo sombrió el que presenciamos ahora, triste, que me impresiona fuertemente.

-¿También hay niños aquí? –pregunté.

-Ya lo creo. Mire usted. Aquellos dos –y señala el fraile a dos tiernas criaturas- son epilépticos por herencia. El padre murió aquí en el manicomio. Era un alcohólico. De la madre también se tiene antecedentes clínicos.

-Pero, esto es horrible.

El fraile no se inmuta. Quizás acostumbrado a ver tantas miserias, ya no le impresiona lo que a mí me hiela hasta el corazón.

Vienen los niños a nosotros. No hablan. Articulan sonidos que nadie entiende. Niños idiotas, semi-imbéciles, están rodeados constantemente de hombres también idiotas e imbéciles. Esto es una página de Gerardo de Nerval y Edgar Poe fundidas. Es visión de aquelarre la que se nos presenta.

-¿Y siempre están así? –inquiero.

-Siempre.

-¿Siempre entre esos hombres?

-Siempre.

Huimos de ese departamento infernal y entramos en un dormitorio de niños. Cerca de una cama hay un hombre, un sirviente, arreglando un niño.

-Vean este caso –nos invita nuestro acompañante.

Nos acercamos a la cama. No vemos más que una cara hundida y una frente desigual que avanza hacia el rostro. Tiene los ojos semicerrados, como si la luz le dañara.

-Horrible.

-Otros caso patológico –nos dice el fraile.

-¿Sifilítico?

-Probable. Esto que creen ustedes un niño tiene veintisiete años. Hace veinte que está en el manicomio.

Estoy consternado. El sirviente nos dice: “¿Quieren ustedes verlo?”.

-¡No, no! –exclamamos.

-Es que lo he de sacar de la cama para limpiarlo.

-Si es así…

El sirviente coge al niño en brazos y lo deja en el suelo, sobre las baldosas. Sobre unos pies de un tamaño inconcebible para aquel ser, y sobre unas piernas más delgadas que el más delgado de los brazos, se sostenía un cuerpo disforme. Hundido el pecho y hundida la espalda, podían contársele las costillas.

Un pequeño monsruo.

Lloraba aquella pobre criatura, como si le asustáramos nosotros, como si se encontrara en otro mundo…

-¿Habla?

-Ni una palabra.

-¿Y siempre está en la cama?

-No. Este es también de los que vive y pronto, seguramente, le veremos jugando en el patio.

-¿Cómo se llama?

-José Santamans.

-Todos esos niños que usted ha visto –me dice el fraile- son epilépticos. Las taras hereditarias, la falta de desarrollo, la meningitis, son lo que causan tantos estragos.

-Vamos, vamos –rogamos al fraile.

Los sucios

Sigamons rondando por este infierno. Estamos en el departamento de los sucios. No hay que aclarar, el calificativo es lo suficientemente expresivo que esos enfermos son los que están en pleno estado de inconsciencia.

Hau que limpiarlos siempre. Ese departamento parece un antro del Distrito V. Aquel aspecto casi agradable de las primeras salas, confortador de preferencia, ha ido desapareciendo a medida que hemos llegado al corazón del manicomio. Esto no es aquello. Es otra cosa.

Aquí ya no hay sala de recreo, ni cartas, ni billares, ni piano. Aquí hay sucios, como allí están los epilépticos. Aquí, allí y un poco más allá, es donde impera, señora, la Locura. Aquí, allí y un poco más allá, están los locos, el pueblo o la plebe de esa sociedad de locos.

Gritan los locos en ese patio y en esta sala más que en ningún otro lado.

-Un cigarro, señor, un cigarro.

-Fuera, no hay cigarros –grita el fraile.

Alrededor de una estufa sin fuego hay siete enfermos. Aseguran que sienten frío y se calientan.

El fraile llama a un chiquillo de dieciocho años.

-Cuenta a estos señores por qué estás aquí.

El muchacho, balanceánfose sin cesar, y haciendo un gran esfuerzo mental, nos explica que por haberle pegado el dueño de un horno de ladrillos, donde trabajaba, le quemó el hormo.

-Fui a mi casa –dice- y cogí dos cerillas. Una cerilla aún la guardo.

Como si nos relatara una película, va recordando cuanto hizo él e hicieron otros después del incendio. Unos señores fueron a su casa y le dijeron que si él no iba al manicomio llevarían a su padre a la cárcel. Llorando, le pidió su madre que se dejara encerrar. Y él se dejó conducir al manicomio. Y cuando acababa de referirnos estos nos mira con expresión idiota.

-¿Y ocurrió como dice?

El fraile sonríe. Pregunto.

-¿Es verdad lo que nos ha contado.

-Verdad –me responde.

-¿Y ocurrió como dice?

-Afectivamente.

-¿Y cuántos años hace que está aquí?

-Cinco.

-Así que entró teniendo trece años.

-Exacto.

-Y este chico, ¿sabe cómo se llama?

-Sí.

Y lo llama. Pero ha desaparecido. Otro muchacho se encarga de buscarlo. Nos lo trae.

-¿Cómo te llamas?

-José Guri. Soy de Sabadell.

-Y yo me llamo Francisco Amargós –nos dice otro loco- y soy de San Justo.

-¿Y por qué estás aquíi?

-Porque estoy loco.

-Oye ¿qué hago yo ahora?

Tenía en las manos las cuartillas y el lápiz. Amargós me mira fijamente, se pasa una mano por la frente, cierra los ojos y exclama:

-¡Letras!

-Yo me llamo Luis Fabre –me dice aún otro loco.

Nos rodean lo menos 25 o 30 individuos.

Cuando nos íbamos a marchas, se acerca un individuo y me dice:

-Buenas tardes. Usted debe buscarme a mí. Sí. Usted me busca a mí. Aquí estoy. Ya era hora de que viniera porque usted por algo ha venido aquí. Usted viene a quedarse. Sí. Usted viene a quedarse y yo me marcho. Esto de ser loco nos lo hemos de ir repartiendo. Así es que usted se queda y yo me marcho, porque usted por algo ha venido.

Me miraba fijamente. Los otros locos le miraban a él. Hablaba aprisa, sin interrumpirse, y decía con tanta seguridad que él se marchaba y yo me quedaba, que me olvidé de cuanto al manicomio me había llevado.

El fraile puso fin a la escena.

-El Zar de todas las Rusias –dijo al pasar por delante de un anciano que llevaba una condecoración. El zar se llevó un dedo a los labios recabando discreción. No pronunció una sola palabra.

Los furiosos

Era ya tarde. Los furiosos tienen sus camas en unas grandiosísimas salas. Quizá tienen el departamento más limpio y más cuidado del manicomio.

Preguntamos al fraile.

-¿Hay necesidad de aplicarles con frecuencia la camisa de fuerza?

-Los hay peligrosos. Los cambios de luna y el verano los pone insoportables. Y es necesario, naturalmente, reducirlos.

-¿Les atan en las camas?

-Si hay necesidad, sí, hasta que se calman.

-Y están aislados de todos, ¿verdad?

-Claro, como están aislados entre sí los diferentes grupos.

Nuestra visita se ha prolongado más de lo que suponíamos. Tañen unas campanas, y el día va declinando. Salimos (…) Nos despedimos del fraile que tan correcto y tan amable nos hizo los honores de la casa.

Salimos a la calle y respiramos a pleno pulmón. Detrás de nosotros quedaban unos cientos de hombres sin esperanza y sin redención. Quedaban los locos, en su mundo. Quedaban aquellos niños víctimas de las culpas de otros. Quedaba el drama conseguido. Quedaba detrás del mnicomio la entrada del cementerio de San Baudilio. Cuando los locos pobres mueren, no hay necesidad de pasear el cadáver por la población. Una verja de madera se abre al final del manicomio y a veinte pasos hay una magnífica fosa común adonde van a parar los que ya estaban fuera del mundo cuando perdieron la razón.

Visita al CX Món Natura Delta de l'Ebre

2011-10-07T09:49:00.000+02:00

Mirador del CX Món Natura Delta de l'Ebre

Aquesta setmana he visitat el CX Món Natura Delta de l'Ebre que CatalunyaCaixa construeix al costat de la llacuna de la Tancada i que obrirà les portes el pròxim mes de març. Es tracta d'un centre d'interpretació de la natura i disposa d'un fantàstic mirador elevat que permet observar flamencs, corb marins i altres espècies d'aus. És possible que sigui un dels últims projectes d'aquest tipus que impulsa una caixa d'estalvis, que a partir d'ara només podran destinar un 10% dels seus beneficis a obra social.

¿Tots junts som imparables?

2011-10-06T08:52:00.000+02:00

Publicat a El Periódico del 6 d'octubre del 2011

Ha començat la precampanya electoral del 20-N i els partits afilen les armes dialèctiques abans de llençar-se al coll dels seus adversaris polítics. Alguns es preguntaran si amb la que està caient el moment actual és el millor per a les batalles partidistes allunyades dels veritables interessos dels ciutadans. Ho és?

Recapitulem. Si la borsa és un indicatiu del grau de benestar d’una societat, el 9 de març del 2008 l’Ibex 35 estava un 54% per sobre de l’índex dels últims dies. En les passades eleccions generals, els efectes de la crisi encara estaven lluny d’afectar als ciutadans amb la cruesa dels últims mesos. A cap polític amb dos dits de front se li hagués acudit esmentar ni de forma remota la paraula copagament. Ni copagament de la sanitat, ni aturada en la construcció de guarderies, ni desinversió en ensenyament, ni tancament de quirofans i plantes d’hospitals. Però aquesta és la tessitura que ara tenim. Hem passat de l’abundància a l’estat del malestar. De fer aeroports i estacions d’AVE en totes les ciutats a l’augment de les llistes d’espera, a la supressió del xec nadó, a les reduccions de sou i a l’anunci de nous impostos i peatges.

El ciutadà espera que no l’enganyin i que li diguin la veritat, que li expliquin bé què faran els candidats si arriben el govern i què pensen fer els que ja manen per sortir de la situació actual. Que deixin de banda els revengismes i que tractin els votants com a adults. Que reconeguin de forma conjunta que si hem arribat a la situació actual és una mica per culpa de tots. Dissortadament, el reconeixement de culpes no figura entre les principals virtuts dels nostres polítics. En conseqüència, em temo que la creació de governs d’unitat a Catalunya i a Espanya seguirà formant part durant molt temps de l’utopia irrealitzable d’una colla de somiadors.

Coses que es veuen per Barcelona (terrats)

2011-09-30T09:06:00.000+02:00

Punxes sobre els terrats de Barcelona (imatge presa des del carrer de la Dàlia (Font de la Guatlla). En primer pla, l'hotel Plaza i les torres venecianes; en segon terme, la Sagrada Família, la torre Agbar, les torres de la Vila Olímpica, la Catedral...

Coses que es veuen per Barcelona (arbres borratxos?)

2011-09-29T11:07:00.000+02:00

Arbres de la Llana

Als Jardins Walter Benjamin (davant de la plaça de les Drassanes) es troben alguns dels arbres més rars que es poden veure a Barcelona. Es tracta d'uns exemplars d'arbres de la Llana (Ceiba Insignis), també coneguts com Palo Borracho Blanco. La característica forma del seu tronc recorda una ampolla, i d'aquí ve la seva denominació en castellà. L'espècie és originària de sud-amèrica i els indígenes l'utilitzaven per fabricar canoes i cordes.

Coses que es veuen per Barcelona ("pasillos" de Sants)

2011-09-28T09:55:00.003+02:00

"Pasillo" al barri de la Bordeta

A la Bordeta es conserva una tipologia d’habitatge que ja creia totalment desapareguda de Barcelona. Es tracta dels anomenats pasillos, uns passadissos edificats als anys vint i trenta del segle XX amb casetes minúscules situades a banda i banda.

El que apareix a la foto es troba molt a prop de la gegantina fàbrica de Can Batlló. El pasillo en qüestió consta de deu habitatges, d’uns 29 metres quadrats cadascun, segons em va explicar una veïna. Si observes les dimensions de les casetes, el càlcul sembla fins i tot optimista. Els habitatges tenen una façana de tres o quatre metres d’ample, per on ventilen i on estenen la roba a assecar.

Els pasillos són supervivents d’una tipologia d’habitatge que va proliferar a Barcelona els anys previs a l’Exposició Universal del 1929. L’arribada massiva d’immigrants per treballar en les obres del metro i en altres grans projectes urbans va exhaurir l’oferta immobiliària disponible, va disparar els preus i va obligar a buscar fòrmules alternatives. Aquest tipus d'arquitectura, radicalment popular i cosina germana del barraquisme, permetia oferir habitatges a preus assequibles, és a dir, a menys de 100 pessetes al mes.
Passadissos com el de la Bordeta van proliferar també a la Torrassa i Collblanc (l’Hospitalet), a Sabadell, Badalona i Santa Coloma, i fins i tot a l’esquerra de l’Eixample, als voltants de l’antic escorxador. Els treballadors que no es podien pagar un pis com Déu mana, quasi sempre podien accedir a un tros de "passillo". I els que ni això, podien anar de rellogats en un d'aquests minúsculs espais.
(Editat a les 12h36). Com comenta la Quises, hi ha un altre "pasillo" al carrer Begur. I com que és possible que n'hi hagi altres, corregim el titular.

Coses que es veuen per Barcelona (vist en un xino)

2011-09-27T09:07:00.001+02:00

Entrada a un comerç xinès del carrer Olzinelles, prop de la plaça de Sants.

Coses que es veuen per Barcelona (plaça Cerdà)

2011-09-26T09:19:00.000+02:00

La foto està presa al final de la Rambla Badal, en un estrany mirador que els enginyers van projectar sobre la Ronda del Mig, a la sortida del túnel que dóna a la plaça Cerdà. Com ès fàcil suposar, el lloc no és gaire freqüentat.

Coses que es veuen per Barcelona (Can Vies)

2011-09-23T18:32:00.000+02:00

Can Vies

La imatge, presa a Can Vies, té un punt dramàtic. Va ser presa en unes antigues de Transports Metropolitans de Barcelona que antigament havien funcionat com a església i com a aules per als treballadors de l'empresa. L'espai, okupat des de fa uns anys, es troba just davant de les obres de l'AVE al barri de Sants.